Avui fa un matí excepcional, un d’aquells dies de primavera en els quals bufa una lleugera tramuntana que fa que no hi hagi ni un núvol a la vista.

El cel és d’un blau molt intens, i el sol t’escalfa la pell mentre l’aire lleugerament fred t’entra pel nas i t’omple els pulmons. Quan vingui el migdia farà calor, però ara, a quarts de deu del matí, fa fresqueta i cal portar jaqueta.

Observo els altres vianants i m’adono que la majoria no gaudeix del dia excepcional que els envolta. Veig un parell de nois adolescents que caminen de costat mirant-se els mòbils, sense parlar-se. Hi ha un universitari que escolta música amb els auriculars, i que mira a terra com si els seus peus no sabessin on han d’anar. M’aturo a mirar una senyora de mitjana edat que sembla que repassi els dibuixos geomètrics dels panots de les voreres.

Tinc ganes de cridar: “Ep, gent! Aixequeu el cap! Mireu el cel! Respireu profundament!”.

Però no ho faig.

Continuo caminant, gaudint del dia i pensant només en el cel, el vent fresquet, i el sol que m’escalfa les parpelles.

One clap, two clap, three clap, forty?

By clapping more or less, you can signal to us which stories really stand out.