“Això no és la vida” CARTA AL MERLÍ BERGERON

Estimat Merlí,

Haig de reconèixer que ho has petat. 17 capítols i 17 filòsofs diferents. Més de 850 minuts d’emissió. 500.000 espectadors de mitjana. Un 20% de share. 4 vegades trending topic a Twitter. Un autèntic fenòmen televisiu. Amb llibre de merchandising i tot. I tercera temporada confirmada.

És admirable, Merlí.

Però, ¿saps una cosa? Crec que esteu fent trampa. Tinc la sensació de que ningú s’ha adonat que a la sèrie hi falta una paraula. Me l’he mirat del dret i del revés, pensant que potser era un error o una impressió meva. Però no, no hi és. ¿Saps quina paraula hi falta, Merlí?

La paraula “estimar”.

M’explico. Bé, primer permet-me que contextualitzi…

Un repàs breu a l’historial sexual dels personatges

Repassem. Comencem amb el Merlí. Està divorciat ja que no suporta viure en parella. Durant els tres primers capítols s’enrotlla amb la professora d’anglès, que tal com diu un dels personatges de la sèrie, “podria ser la seva filla”. Després apareix la Gina, la mare d’un alumne, a qui confessa, casi sense conèixer, que li suscita molt morbo. Evidentment, també acaben al llit. Però el Merlí no en té prou perquè apareix la mare d’un altre alumne, la Míriam, que és més guapa que la primera, així que, ¿que més dóna? I, au, també jauen.

Però seguim, que n’hi ha per tothom.

El Marc és un bon noi. El divertit de la classe. Amb una petita debilitat pel sexe. Ell mateix es defineix amb sorna com “un calent mental”. A la primera temporada el Marc “només” es lia amb la Berta, però sense buscar cap tipus de compromís. Plaer per plaer. I al primer capítol de la segona temporada, apareix l’Oksana que, clar, és nova i no sap on són els vestuaris. Bé, ni els vestuaris ni la dignitat. Sense pensar-s’ho es lia amb el Marc sense preguntar-li res. Pobre Marc.

Però parlem de la Berta. Quan comença la sèrie, la Berta surt amb el Pol, el guapo de la classe. Però clar, la trama sexual domina el guió. Així que tallen en els primers capítols per a que la Berta es pugui liar tranquil·lament amb el Marc, el millor amic del Pol. Lio sense compromís, així que a la segona temporada, la Berta i el Pol queden per estudiar. Bé, per estudiar l’anatomia del cos humà. Estudi i prou, eh, res de ser nòvios. No fos cas.

Bé, parlem ja del rei de la festa? El Pol Rubio és l’irresistible. És guapo, divertit i treu males notes. ¿Es pot demanar alguna cosa més? Com ja hem dit, al començar la sèrie el Pol surt amb la Berta però, ai, que pesada, sempre li està dient “amor” i acariciant-lo. Fora. No ets tu, soc jo. I següent. Però resulta que el següent és ell, el Bruno, el fill del Merlí. Sí, el Pol sempre ha sigut heterosexual però diu “que s’ha de provar tot”. Després del tast gay -que no el satisfà- el veiem enrotllant-se amb una noia de la qual no en sabem el nom. Simplement està allà, enganxada als morros del Pol, prestant servei a la causa. Després, al Pol li entra la fal·lera per l’estudi i decideix que entre estudiar a la biblioteca o estudiar a la perruqueria de la mare de la Berta, no hi ha dubte. I passa el que passa. Però, atenció, que aquest guió és molt obert i no té problemes amb l’edat. A mitjans de la segona temporada, el Pol s’enamora de la mare de l’Ivan, la Míriam -sí, la que havia estat amb el Merlí- i per explicar-li el problema a algú decideix anar a casa del Bruno. I clar, jo entenc que un cop has agafat embranzida costa frenar. Així que res, un altre cop es lia amb el Bruno.

Berta, Bruno, Desconeguda, Berta, Míriam, Bruno. ¿Not bad, eh? I encara queden capítols.

La Mònica de Villamore és nova a l’institut Àngel Guimerà. Ha hagut de canviar-se d’insti perquè a l’anterior es va filtrar un vídeo sexual seu. I en la nova etapa tampoc se salva de la crueltat del guió: s’enamora del Joan i del Gerard. De moment, el Joan ha guanyat la partida i surt amb la Mònica però, estigueu atents, aquest guió no sap el que és l’estabilitat.

