El privilegi de la no cura
Aquests són dies de barrinar cap endins. És difícil romandre en la calma dins d’una mateixa, endreçar el cap i fer llista. De nosaltres mateixes en sabem totes les coses, cadascuna se sap lo seu, per bé que no totes les podem dir i no per totes en tenim paraules. Algunes de les coses que estan encara per dir, les rosseguem.
Els primers dies el silenci del carrer era gairebé insuportable, dins meu el soroll seguia essent eixordador. El meu cap seguia bategant al ritme frenètic del costum; una velocitat que he acceptat amb la disposició de la renúncia, una velocitat a la que jo no li he sabut trobar fre.
El cos me’l van confinar sense consulta prèvia: tancar les escoles significava obligar les mares a tensionar el mercat de treball perquè l’equilibri entre el dins i fora s’esdevenia impossible. Aquí van començar els primers nervis davant la incertesa.
La política institucional s’amida, ara mateix, amb un dilema estratègic que condiciona les actuacions que cal decidir en aquest context. Pregunto: veritablement volem tornar allà d’on veníem? Jo no. Jo vull poder pensar cap on anem amb totes les coses que, poc a poc, cadascú col·loca després de 15 dies de confinament. Que tot allò que ens toca aprendre aquests dies, serveixi per alguna cosa més que per sobreviure.
Tornar allà a on érem em fa molta mandra; em fa mal pensar fins a quin punt he maltractat el propi cos en aquest difícil equilibri que és estimar la feina i estimar la vida; em fa ràbia haver de negociar aquest dilema amb aquestes regles de joc que estrangulen les dones i estrangulen el món, que res no en saben de la vida i que només comprenen el valor dels diners.
Reconeguem-nos que per poder sostenir tot això, el que ja ens ocupa i el que ens se’ns obrirà en breu, necessitarem entrenament, voluntat i compromís. Qui cuida? Què és cuidar? Què significa posar la cura al centre de la política? Es pot cuidar si no hi ha reciprocitat? És cura quan no ens hi queda més remei? Es pot abusar de la cura aliena? És, la violència masclista, una estratègia per mantenir el privilegi de no fer-se càrrec de la cura?
No cuidar és un lloc de privilegi i qui ocupa espais de privilegi perd la posició amb l’angle suficient per mantenir la perspectiva. Aquests dies m’he adonat també del privilegi que representa poder sostenir des de la corresponsabilitat de la cura i m’he adonat també de la importància de comprendre aquesta corresponsabilitat i d’aprendre-la en relació amb les criatures.
A tot plegat, hi he anat a parar a través del Twit de la Daniela Ortiz:
“Bien conozco yo el clasismo, racismo y machismo de esas feministas que atacan a las trans, a las trabajadoras sexuales y a Bad Bunny, però que defiendes a su amigo barbudito, camiseta del ché y libro de marx que maltrata psicológicamente y que no se hace cargo de sus hijos. (@danillaortiz).” https://twitter.com/danillaortiz/status/1244239350616948736
Des d’on i amb qui teixim la xarxa vital que ha de sostenir-nos? En quins sistemes de creences s’inscriuen els acords que vesteixen les relacions humanes? Qui va ser qui va consensuar aquests marcs relacionals i qui és que encara avui els vetlla i els manté? I, en mig de tot aquest garbuix, tot això de la cura dels altres i de la cura del món, com és que ho tenim repartit?
Moltes són les veus que situen la pràctica d’altres models i la seva existència fa lloc a la possibilitat de canvi i de transformació, una condició intrínseca a la dimensió humana que, més enllà dels mandats socials, es col·loca lliure dels preceptes del costum i de la tradició. Tanmateix, els estàndards relacionals que encara se’ns ofereixen com a marc d’èxit i de normalitat, aquells que ocupen la posició hegemònica dins dels sistemes de creences, són els fundacionals del sistema patriarcal.
Aquest model relacional, que el patriarcat instaurà, dispensa als homes de la responsabilitat de la cura i els atorga el privilegi d’ésser cuidats per les dones, és a les dones a qui el patriarcat exigeix la càrrega de la cura dels altres i del món. En conseqüència, els homes que fan ús d’aquest privilegi preserven i reprodueixen les regles no escrites del sistema patriarcal.
Negociar la reciprocitat de la cura és, per tant, un lloc de conflicte dins del sistema patriarcal, però és un lloc des d’on obrir la consciència de la pròpia responsabilitat, sobretot i principalment, a casa. Aquests dies m’he descobert afortunada ja que, malgrat la dimensió emocional del confinament, he observat que no hi ha conflicte i que puc preservar-me de la càrrega que representa sostenir tota sola el treball de cura.
Amb qui negociem les dones la pròpia cura i amb quines condicions? Què ens passa quan hem de negociar amb qui pot fer ús i imposar-nos el privilegi patriarcal de no cuidar? A través de quines estratègies i de quins mecanismes se’ns imposa aquest privilegi? I en aquesta mateixa línia, què ens passa quan som nosaltres les qui per no haver-nos-en de fer càrrec tirem mà del privilegi de classe? Què significa traslladar la càrrega de la cura a una altra dona? Què ens representa aquest gest de transferència de la responsabilitat? La podem reconèixer i la podem posar en valor o, contràriament, la depreciem perquè el preu hora no ens suposi massa despesa? Què hi ha en aquest moviment que col·loca en les dones migrades la desmesura del treball de cura des de la precarització?
La violència és una estratègia d’imposició de la voluntat pròpia, sentir que hi tenim dret perquè la submissió de l’altra persona és la que li correspon d’acord als sistemes de creences patriarcals, capitalistes i colonials. La violència està inscrita en el llenguatge, en la cancel·lació de sentit que ens representen les paraules buides i en tot l’espai que aquestes paraules buides ocupen.
Aquests dies ens retrobarem amb nosaltres mateixes i retrobarem, novament, a les persones amb les que convivim. Us convido a fer inventari de totes les coses que imposem i de totes les coses que se’ns imposen; donem-nos permís per canviar allò que no va bé i que ens estrangula la llibertat per ser i per fer; demanem-nos com estem i atrevim-nos a fer canvis o, si més no, a projectar-los.
La imposició del privilegi de no tenir cura, de no fer-se càrrec de la cura que correspon, és també violència masclista i coneixem fins on ens pot portar l’ostentació d’aquest privilegi. Fem un acte de consciència singular i fem, també, un moviment per la consciència col·lectiva.
Comprender es siempre un movimiento ascendente esta es la razón por la cual la comprensión debe ser siempre concreta. (Nunca nos sacan de la cueva, salimos de ella).
Simone Weil, Primer y último cuaderno.
Carme Vidal Estruel
Tamaia, viure sense violència
