Quan no hi ets

A Barcelona fa més calor quan no hi ets.

Però a mi no m’agrada suar. Prefereixo les nits d’hivern, passejant per la ciutat amb mil capes de roba. Recordo treure-te-les totes, poc a poc, una a una. L‘abric a l’entrar a casa, entre petons al coll. La jaqueta a la cuina, mentre refrescàvem els nostres llavis amb aigua glaçada de la nevera. El jersei a la porta de l’habitació, abans de tancar-la.

Lentament, entre carícies, la samarreta, deixant al descobert la llenceria que amb tanta cura havies escollit. Els pantalons al terra, mentre et beso al voltant del melic per calmar el mal de panxa que segur tenies després de sopar. Les sabates i els mitjons, a la vegada que em mires estirada, com només tu saps.

L’hivern invaeix els nostres cossos, i l’única solució es deixar-nos portar per les nostres flames, pel nostre foc. Ens envoltem entre les mantes del llit, mentre els nostres cossos es toquen, escalfant-se per combatre el fred que ens acaricia l’esquena. Les cames. El pit. Els petons que ens fem són brases de gel en contacte amb els cossos, i encara ara noto la cicatriu de les cremades que em deixaven.

A Barcelona fa més sol quan no hi ets.

Però el bon temps fa que surtin els nens als carrers. Que els turistes invaeixin les Rambles. I a mi no m’agrada la gent, i menys els nens. M’agraden els cels ennuvolats que fan que la llum de la meva habitació sigui perfecta per fer-te fotos mentre dorms. Fotos que no ensenyaré mai a ningú, ni tan sols a tu, no sigui cas que descobreixis que te’n faig.

Veure com plou al carrer mentre estem abraçats mirant una pel·lícula, o qualsevol vídeo on la gent caigui i ens faci riure. Anar al cinema junts, per acabar follant tota la nit i dormir-nos amb el soroll dels borratxos que tornen a casa després de la nit de festa.

M’agraden els dies amb gust a diumenge, que no ve de gust sortir de casa i és molt millor quedar-se cuinant qualsevol menjar extremadament dolç i greixós que ens vingui de gust. Per després menjar-nos-el sencer i mirar-nos amb cara de culpabilitat, sabent que l’única solució és tornar al llit per cremar-lo amb els nostres cossos.

A Barcelona canten els pardals quan no hi ets.

Però a mi m’agrada escoltar la música forta, música que em recorda a tu i als nostres dies junts. Sentir com Eddy, Jeremy i Ben canten tot el que no ens hem dit i tot el que hem viscut. M’agrada escoltar les seves veus mentre recordo la teva cantant fluixet intentant que no et senti, tot i que jo parava més atenció al que deies que al que sonava.

Tocar la guitarra amb el pijama just posat al matí al despertar-nos, i cantar-te amb la meva veu de dormit, desafinant les cançons de la nit anterior. Mentre tu em mires, amb un somriure a la cara que em fa passar vergonya i no poder desenganxar els meus ulls dels dits que marquen els acords. Mentre em lamento de no poder composar-te cap cançó que acabis posant abans d’anar a dormir.

M’agrada sentir les gotes de pluja caient a la meva finestra mentre escolto la teva veu, que no t’agrada, parlant-me fluix per jo acabar dient una tonteria que et fa esclatar en riure. M’agrada sentir els teus gemecs mentre estic dintre teu, abraçant-te i mossegant-nos. I després el silenci que segueix amb l’abraçada del descans.

Fa setmanes que a Barcelona fa calor, hi ha sol i canten els pardals.

Vaig bufar els núvols que cobrien el cel, pensant que necessitava veure el sol. Vaig decidir sortir al carrer per veure a la gent passejar. Vaig decidir respirar l’aire fresc que el bon temps de Barcelona em donava.

Però el que realment em ve de gust, cada nit quan em desperto entre somnis, és que les temperatures baixin, i m’hagi de cobrir amb la manta a la que encara busco la teva olor; que a fora plogui, i l’aigua faci que et faci mandra tornar a casa i decideixis venir a la meva; que el meu telèfon soni amb una trucada teva.

Barcelona és més maca quan fa fred, plou i la banda sonora és el pop-punk.

Barcelona és més maca quan hi ets tu.

One clap, two clap, three clap, forty?

By clapping more or less, you can signal to us which stories really stand out.