It’s evolution, baby!

Narcís Sastre
Jul 24, 2017 · 4 min read

No és la primera vegada que en aquest espai parlo de l’evolució ocorreguda en el meu barri i en la meva ciutat, Girona. Haver viscut la major part de la meva vida en el mateix indret em converteix en un observador privilegiat de com la ciutat canvia físicament, econòmicament i socialment. De com la identitat del lloc no és quelcom estàtic, sinó dinàmic, per molt que els apologetes del “de tota la vida”, entre nostàlgics i conservadors, no ho vegin o no ho vulguin veure. Que les ciutats canvien és una realitat tossuda com la mateixa llei de la gravetat. Hi ha una evolució contínua, encara que a vegades pren la forma de involució quan els resultats agregats són negatius en termes econòmics, socials o culturals.

Tornant a Girona i al meu barri, sempre és possible detectar moviments que són representatius d’aquesta idea de canvi o d’evolució (potser parlar de progrés seria exagerat o fal·laç). Operacions, a voltes ben modestes, que esdevenen exemples extrapolables en altres contextos i que conviden a la reflexió. Em serviré, doncs, d’un cas molt concret succeït al meu carrer que crec que permet extreure diverses lliçons, també a una escala més gran.

Resulta que fa poc van començar les obres d’enderroc d’un vell taller que fins fa més d’una dècada havia estat una empresa on fabricaven i instal·laven ballestes. No pas les ballestes de Joc de Trons, sinó les que servien de mecanisme de suspensió de vehicles, especialment camions. El taller era gairebé contingu a la petita fusteria del meu pare, qui tenia -i té- una estreta amistat amb el propietari de l’empresa de ballestes. El cas és que la innovació en el camp de les suspensions va anar deixant, progressivament, les ballestes tecnològicament obsoletes fins que el taller va tancar, restant només l’edifici on s’ubicava com a testimoni mut de l’activitat econòmica que havia acollit. La destrucció creativa tornava a mostrar-se davant nostre, deixant empremta a l’espai físic.

A partir d’aquí, ens trobem amb el fet en que ple Eixample de Girona existia un edifici d’una planta (el taller més un pis que feia les funcions d’habitatge a sobre) que havia quedat buit i sense ús entre blocs de pisos. Parlem d’una edificació situada en el barri més poblat i més dens de Girona, en una zona on es permeten edificis d’habitatges de fins a 6 plantes més baixos segons el planejament urbanístic vigent. El propietari de l’edifici, doncs, tenia diverses opcions: una seria conservar l’estructura canviant l’ús, tot permetent, per exemple, que els baixos fossin ocupats per alguna activitat econòmica diferent a l’original (un comerç, un cafè,…) i mantenir la planta com a habitatge. En el pla teòric, aquesta seria la sol·lució preferida dels conservacionistes, aquells que volen mantenir la diversitat arquitectònica i un model urbà mixt amb edificis de diferent època, alçades, etc. Seria, per dir-ho d’alguna manera, la “solució Jane Jacobs”. Una altra solució, antagònica a aquesta primera, seria optar per una renovació integral i substituir el vell edifici per un bloc d’habitatges de fins a sis plantes completament nou amb baixos comercials, tal com permet el Pla General (2002) de Girona. Aquesta és l’opció que s’està executant actualment.

Què resultaria millor per la ciutat, no només per a la propietat? Què dóna millor resposta al conjunt del barri i de la ciutat en el moment en què la innovació força a un canvi d’ús o d’emplaçament d’una activitat prèviament existent? I aquí imaginem que no parlem només d’un petit taller, sinó de tota una antiga fàbrica que ocupa un gran espai dins d’un barri densament poblat. D’exemples no en falten. I sempre podem trobar pros i contres. Si l’admirada Jane Jacobs s’erigiria com a representant dels més conservacionistes, hi ha urbanistes i, sobretot, economistes que opinen que el millor és permetre la renovació urbana mitjançant la densificació, ja que això pot tenir efectes positius en aspectes com el preu de l’habitatge. La llei de l’oferta i la demanda, vaja. Edward Glaeser, per exemple, és clar en aquest punt, a la vegada que crític amb el conservacionisme: “Oponerse a nuevas construcciones es la forma más segura de hacer que un barrio popular deje de ser asequible. Aumentar la oferta inmobiliaria (o de cualquier cosa) casi siempre hace bajar los precios, mientras que restringirla harán que se mantengan altos” (El triunfo de la ciudad, 2014). És la lògica del mercat, sí. I algunes regulacions, sovint amb voluntat proteccionista, acaben limitant l’oferta d’habitatge, cosa que Glaeser critica.

A mode de resum, veiem com la innovació tecnològica és un potent motor de renovació urbana. En la mesura que antigues activitats econòmiques resten obsoletes els canvis d’usos esdevenen una necessitat, arribant a l’extrem d’haver d’enderrocar els vells edificis que acollien aquestes activitats per altres de nova planta i amb funcions diferents, com ara habitatges. Un procés que genera preguntes i dilemes, sovint en forma de conflicte entre conservar o renovar, amb un vetall de solucions mixtes entremig. Un trade-off en tota regla amb arguments a favor o en contra de les dues posicions confrontades. En qualsevol cas, la innovació no s’atura i amb ella el canvi urbà continuarà. It’s evolution, baby!

    Narcís Sastre

    Written by

    Environmental & Urban geography/Geògraf. Ciutat(s). Llocs. Paisatges.

    Welcome to a place where words matter. On Medium, smart voices and original ideas take center stage - with no ads in sight. Watch
    Follow all the topics you care about, and we’ll deliver the best stories for you to your homepage and inbox. Explore
    Get unlimited access to the best stories on Medium — and support writers while you’re at it. Just $5/month. Upgrade