Primer trimestre complicat

Necessitem temps. Estem esperant-lo tot l’any com si fos una visió amb efecte òptic, temps en forma de lleure i vacances que sembla que estigui a prop i s’acosti ràpidament però en realitat és lluny i amb prou feines avança, perquè és esmunyedís i es perd pel camí. Necessitem temps per veure sèries que ens han titllat d’imprescindibles, escoltar discos que ens faran sentir bé amb nosaltres mateixos quan a part d’escoltar-los diguem que ho hem fet, i llegir llibres de gent molt menys interessant del que es pensen.

Necessitem temps per consumir altres vides, vides d’altres i de ningú. Hem vingut aquí a ser xucladors eterns dels altaveus de la resta, a rebre rebre rebre i esperar i desitjar tenir temps per rebre’n més. La nostra vida passa a la vegada que les de desconeguts assassins de l’altre banda de l’oceà, de gent de cinquanta anys parlant sobre el seu únic tema de conversa, de passions amoroses d’una noia joveneta. Passen alhora com si fossin trens uns al costat dels altres. Uns es poden permetre avançar ràpid, perquè els hi queden pocs quilòmetres i a la propera estació s’aturen, però els altres… Els altres han de continuar, i si segueixen a aquesta velocitat acabaran forçant la màquina. Necessiten temps. Necessiten temps per frenar.