Els imparables de Cadaquès

Miri la foto. Observi aquests rostres somrients, murenus, encantats d’haver-se conegut i sobretot cridant-nos ‘Mira! Mira amb qui estem, tu!’.

No estic segur de com deuen ser les festes del Frente Polisario, o com debien ser els sopars dels patriòtes irlandesos a Dublin allà a primers del segle XX, però segur que no són gaire diferents de la fabulosa paella entre bons amics que ens va ensenyar Pilar Rahola al seu twitter. Entre els bons amics hi trobem presentadores de televisió enganxades amb velcro a la panxa més famosa de la Cort, directors dels Mossos d’Esquadra i ex-vicepresidents de l’Entitat (en majúscules) de Catalunya, empresaris i els seus fills i els fills amb la xicota, senyores amb barret i ulleres i senyores que no saben on és la càmera però que ens sonen d’haver-les vist de compres a Sarrià; o senyores que amb arrogància fan amb els dits la ‘V’ de la independència. L’èlit imparable que la Dinamarca del Sud necessita.

Al centre un MHP entregat en omplir el cor de felicitat als convidats, sostenint una estalda de manera que no toqui al terra i s’embruti, conscient que és ell el protagonista i això és propaganda processista. L’amfitriona que ha obert el seu cor i la casa d’estiueig de Cadaquès somriu, desconnectada de la realitat, sense ser conscient que el seu acte, les seves fotos i la paella i els dos videos que vindrien, han marcat un abans i un després en això que coneixem com El Procès™.

A mitja llum, apretant al màxim la càmera del mòbil, podem contemplar a la cort en la seva intimitat, borratxa d’un bon licor al que algú, amb cura, ha girat per a que no veiem la marca. A la Dinamarca del Sud encara queda alguna forma per guardar, sabeu?. De fons, moviments furtius de mòbils que immortalitzen el moment entre somriures d’orella a orella, al costat d’un MHP que creu estar tocant la guitarra com el 5è Beatle, el sobiranista catalano-pensant, el que ni va anar a la India ni es va fer hippie. L’audiència, entregada, perpetra com pot un tema que no coneixen amb un anglès que creien dominar.

En primer pla Laporta mirant la lletra a la pantalla del mòbil a través de les ulleres de Sol, perquè els patriòtes poden anar com volen. Mentre qui grava tritura a cau d’orella ‘Let it be’. Lennon vomita llagostins des d’on sigui, mentre Lluís Llach, pianista oficial de El Procés™ i diputat de Junts Pel Sí a les estones lliures, envia un whatsapp a la Pilar queixant-se armargament que cantèssin a Serrat i no a ell “que sembleu de Podemos, recoi”.

És una pena que el video es talli tan aviat, sense deixar-nos escoltar els aplaudiments, els ‘bravo! Bravo president’, ni veure el somriure d’orella a orella amb el cap tombat cap a un costat d’una amfitriona entregada insistint per a que en toqui ‘una altra, va, una altra, President’. El President, amb la falsa modèstia que el càrrec requereix, somriu i rasga a la guitarra, com pot, els acords d’una altra dels Beatles.

Ens queda el secret de si en tancar-se el video van posar als Heroïs de la Katalunya Interior mentre esnifaven zotal al water. De si qui va rentar els plats i la paella era el Romeva o l’espectre de Rosa Sparks. De si van tancar la nit amb una ouija col·lectiva per invocar l’esperit sobiranista del PSUC. De si van fer un paint-ball pel Cap de Creus amb pilotes de goma (sencilles i tendres). De si s’electrocutaven el penis i els mugrons amb els nous teasers elèctrics dels Mossos que el Trapero duia per ensenyar. De si van acabar tots en boles a la piscina a les 7 del matí, acabant la rave nostrada com es mereix: surant sense rumb ni sabent com coi han acabat així.

Epíleg.

Corria el 5 de novembre de 2002. En directe per televisió es casava la nena d’Aznar, el president de l’Espanya que mirava per sobre de l’espatlla a Itàlia i França. Amb l’arrogància dels qui es consideren escollits per Dèu, desfilaven els convidats en un casament que anys després, tothom va assenyelar com el principi de la fi de l’aznarisme i d’una manera de fer política basada en la propaganda.

Ni els convidats de la boda ni els bons amics de Cadaquès sabien que aquell moment era el punt d’inflexió. Uns i altres, borratxos de l’arrogància de creure’s intocables, no sabien que allò era el principi del final.

One clap, two clap, three clap, forty?

By clapping more or less, you can signal to us which stories really stand out.