Tot això abans eren camps

“Narcís, tot això abans eren camps”. Era una frase que sovint em repetia el meu avi de petit mentre contemplàvem el carrer des de la porta del seu taller de fusteria, situat en ple Eixample de Girona. Jo, un vailet que no aixecava un pam de terra (de fet, gairebé com ara), potser no entenia gaire el que volia dir aquell vell fuster, ja que havia nascut i crescut enmig d’un barri ja plenament urbanitzat, format per edificis mitjanament alts i amb carrers relativament estrets. Aquell entorn construït era la ciutat que jo coneixia i constituïa la meva imatge mental fixa. Em costava d’imaginar que en una altra època allà hi havia hagut només “camps”.

Ara entenc que el meu avi em parlava des de certa nostàlgia fruit de l’edat, després d’haver presenciat com l’Eixample de Girona, aprovat el 1909, es feia realitat davant dels seus ulls. Lenta però inexorable, el paisatge rural s’anà convertint en urbà, comportant també un inevitable canvi econòmic. El meu avi mateix és l’exemple de petit empresari que s’instal·là allà, als baixos d’un dels nombrosos blocs d’habitages que s’anaren construint. Al seu costat, tallers de diverses especialitats, petites indústries, comerços de barri, alguns bars-restaurants, despatxos, etc. Un conjunt d’activitats que definiren un barri que seria el nucli demogràfic i econòmic de la Girona de finals del segle XX.

El fet d’haver viscut gairebé 4 dècades allà mateix, em dota de la suficient trajectòria vital per adonar-me, per mi mateix, de com ha anat canviant el barri on he nascut i crescut. L’Eixample d’avui en dia ja no és aquell Eixample que m’ensenyava el meu avi a mitjans dels anys 80 del segle passat. El canvi que jo he presenciat és molt més subtil del que va presenciar ell i està molt centrat en l’economia urbana de la zona, però també ha estat més ràpid. Els tallers han anat baixant persianes els uns darrera els altres, les antigues industries o han tancat o s’han relocalitzat a la perifèria o més enllà i molts dels comerços i establiments que hi havia aleshores ja no hi són, alguns perquè els propietaris s’han jubilat, altres perquè han anat quedant obsolets (com els tres o quatre videoclubs que en un moment hi va haver) i la resta, ves a saber, perquè algú els hi ha fet una bona oferta per local de propietat que ocupaven.

El resultat ha estat un barri diferent, ni millor ni pitjor. Les botigues de moda han anat colonitzant els carrers, moltes d’aquestes marques globals que podem trobar a la majoria de ciutats del planeta, però també moltes altres botigues sorgides de la iniciativa d’empresaris locals. Els bars i restaurants s’han multiplicat i han aparegut establiments diversos que ofereixen uns productes o serveis inèdits fa només 10 o 15 anys. El canvi no es limita al que ofereixen, sinó a l’origen dels mateixos emprenedors: xinesos, russos, indis, etc. El resultat és un barri on l’oci i el consum són predominants però ni molts menys únics, fruit d’una incessant transformació econòmica, social i cultural. Les successives onades de destrucció creativa han estat factor de canvi. I les que vindran.

Avui som testimonis d’una nova nostàlgia que apareix quan molts establiments “de tota la vida” tanquen les seves portes per sempre i són substituïts per d’altres més impersonals. No és un fenomen nou, ja que tota activitat econòmica resta subjecte a un determinat cicle vital. L’extrem arriba quan es parla d’una “ciutat amputada” per anunciar -o denunciar- que uns establiments que un dia no gaire llunyà van formar part del nostre paisatge ja han desaparegut o aviat desapareixeran. Potser és la velocitat del canvi la que fa aparèixer i justifica aquest moviment nostàlgic i conservador, però es fa difícil saber si al darrera hi ha alguna proposta o només és impotència. Sí, la ciutat és dinàmica i ho és en molts sentits. El que seria preocupant és que aquest dinamisme s’aturés i la vella activitat no fos susbtituida per altra de nova. I no només substitució, sinó també creació. Si passa això sí que tenim un problema. I greu.

El dia que, en un futur no gaire llunyà, el vell taller de fusteria que resisteix en un racó de l’Eixample abaixi les persianes per sempre espero que algú nou agafi el relleu. Si això no passés, tot allò ja no serien camps, sinó que seria un erm.

Dedicat a La Barberia, que aquesta setmana hem activat el mode costumista.