Diez: para delante y para detrás

Te pienso, hablo y recuerdo de la misma forma que siempre.
Siendo hoy el día en que he vivido tanto tiempo contigo como sin ti, comparto con todos aquellos a quienes les pueda interesar mi relato personal con respecto a tu pérdida.
Ojalá todo el mundo pudiera sufrir tanto por haber querido tanto.

El dia que el meu pare va tenir l’accident en moto m’havia deixat a l’escola al matí; vaig ser l’última persona que el va veure. Aquell dia, a última hora, tenia Educació Física. Era dilluns.
Em tocava sortir del pavelló general, però em va fer molt de mal el cap i em vaig estirar a un banc. Al cap d’una estona, la mare d’una amiga meva va venir i em va preguntar què estava fent allà: que feia molta estona que m’esperaven i que em tocava anar a casa seva. Jo ho vaig fer, com és natural. Seguia sense trobar-me bé.
L’endemà, l’Angelita –la mare de la meva amiga– em va manar que em quedés a casa seva, i també ho va fer a la seva filla. Això mai passava.

Aquell dimarts a la tarda em van portar a casa, i el primer que vaig fer va ser posar-me molt contenta perquè vaig veure la meva germana, que estava d’Erasmus a Holanda i per art de màgia es trobava dins el cotxe amb la meva mare i el meu germà. Vaig sortir del cotxe de l’Angelita i vaig anar corrents a fer-li una abraçada.

Em van dir que anàvem a donar una volta, i em vaig ficar dins el Vitara. La meva mare conduïa. Després de donar una volta al bloc sense dir res, vaig preguntar què passava, i aleshores, ella em va dir: ‘’Pauli, carinyo, el Papi ha tingut un accident’’. El primer que vaig pensar va ser: ‘’Segur que està a l’hospital i l’estan curant. Ara anirem a veure’l’’. Vaig preguntar què havia passat, i em van dir que havia estat amb la moto. No parlaven gaire.
Per molt petita que fos, vaig adonar-me que el tema era més seriós. Vaig anar fent preguntes a poc a poc, com quan un nen té por de parlar amb un adult. Veient que tot eren respostes curtes, que predominava el silenci i que l’optimisme no estava sent el plat fort de la tarda, vaig acabar preguntant si moriria. No em van contestar.

Vam arribar a casa, i no tinc molt clar què va passar. Vam anar tots a l’habitació dels Papàs i vam parlar de la meva comunió; la Mamà em va preguntar si realment volia fer-la. Allà vaig començar a entendre millor la situació, i el primer que li vaig dir era que volia abraçar el Papi per últim cop, passés el que passés. Encara que m’ho ensumava, no tenia el cap a lloc ni tampoc la maduresa suficient per entendre que també es tractava d’un tema econòmic: això anava de debò. Un enterrament és molt car. A més a més, dos fronts oberts d’aquesta magnitud resulten molt difícils d’abordar, i a casa tampoc som particularment religiosos.

Dimecres vaig quedar-me a casa. No recordo ni fent què. A la tarda vaig anar per primer cop a l’hospital, la Vall d’Hebron. Vaig trobar-me tota la família: l’Àvia, el tiets, els cosins, i naturalment la Sandra, l’Enric i la Mamà, que eren amb mi. Tenia el cap a un altre lloc que ara mateix no podria dir-te on es troba. Recordo que les infermeres ens van dir que podíem entrar a veure’l i tothom ho va fer; tothom menys jo. La Mamà em va dir que era millor que jo no ho fes. Naturalment, em vaig queixar, però no va servir de res.

Em van explicar de la manera que van poder que ell ja no hi era, que només el veuria ple de tubs que l’ajudaven a continuar. S’havia trencat la tíbia, el peroné, diversos ossos dels braços i la caixa toràcica. Greu, però això tenia solució. També s’havia donat un cop al cap, prop de la nuca. Més tard vaig saber que allò significava que el seu cervell havia rebut un impacte tan fort que havia fet que ell marxés a un altre lloc definitivament i sense retorn. Vaig anar a donar una volta amb els meus germans pel recinte al cap d’una estona.

Dijous vaig anar a l’escola. La Mamà em va acompanyar fins a la classe, i vam arribar tard, cap a mig matí. Eren les sales de dalt de tot, a la cinquena planta.
La Xesca va sortir i ens va rebre. Va dir-nos que ja els havia dit a tots els meus amics i companys el que havia passat, i jo em vaig enfadar moltíssim. Abans que ella digués res, justament, buscava el moment per demanar que no ho fessin. Si ara hagués de dir per què, no sabria contestar, però imagino que aleshores tot era tan fort que no volia estar pendent de ningú, donar explicacions, o ser el centre d’atenció. He de dir, però, que tothom es va portar molt bé; mai no em vaig sentir incòmode, em van donar suport, i també van fer com si tot continués com sempre, la qual cosa que vaig agrair immensament.
En un moment donat, la Xesca em va cridar, em va abraçar, i em va preguntar com estava, prop de la finestra. Li vaig dir que sabia que es posaria bé, però, sincerament, sabia que no era veritat.

Divendres. Vaig anar de nou al cole, i el dia va transcórrer d’una manera que no puc recordar, fins a la tarda. Quan va acabar l’última classe, la Xesca em va cridar i em va dir que l’acompanyaria per la porta principal. Era petita, però no tonta. Sabia perfectament què volia dir allò.
Vam baixar pels ascensors, els que només fan servir els professors, fins arribar a la porta principal, on m’esperaven la Mamà, l’Enric, la Sandra i tots els tiets. Hi era fins i tot l’Àvia.
No van fer falta les paraules; estava tot dit. La Mamà em va abraçar i jo vaig posar-me a plorar, i també a cridar. Vam sortir fora i em vaig convertir en el centre d’atenció del recinte, però ni tan sols vaig adonar-me’n fins passats uns minuts.

