#OnBecomingMillennial: Tales of a generational outcast

És una stock photo o esta gent existix de deveres?

Sóc loSUPREMme perquè així pareix que ho vaig decidir de forma que ben bé es podria dir fortuita fa uns 6 anys. Crec que va ser un tall de l’APM? allò que em va a inspirar a posar-me esta carassa a Internet. Al poc d’un any de fer ús de Twitter més a sovint vaig aconseguir fer-me un logosímbol i un entorn gràfic mig decent per a les meues minses capacitats de disseny. #HumbleBragging

Internet, com a tants companys generacionals, m’ha influit i m’ha fet. Ha construit la meua cosmovisió. Però ah, amics. Internet t’ho fas tu. Tu tries. Tu eres l’amo. El puto amo. Tots som els putos amos de lo que consumim a Internet. Arriba un punt en que dius “sóc massa l’amo”. Quina és la conseqüència d’este empoderament generalitzat?

Cada loco con su puto tema. Els éssers humans som criaturetes de costums. I clar, acostumem a visitar els mateixos webs sempre, seguir a les mateixes persones. Estem reforçant i apuntalant lo que ja pensàvem. A vegades pitjor. Volem sentir els nostres propis arguments vocalitzats per altres boques.

En el meu cas, però, he utilitzat Internet de forma prou diferent a la de la majoria dels meus cogeneracionaris. Referències culturals a tort i a dret. Sense sentit. Només com un exercici d’engalonament. ¿Qui la té més llarga? Doncs jo. Ací n’hi han anys de mememania, de vacuumfilia, de saber més que ningú de la forma més ràpida, fàcil, superficial i supèrflua possible. Una mala imitació de Family Guy. #DontForget:YoureHereForever

Llegint la Wikipedia sense parar. Clavar-se en mil tolls, però no haver-se ficat balls-deep enlloc. Postmodernitat. Post-postmodernitat. Parlar per parlar. Estar fotut del cap. Un punt cada quatre paraules. O cinc. O dos.

Ací estic escrivint esta puta merda. No sé ni a on collons vullc anar. Estic perdut vitalment i tots els -ments que se t’acudisquen, perra. Separat de tots per haver vullgut ser massa jo mateix. No entenc a ningú. Ningú m’entén a mi. Jo tampoc m’entenc.

Aversió a ser millennial, és lo que he tingut sempre, pareix. Sobreexposar-se en els social media. Pujar fotos en 14 anys de les primeres ingestes col·lectives de neurotoxines de la teua vida. #MyLifeMatters #Experiences

Si arribe a saber que s’anaven a petar Tuenti en tant poc de temps no haguera sigut tan curós, tan friki, i tan obsés per la privacitat.

Però eixes decissions et marquen prou. No tindre Tuenti. Vore els estertors del Messenger mentres et vas convertint en una espècie d’ermità generacional. Facebook? Instagram? Llegir i plorar. No seré mai normal. No vaig a encaixar mai entre esta puta gent. Estan tronats. Però què fan? Però com pugen això? És que no tenen un mínim d’amor propi? No es donen compte de com de falsos pareixen?

La pell fina no és una cosa adient per a hui en dia. Lo millor és que te la sue tot. #YouGiveTooMuchOfAFuck. Com ho afronta el millennial prototípic diria que és una mescla d’ignorància naïf i excés de narcissisme. La gent està molt puto pagà d’ella mateixa. I clar. They shove it way up inside your butthole, Morty!

Però clar, què fas. Dius la teua? Allà on tot el món pareix que ho fa? T’arrisques a tindre un discurs absolutament dissonant i sí, 2 o 3 likes que més val que se’ls hagueren guardat pa l’album Veranitoooo2016 de l’equivalent de la prototípica valley girl però a la espanyola.

I és que és això. Qué fas. Et tornes a clavar a l’ermita? Et rodeges dels teus parells i conformeu una bombolla particular on senitir-vos segurs. Your very own #safespace. O bé seguixes sent una veu poregosa i dissonant dins dels normies amb les seues pollades en les xàrcies socials.

No m’agrada este joc. No m’agrada aparentar. Ni compartir la meua vida. M’agobia tanta gent, tant pendent d’estar al dia de les desventures dels altres i de publicar les seues. O no. Però fan com que sí. I si tu no fas com que sí, almenys, eres… bé. Eres loSUPREMme.