Una carta més

Benvolguda filla:

Em recordes a una princesa de conte. No perquè busques mossegar una poma o perquè estàs buscant alguna cosa que et faça dormir eternament. Tampoc ets aquella que espera de manera desesperada que aparega una fada que li permeta complir els somnis, una fada que li permeta volar per damunt de qualsevol llop que desitja menjar-la. No, de cap de les formes, tu ets diferent, ets única. No obstant això, em recordes a una princesa de conte.

Pot ser solament tingues sis anys, nou, dotze o tres. Què més és això! Quan lliges aquesta carta potser estiga lluny, tan lluny que no em tornes a veure mai més. Potser no sàpigues el perquè de tot açò, però confie que amb el temps ho pugues entendre.

Tú, ara, filla meua, hauries d’estar jugant amb aquell nou joguet que et vaig comprar fa un temps. Aquell que amb dur treball vaig poder pagar-te. La teua màxima preocupació hauria de ser anar a l’escola, anar aprenent a poc a poc o jugar amb els teus companys .La teua cara ara hauria de ser de felicitat, de ganes de viure, de ganes de tot…

Tots pensàvem que tot açò era un somni o que era d’aquelles coses que tu creus que solament passen a la resta. Tots ens sentim part d’això, diuen, tots ens sentim part de res, realment.

Potser no arribes a comprendre mai el perquè d’aquesta convulsa història, ni el perquè d’aquelles morts innocents que van perdre la vida intentant construint un món millor. Però, qui guanya en una guerra si tots som perdedors?

No puc suportar la idea de veure’t plorar, sense consol, sense que jo puga estar al teu costat, donant-te aquella abraçada que tant mereixes. Perdó perla, tu no mereixes una abraçada, tú el que mereixes es no estar passant per açò.

M’haguera agradat veure’t créixer, veure com et fas major, com la cara d’aquella xiqueta innocent s’ha convertit en una dona intel·ligent i totalment independent. M’agradaria haver sigut testimoni que estudiares, que et convertires en una gran metgessa. Eixe era el teu somni al cap i a la fi, no? Ficar un poc de la teua part en aquesta societat, que hui per hui t’està privant del més valuós. T’està privant de la vida.

Promet-me que seràs forta. Que res podrà amb tu. Que lluitaràs, que mai et rendiràs. Sé que no serà un camí de roses. Sinó més bé de penalitats. Promet-me que no ploraràs, que ells no et faran caure ni una llàgrima. Si veus que no pots més, que la desesperació comença a apropiar-se de tu, desfés-te de tot, de tota la por, de les inseguretats, de les tristeses i les penes, i que tot açò et servisca per ser més forta.

No et puc garantir que açò dure poc , ni que acabe bé. No et puc garantir que els crits, els tirs i les calamitats del carrer acaben demà. No sé si hi haurà demà. El que puc dir-te es que a dia de hui som presses de caça, les titelles d’una obra de marionetes amb un final deplorable.

Probablement ara els teus somnis ja hagen sigut arrasats i s’hagen convertit més bé en el malson que amb massa ànsies vols que desaparega despertant-te.

M’agradaria dir-te que solament has tingut un error en la teua vida. Nàixer en el país equivocat. Ara mateix podries ser membre de qualsevol d’aquells països que sembla que s’han oblidat de nosaltres.

Si et dic que em recordes a una princesa de conte, no ho dic per la fragilitat del teu cos, ni perquè vull que depengues d’un home, ja està bé de prínceps blaus, grocs, verds o de qualsevol color. Si et dic que em recordes a una princesa de conte, és perquè de certa manera ets una princesa, una princesa perduda en un conte. Un conte sense un final pròxim, solament un conte amb moltes penes, morts i calamitats al llom. Un conte perdut, al igual que tu, en algun lloc de Síria passant fam, ferida, mig morta o qui sap com. Un conte perdut o més bé ignorat per tota aquella gent que li agrada fingir que no existeix.

One clap, two clap, three clap, forty?

By clapping more or less, you can signal to us which stories really stand out.