Capitan Oats

the immensity of memories

Potser ho teníem al davant dels morros, durant tot aquest temps, i no ho sabíem veure encara que ens deixava cecs o amb diplopia de tant a prop que ho teníem o ho continuem tenint.
Aquella sensació màgica, d’escoltar una antiga cançó, una melodia que et penetra la pell, te la deixa de gallina i et cala tant a dintre que el cor rep descarregues elèctriques com una medusa transparent blavosa i ataronjada a la vegada, increïblement perfecte ballant entre les onades i deixant-se caure al fons marí quan per fi el mar es calma. Et transporta levitant al passat i et deixa el record tant dolç d’aquells moments, que bonic és a vegades recordar.

Ho teníem tant fàcil, era tant senzill assentar-se a una taula fosca a un bar on ningú el trepitjava i demanar-te una canya o millor dit una mitjana darrere mitjana, explicant fantasies i rient-se d’un mateix i de l’altre i viceversa, amb aquella persona que saps que per molt que pugui desaparèixer per un temps sempre estarà allà perquè sempre ha estat encara que ploris, siguis horriblement horrible o no tinguis un dia per sentir a gent estúpida dient-te el que s’ha de fer o deixar de fer.

Una d’aquelles persones que et treu a vegades de polleguera, però que et cuida, t’entén només amb una mirada, capaç de donar-te una abraçada i recuperar la felicitat per un instant.
Aquelles persones que les coneixes tant i tant bé que per molt que vulgui ridiculitzar-te per fer-te enfadar davant dels demes, no ho aconsegueix perquè el vincle que sense planejar es va formar, resulta ser indestructible, et fa sentir en total seguretat com per en riure’t de la situació amb un suau sospir de compassió i paciència.

Per molt lluny que pugui estar, tanques els ulls i el veus, el sents des del passat fins ara, com un atac massiu de diapositives en color, passant-les a mil revolucions per segon de moments que no marxaran mai d’alguna regió del nostre còrtex temporal.