Perfection is a myth

El silenci de la solitud t’ensenya coses de les quals quan no estàs sola no les veus i passes per alt, la màgia de caminar, descansar i meditar un amb ell mateix, sol, sense haver de suportar o tenir cap mena de companyia, et fa conversar només amb tu.

Preguntar-te i respondre’t les teves pròpies preguntes, te’n adones que no necessites a ningú per poder-te-les respondre. 
D’aquesta manera reacciones i el teu subconscient retira l’espès vel dels ulls i veus que les persones que has estimat fins al moment, tenen els mateixos defectes que odies de tu mateixa. Que ridícul!

Però és cert, en aquest moment, et preguntes si realment no estàs feta per estar o compartir el teu camí amb algú o simplement tens un problema de perfeccionisme.

Pot ser és falta de relativitat a les situacions, però per altra banda no deixes de pensar, és tant difícil poder tenir algú que no comparteixi els mateixos defectes? O també podria ser que ets tant imperfecte, que fas una col•lecció d’imperfeccions infinites com una acumulació de cromos horribles, i evidentment, posseeixes el tant per cent més alt de compartir-les amb totes les imperfeccions de totes les persones del món, catastròfic.

El que si sabem és que la perfecció no existeix, i menys un home perfecte, no ens enganyem, no existeix perquè seria un avorriment etern. La clau està en trobar aquelles imperfeccions que en comptes de molestar, siguin perfectes per fer de la vida una mica més divertida.

Al cap i a la fi, deixar-se portar i no pensar tant, és el més intel•ligent que un pot fer, com fer-se la estúpida i la típica nena sense substancia, a vegades és la manera més intel•ligent d’afrontar aquells petits i emprenyadors problemes que intenten aconseguir de tu, la pitjor histèrica, irritable i repel•lent de l’univers.