No som seny, som rauxa!

Una de les persones més bones que he conegut a la meva vida era una dona de la serra de Granada: l’Asunción. Una dona viuda que per necessitat va haver de venir tota sola a Barcelona amb tres criatures petites. Amb molta dificultat va fer créixer els seus fills amb amor i valors. L’Asunción, malgrat totes les penúries que va passar, era la persona més generosa. Asunción, que parlava un espanyol amb un meravellós accent andalús, es va adaptar a la Catalunya reconstruint amb dignitat una llar per la seva família. I la família va florir. I Catalunya va florir.

En Jesús era terra pedregosa. Vestit amb parracs de treball, dormia cada dia la migdiada a l’ombra de les tomaqueres. Ja tenia xicota quan el van enviar al front d’Aragó. Una nit va creuar l’Ebre nedant amb uns quants soldats mes. Va desertar, aliè a les lluites polítiques. Ell solament tenia al cap ajudar als seus pares a cuidar la terra. Va tornar al poble del Penedès i es va “emboscar”. Durant el dia dormia al bosc, durant la nit llaurava la terra, per a què els seus pares l’endemà tinguessin feina feta. Fi de la guerra. Es va casar i tenir dues filles. Treballador incansable no va poder fer res més que abandonar la terra. 7 anys de pedregada sobre la vinya a punt de veremar van trencar-li l’esperança. Un dia van tancar la porta de la masia, i carregats amb embalums i paquets van enfilar el camí de Barcelona en cerca de treball. I la família va florir. I Catalunya també.

Alguns diuen que Catalunya l’han fet els Reis antics de l’edat mitjana, els Presidents morts en mil afusellaments, la burgesia parapetada al darrere de grans edificis modernistes, els advocats del carrer Mandri pactant a despatxos de Madrid. S’omplen la boca de què Catalunya és terra de pactes i de seny…

Però s’equivoquen. Per a mi Catalunya és l’Asunción i tres fills en un tren creuant la Peninsula cap a Barcelona i un pagès desertor sense por al treball que camina per un camí pedregós.

I conscient del deute que tinc amb tota la classe treballadora que lluitant van construir allò que ara tenim, demà votaré a la CUP, com aquell qui fa un cop de puny sobre la taula i diu: Ja n’hi ha prou de plànye’ns, la setmana que ve marxem a Barcelona. Segur que allà trobaré una feina i ens ensortirem.

No som seny. Som Rauxa.

Show your support

Clapping shows how much you appreciated Josep Mª Marimon’s story.