Per anar tancant aquest BREU resum -ja veieu que no m’he explaiat, la realitat és la que és i les hormones són les que són- l’últim capítol que hem pogut veure de la segona temporada ha deixat una altra víctima en el comptador de l’Oksana, que no deixa supervivents. El Gerard. Estava fart d’esperar la Mònica i, total, mentres la seqüència sigui llarga, els noms dels personatges són el de menys.

I tornant al capítol de professors, l’Eugeni Bosch, professor de Literatura, corromp la fidelitat matrimonial de la Mireia, professora de Llatí. I el Toni, el director de l’institut, aprofita una reunió amb la directora de l’AMPA -la Gina- per a posar la cirereta del pastís.

Buff, això cansa.

Crec que no em deixo res.

Una confusió filosòfica

Bé, si em permets que et tuteji i et sigui directe, Merlí, et diré que a la sèrie les parelles no s’estimen, es devoren. No les uneix l’amor sinó el desig sexual, el plaer. I això, en una sèrie que basa el 70% de la seva trama en el món de la parella, no pot ser anècdotic.

Potser no t’ho van explicar, però els guionistes han volgut fer trampa. I sembla que s’han sortit amb la seva. S’han pensat que l’intercanvi seria subtil, que no el notaríem. Van pensar que el contingut morbós era tan fàcil de digerir, de cuinar i d’enganxar al client, que ho han convertit en la recepta única de la sèrie. Però insisteixo, això és fer trampa. És arraconar el veritable motor de les relacions de parella. Un sentiment que comença a semblar antic però que és l’única solució possible: l’amor.

Se que això potser us agafa una mica a contrapeu, als hedonistes com tu. Ja sé que no et fa gràcia que et digui que el teu estil de vida és egoista i no té en compte els altres, però no t’ho prenguis malament. Crec que t’ho haig de dir.

Tu ens dius sempre que ens interroguem. Que ens plantegem les coses. Que no donem res per segur. Doncs permet-me ara que jo et plantegi algunes preguntes: ¿perquè no vols tenir fills? ¿perquè sempre veus càrregues en els demés? ¿perquè et costa tant pensar en les preocupacions dels demés? ¿perquè quan una conversa comença a plantejar-te el teu egoisme sempre respons que “et fa mandra”? ¿tens por a algunes preguntes? ¿tens por a algunes respostes? ¿perquè et costa tant reconèixer els errors i demanar perdó? ¿perquè el màxim nivell de profunditat en la teva relació amb la Gina és la pregunta “¿follem?” ? ¿tu saps què és l’amor? ¿saps què és estimar? ¿saps què és donar-se als altres?

I la última, la més important, ¿qui t’ha dit que el plaer és la felicitat?

Corregeix-me si m’equivoco però crec que en això radica tota la problemàtica de la sèrie: pensar que el plaer és equiparable a la felicitat. Ho vas dir tu un dia a classe, perquè ho creus, i ho heu aplicat a la sèrie com si no hi hagués demà. Heu convertit la vida en una competició de plaer. Sembla que us hagin posat un comptador de plaer i us hagin deixat anar pel taulell per veure qui arreplega més punts. Partint d’aquí la resta és conseqüència lògica. És la dinàmica del plaer: sempre en vols més.

Però ja no vols a la persona, vols el plaer. ¿M’entens, Merlí? Per això a tu t’es igual que sigui amb la Gina, amb la Laia o amb la Míriam. Tu t’enganyes amb la mentida aquesta de la relació oberta però en el fons saps que es fer-se trampes al solitari. A tu no t’importa traïr la Gina perquè en el fons tampoc l’estimes. Parles de la diferència entre fidelitat i lleialtat però és un relat que no se sosté. Ser lleial no és ser infidel i explicar-ho a la teva parella. Ser infidel és no saber de que va això de l’amor.

I ara permet-me que t’expliqui una cosa: l’amor no és buscar el benefici propi, és buscar el benefici de l’altre. És donar-se. És entregar-se. És renunciar a un mateix per fer feliços als altres. És, sobretot, DECIDIR viure per una altra persona. Això és estimar de veritat. I això a la sèrie brilla per la seva absència.

