Volem més sobirania per les Illes

L’any 1982, Felipe González i la seva colla de “joves nacionalistes” espanyols (la terminologia és dels alts cercles polítics nord-americans de l’època) es presentaven a les eleccions espanyoles com la força del canvi inevitable. Aleshores era imprevisible saber com acabaria aquell jove andalús d’americana de pana.

Què hauria passat si el PSM (Pere, Sebastià, Mateu) –que feia 10 mesos que havia decidit votar contra l’Estatut d’autonomia pactat per UCD i PSOE perquè era oposat a la seva pròpia proposta– s’hagués sumat al corrent principal del canvi?

La pregunta admet moltes respostes. I jo som incapaç de saber què hauria passat. Emperò pens que som capaç de donar les gràcies a la gent del PSM d’aquella època. Perquè consider que la independència organitzativa de l’esquerra mallorquina ha aconseguit influir el debat públic sobre el territori, els drets socials i la llengua.

El desembre de 2015, davant una situació que tenia un aire d’aquella altra, Antoni Verger i Més per Mallorca decidiren seguir la senda històrica de l’esquerra mallorquina. El PSM va treure 8.595 vots al Congrés el 1982. Més per Mallorca –el 2015– 33.931.

El canvi d’estratègia que suposa concórrer a les eleccions amb Podem en un discret tercer lloc a compartir em sembla una opció legítima. Però jo hauria optat per l’altra.

One clap, two clap, three clap, forty?

By clapping more or less, you can signal to us which stories really stand out.