L’orfe.

Veurà, les coses no sempre són blanc o negre, ni com ens agradarien que fossin. Personalment, no se vosté, crec que la ideologia que no s’adapta als canvis que rodejen es converteix en dogmatisme, fervor, fe. No sóc gaire de misa, ni gaire de seguir als liders. De fet em sento com l’outsider més insider d’ICV i dels Comuns. Sempre tinc un peu a fora de la política. I sap per què? Perquè vull poder canviar d’opinió o marxar sense fer soroll, si arriba el moment. Vosté no?

Al 2013 vaig fer el darrer gran canvi d’opinió: vaig abandonar ideològicament el federalisme. Bé, si és que es pot considerar que algú que creia que Catalunya hauria de tenir totes les competències i gestió d’impostos i federar-se amb els pobles d’Espanya i Portugal, és federalista. Sempre he estat un iberista. Vaja, que el federalisme se m’havia quedat petit abans ni tan sols de que es comencès a parlar. I francament, em va seduïr això de l’independentisme, no pas perquè jo sigui gaire nacionalista (no tinc pàtria, però sí molta classe), sinó perquè els moviments populars em fascinen.

Vaig començar a anar a reunions i debats, fòrums i xerrades de cafè per a entendre què estava passant. Però molt aviat vaig notar una cosa extranya: ningú contestava les meves preguntes. Com serà aquest Estat, social o liberal? Com serà la sanitat, a la holandesa o a l’andorrana? Quin model energètic es pendrà, nuclear o sostenible? S’apostarà pel ferrocarril o per les autopistes?

La resposta, quasi sempre, era un acte de reafirmació amb les frases habituals: Espanya ens roba, el dèficid de nosequant, Espanya no ens vol, ara no és el moment de debatre aquest punt… Veient el debat que existia a Escòcia, on l’SNP parlava de model econòmic i social amb o sense indepependència, vaig arribar a pensar que m’equivocava de reunions. Potser sóc jo, que no encerto. Però després del 9N del 2014 això és va intensificar o agreujar, segons com ho vulgui contemplar. Per primera vegada vaig començar a notar que la simple formulació d’una de les preguntes d’abans podia esdevenir una provocació. La ideologia popular que m’havia seduït s’havia convertit en dogma a molta velocitat.

No cal que li expliqui que el camí entre l’11S del 2014, darrera manifestació de l’ANC a la que vaig assistir, i el 27S de 2015 es va convertir en un suplici ideològic. Dir que ja no era federalista i que m’havia passat a un independentisme pragmàtic no era suficient. Calia que m’adherís sense crítica i no ho vaig fer. No em va donar la gana. La resta és història: al 27S vam tenir un plebisZZZZzzzzzzz que va donar un mandat demoZZzzzzz a Junts Pel Sí i la CUP per a aplicar el Full de ZZZzzzzzz (un dels tres que tenim actualment).

I jo on sóc ara, es preguntarà. Doncs anímicament fins als pebrots del Procés, dels processistes i de la mare que els va matricular a tots. Ideológicament encara més a l’esquerra que al 2013, encara més convençut de que la lluita serà social o no serà. Però, nacionalment? Nacionalment apàtrida, si em permet. No compro que Espanya sigui irreformable, com no crec que els votants siguin idiotes ni Catalunya un akelarre convergent. La gent quan vota a unes eleccions, vota amb la butxaca. Però tampoc espero el miracle republicà i federZZZzzzzz. Espero doncs la DUI, RUI, RVI, RV, GIEZZZzzzzz? No. No n’espero res del panorama català, més enllà de la lluita electoral, cada cop més viciada. Insisteixo que el procés, tret de la performance de l’11S, està amb respiració assistida a l’espera de la desconnexió.

Sóc un desencantat que veu com l’oportunitat per fer una cosa nova, està a punt de pasar de llarg. M’estic quedant orfe i poca cosa més.

Show your support

Clapping shows how much you appreciated PereJP’s story.