Canadà

L’olor de cafè impregna el local a mig matí. Molts dels clients que emplenem les taules som ciclistes, bé simples aficionats com jo o bé professionals que han escollit Girona com a lloc de residència i marc on entrenar. És dissabte i he pogut sortir poc més d’una hora en bici, el que equival a un trajecte d’entre 30 i 40 quilòmetres. Una sortida curta però satisfactòria. De fet, les gaudeixo més que no pas les sortides llargues. Mentre vaig bevent de la meva tassa tot llegint el darrer exemplar de Volata, arriba en John, un ciclista professional canadenc d’uns 30 anys, i s’asseu just davant meu en la llarga taula de fusta que ocupa l’espai central del cafè. Primer ens saludem timidament, però dels primers monosíl·labs ràpidament passem a una conversa més animada sobre temes banals: el temps, el recent campionat del món de Bergen o el Girona FC. Al final, de manera inevitable, surt “el tema”: la situació política a Catalunya.

Jo intento explicar-li la situació de la manera més didàctica i menys passional possible. L’Estatut, el Tribunal Constitucional, la manifestació de 2010, les eleccions de 2012, el 9N, les noves eleccions de 2015…fins arribar al malaurat referèndum del dia 1 d’octubre, dia que, en clau personal, mai podré oblidar. En John em va mirant fixament sense dir res, només assentint de tant en tant, mentre vaig desgranant fets i opinions. No puc amagar la meva preocupació i ell ho nota, també perquè és compartida. -I ara què?, pregunta de diferents maneres. Jo, com que també m’ho pregunto, no puc sinó contestar vaguetats i plantejar escenaris hipotètics. Cap certesa (algú en té?), com a màxim intuicions. Wait and see.

Ell em parla del Canadà i del cas del Quebec. Nascut prop de Toronto, em comenta que a dia d’avui el Canadà ja no viu les tensions nacionals d’antany, almenys pel que fa a intensitat. Jo faig evident la meva admiració de com el Canadà ha esdevingut un exemple d’estat federal plurinacional i plurilingüístic, que a més té la secessió de les províncies regulada per llei. Admiració i enveja, de fet, ja sigui per com la Cort Suprema (equivalent formal al TC espanyol) va resoldre els dilemes referents a la secessió i per l’actuació política que hi va haver durant i sobretot posteriorment al referèndum quebequès de 1995, que va desembocar en la Clarity Act (2000) i en el reconeixement explícit del Quebec com a nació (2006).

Ara i aquí constato l’evidència de què el Canadà no és Espanya. D’entrada, perquè el seu federalisme parteix d’una relació d’igualtat entre les parts tot reconeixent la pluralitat i la diferència, cosa inexistent a l’Estat Espanyol, on les minories nacionals són més problema que virtut. Però, sobretot, el problema és que al Canadà es va donar una resposta política a un problema polític. I aquí, ara mateix, la política és absent. I millor que torni més aviat que tard.

Like what you read? Give Narcís Sastre a round of applause.

From a quick cheer to a standing ovation, clap to show how much you enjoyed this story.