2O18

Què tal? Tot bé? No diré que estava esperant-te perquè seria una mentida. Tampoc diria precisament que has començat estupendament a la meua vida. Passable, res més. Però si et confessaré que m’agrada la teua silueta, que m’atrau com et presentes i que resultes elegant a l’hora de pronunciar: Dos mil, divuit. Regnen les is d’impecable, d’infal·lible, d’irresistible, d’innocent, intimidant…

A més, i contradictòriament a l’any anterior, veig en tu una llum que desperta enmig la foscor. Una espelma què, encés a dins d’una caverna on només predomina el negre, s’apropa lentament fins a il·luminar els rostres sentint la calor que ara desprén la flama.

No obstant, m’atreviria a anar més enllà. Un altre pressentiment ronda en l’entorn. No sabria descriure’l, no sabria ben bé com qualificar-lo. Per aquest motiu val la pena deixar que el temps siga qui li done forma.

Res més lluny de la realitat, jo espere el de sempre:
Un any per a omplir fulls d’escrits, rodejada dels que em rodegen, i emocionant-me; perquè sense aquest factor ni vivim, ni els dies apareixen, ni les setmanes cobren sentit, ni els anys s’omplin de records.

Així doncs benvingut 2018, fes-te recordar.

Like what you read? Give Marta Ferrer a round of applause.

From a quick cheer to a standing ovation, clap to show how much you enjoyed this story.