El búnker

Escolti’m, alguna cosa passa al sobiranisme i jo se que vosté també ho detecta. Tot transpira nerviosisme i una histèria desordenada. Fa un any encaravem el tram del calendari entre l’11 de setembre i les eleccions plebiscitàries amb un clima festiu que encadenava dies històrics i victories claus en la lluita de la pàtria. El processisme vivia el seu moment més dolç.

La dolçor va convertir-se ràpidament en amargor la nit del 27S: un resultat lluny de la contundència que es demanava feia preveure una legislatura molt complicada. Així ha estat: les ganivetades entre els socis de Junts Pel Sí són un secret a veus, ERC s’ha posat de perfil i deixa que el flamant PDC es cremi al foc lent de l’opinió pública, oscil·lant entre Rull i Homs i Puigdemont es queda sense marge; mentre la CUP intenta recompondre’s i recuperar la capacitat d’influència perduda amb el ‘no’ als pressupostos.

El ‘relat’ que regeix aquesta nova fase del procès es podria resumir amb un concepte, el d’un búnker regit per un principi bàsic: ‘amb mi tot, contra mi ni aigua’. La revolució dels somriures de fa un any, ha donat pas a un exèrcit de sinistres que assenyalen i linxen als culpables: CSQEP, EC-P, la CUP o simplement aquell crític que proposa pactar o integrar o vagi vosté a saber quina bogeria que donaria oxígen als unionistes.

La bunkerització del procès(isme) ho satura tot d’uns nervis visibles, per exemple, a les constants mutacions, retards i re-interpretacions del full de ruta (que fa un any era Dogma de Fe), a unes ressolucions del Procès Constituent escrites a corre-cuita i que haurien d’avergonyir als seus redactors o a l’aparició de nous termes al lèxic processista com el RUI, MUI o MUD que sumen encara més desconcert a una parròquia desanimada. El búnker mediàtic i tants altres twittaires més o menys anònims que diariament linxen als comuns o a qui s’atreveixi a dur’ls-hi la contrària, és una part necessària del llibre d’estil processista.

Cal recuperar el clima místic, de fe i passió de fa un any, quan erem imparables. Cal fer creure que l’enèssim inici de la desconnexió va de debó, ara sí que sí, i que si Forcadell ha marxat de vacances ben lluny és per audàcia i no pas per irresponsabilitat. Cal recuperar la successió de dies històrics, quan qualsevol gest del President tenia per resposta lloances cantades en vers per tots els Raholos, avui tancats a pressió al búnker. Cal que el sobiranisme arribi hipervilant per tornar a guanyar l’11S el seu Gàmper particular i, triomfant, surti a cridar com una sola veu ‘Tots amb el president’. Cal tornar a fer irrespirable l’ambient polític, una vegada més, deixant clar que a qui està contra el procès, ni aigua.