El que va venir després va ser el Tanatori -lloc que, per cert, detesto-, i l’enterrament.
Al tanatori hi vam anar amb el Vitara, i em vaig passar el trajecte plorant d’amagat. En arribar, vaig trobar-me molta gent; recordo els pares de la Inés sortint, els de la Vicky i tots els amics dels meus propis. Aquell dia estava perfectament; perfectament alienada de la situació.
Era massa, i és que és massa per a tothom. Però en aquell moment, la meva consciència ni tan sols comprenia el que estàvem vivint.
Va arribar el moment de decidir si entrava a veure’l o no, però jo no tenia cap dubte. Volia entrar i veure’l per últim cop; era el meu pare i ningú m’havia donat l’oportunitat de fer-ho des que ens havíem dit ‘’que vagi bé el dia’’ aquell mateix dilluns al matí.
La Nuri va ser qui va venir a preguntar-me si estava segura de fer-ho. Em va dir que no veuria el Papi, que ell havia marxat i que era millor que em quedés amb el record dels bons moments. La veritat és que em va ser força igual, perquè ho vaig acabar fent.
La Mamà era dins des de feia molta estona, i anava parlant amb ell quan no hi havia ningú. No et puc dir que m’hagi quedat la imatge gravada, perquè aquestes coses acaben oblidant-se. El que sí que recordo és que ella em va preguntar si continuava volent abraçar-lo. No vaig dubtar a dir-li que no. El meu pare ja no era allà, i a més, era molt estrany que un desconegut obrís una caixa de vidre davant meu perquè jo abracés un cos sense vida.
Els tanatoris no haurien d’existir. No són més que una manera d’omplir les butxaques d’alguns i d’alimentar la curiositat d’altres.

Finalment, va arribar el dia del funeral. L’impacte emocional que va tenir tot el que és anterior no es pot comparar amb res, i més quan es tracta d’estar envoltada de gent i haver de repetir les gràcies pels ‘’em sap greu’’ que tothom et fa arribar. Recordo donar-li a tothom els paperets que havia fet l’Enric amb uns dibuixos meus d’una bateria i un barco de vela: allà estaven també els meus amics de classe. Per algun motiu recordo especialment la cara del Yago. No érem amics íntims, però em va donar les gràcies d’una manera que, per algun motiu, se m’ha quedat gravada.

Quan vam rebre les cendres, vam pujar tots a Tamariu a tirar-les al mar, el lloc que ell tant estimava. Tots crèiem que portava d’amagat que era meitat peix.
Vam anar fins a Aigua Gelida. Recordo que el meu tiet Fernando, el seu germà, no va baixar i s’ho va mirar des de dalt. No li vaig arribar a preguntar mai per què, però sempre vaig pensar que la situació el superava, com a tots.

A la meva mare no li havia fet res estar-se amb ell quan tenia cotó per l’interior i anava tot maquillat, però en canvi, no va poder amb les cendres. Realment, és molt dur veure que algú que has estimat tant és de color gris i ocupa el mateix que les teves dues mans juntes. A mi, en canvi, no m’afectava tant. Pel meu cap de nena petita pul·lulaven pensaments com ara bé que en una mà podia tenir a la vegada una braç, part d’un genoll i qualsevol altra cosa. És força intens igualment. La veritat és que, com he dit abans, pel nostre nivell cultural és massa, i per tant, arriba un punt en què la situació resulta tan irreal que comença a tenir com una mena de sentit. O potser no, però no saps ni discernir què és normal i què no ho és.
Vam acabar de tirar-les totes, i la meva tieta Moni, sempre atenta a tot, va donar-nos uns rams per acompanyar-ho. Ploràvem, i també vèiem com les onades s’emportaven les flors i desfeien les cendres. En aquell mateix cap de nena, també desitjava que un peix es mengés un dels trossos i que així pogués perpetuar l’existència del meu pare al món.

El que va venir després ha estat un procés molt intens que encara avui, 10 anys després que morís, em fa plorar. Al principi plorava tant que em feia vergonya que em descobrissin. Em posava talc a la cara i així amagava la vermellor que se’m quedava en acabar.
Ploro periòdicament, no t’enganyaré. Això no s’oblida, i no cal dir que ha estat l’impacte més fort que he tingut mai i que crec que tindré. Una situació massa extrema per a un cervell tan poc desenvolupat, i és que el dol no el vaig fer en aquell moment. Continuo fent-lo, perquè a mesura que creixo, entenc millor les coses.

Després del meu pare han vingut quatre familiars propers més d’amics o coneguts. Cada cop que m’he assabentat que algú havia perdut un pare o una mare m’ha afectat moltíssim. He plorat a tots els enterraments i m’ha tocat reviure la història un altre cop; per desgràcia, un cop cada any des de ja en fa uns quants.

Si mai et passa res semblant, només et puc dir que ploris, tot el que vulguis. És la millor manera de treure tot el que portes dins, i ningú t’entendrà millor que les teves llàgrimes. Crida i pregunta-li a l’aire per què ha fet desaparèixer el teu pare, i dintre d’un temps, entendràs que no hi ha explicació. Pensem que l’ésser humà té poders i que és diví, però en realitat, és un tros de matèria orgànica i es descompon, igual que tot a la naturalesa. I també és molt fràgil. Encara així, tenim la magnífica i inexplicable qualitat de sentir com si el cor fos a sortir del pit, i aquí és on radica tot el patiment i també on creix l’amor.

Tant de bo tothom pogués patir tant per haver estimat tant.

One clap, two clap, three clap, forty?

By clapping more or less, you can signal to us which stories really stand out.