La paraula crònica impresa a la inserció d’un pubis inflamat,

un colombià que comparteix amb tu un pastís de formatge,

dos candidats estúpids, l’un amb una condició de mentida patològica i l’altre amb una misoginia i una hipocresia no finites,

la voluntat d’escriure sense font,

la son, fosca i profunda, que t’empeny al pou d’un puf negre

Públic.

L’olor de la roba neta barrejant-se amb la bruta, les cames suaus, exfoliades,

escumes d’avena i exàmens de visions religioses mundials i diverses.

La bossa suprema,

unes sabates brutes on hi ha escrit: Veritas liberavit vos.

Una vida. Que passa.

One clap, two clap, three clap, forty?

By clapping more or less, you can signal to us which stories really stand out.