T’ho dic perquè no heu tret cap filòsof que expliqui això i potser seria interessant que hi donéssiu alguna volta.

¿Doctrina? ¡Això mai!

Vivim en una societat alliberada, ¿no, Merlí? Alliberada d’estigmes socials, d’estereotips de conducta sexual, de grillets morals, i de totes les cadenes que ens han afeixugat al llarg de la història. Oh, m’emociona tanta llibertat.

Va, fora bromes. Ens passem la vida donant culte a la llibertat i dient que ningú ens pot imposar res. Que cadascú ha de ser com sigui. Que ningú ens ha d’imposar cap regla moral. I això està bé! Però vosaltres heu tornat a fer trampes.

No heu publicat un decàleg amb els “10 manaments del Merlí” però heu associat unes determinades conductes socials a uns valors i uns resultats concrets. És a dir, heu vingut a dir que la promiscuïtat sexual entre els adolescents i les relacions de parella basades en el plaer és bé. És bo. És desitjable. És l’èxit. Heu fet aparèixer a tots els personatges que han seguit aquest rol com a referents d’èxit i de felicitat. Heu dit, heu ensenyat, que valorar les persones pel plaer sexual que proporcionen és bo i fa arribar a la felicitat. I això és fals.

Tot això es diu adoctrinament. Els teus guionistes, Merlí, tenen aquest doctrina, i això és respectable. El que no pot ser és que sigui la doctrina oficial de la televisió pública de Catalunya. El que no pot ser és que els nens de Catalunya creixin pensant que aquest és el seu model a seguir. Els esteu enganyant, Merlí. Els esteu prometent una felicitat que no és real. Ja ho veuràs.

Omplir-se la boca i ofegar-se

Després de l’èxit de la sèrie, els periodistes, que som molt originals, us vam fer a tots els actors aquella pregunta tant típica: ¿quin és el secret de l’èxit? Amb unanimitat, tots vau anar responent que la sèrie havia arribat a la gent perquè era molt veraç, perquè era fàcil que la gent se sentís identificada.

Permet-me que ho posi en dubte.

Els nois protagonistes de la sèrie són 9: el Pol, el Gerard, el Joan, el Bruno, el Marc, la Tània, la Berta, l’Ivan i la Mònica. D’aquests, 6 tenen els pares divorciats (Gerard, Bruno, Marc, Berta, Ivan, Mònica). 6 de 9. ¿De veritat creus que és veraç? ¿Que és representatiu? Compro que el divorci és una realitat més que present en la nostra societat però, ¿en una proporció de 2/3? No és creïble. Però és que, a més, en tota la sèrie, que se suposa que és veraç i representativa de la societat actual, hi apareix l’escandalosa xifra de DOS matrimonis. Sincerament, no sabia que s’estaven extingint.

Una altra xifra que m’espanta, Merlí, és la de la promiscuïtat entre el professorat. Sou uns bèsties. ¡Tio, que esteu 8 professors i 6 heu tingut relacions d’infidelitat entre vosaltres! (Eugeni amb Mireia, Merlí amb Laia, Albert amb Laia i Toni amb Gina) Això no és real.

Així que no cola, Merlí. La sèrie no és veraç. L’èxit no ha estat per això. I tu ho saps.

La societat que volem

I tot això em fa reflexionar sobre la societat que volem, Merlí.

Que exposem això davant de tothom com a model de felicitat em preocupa. Em preocupa molt. ¿De veritat aquesta és la societat que volem? ¿De veritat volem arribar a una tassa de divorci del 70%? ¿De veritat volem instaurar la infidelitat com a sistema de vida?

No ho sé. ¿Què en penses, Merlí? Tu ets el de les preguntes, ¿no? ¿Què volem?

¿Volem famílies unides o volem barreges de tutti-frutti?

¿Volem plaer o volem felicitat?

¿Volem viure pel jo o volem viure pels altres?

¿Volem la resposta fàcil o volem la resposta correcta?

¿Volem viure el moment?

¿O volem transcendir en el temps?

One clap, two clap, three clap, forty?

By clapping more or less, you can signal to us which stories really stand out.