L’aïllament social pel Covid_19, un obstacle més per les dones en situació de violència masclista.
Aquests dies moltes persones han escoltat la situació de risc que el confinament pel Covid_19 ha representat per les dones en situació de violència masclista. De sobte, una part de la societat ha pres consciència que les cases no són llocs segurs per moltes dones i per moltes criatures. Això ja era així abans del Covid_19, per bé que l’excepcionalitat del context actual ha esdevingut una lupa i un altaveu per assenyalar una realitat molt present en el dia a dia del treball de Tamaia.
Fa 28 anys que les dones de l’equip de Tamaia treballem per acompanyar a les dones en el seu procés de sortida de la relació de violència masclista. Aquesta pràctica ens col·loca davant dels efectes devastadors que la violència masclista té en la vida de les dones i de les criatures, una situació que ara amb el confinament s’accentua i s’amplifica.
En aquest sentit, valorem la importància de compartir algunes reflexions nascudes de la pràctica terapèutica que, aquests dies, estem realitzant des d’una presència vincular amb les dones i que esdevé necessària per seguir acompanyant els seus processos de recuperació de la violència masclista.
Desitgem que aquestes idees que compartim serveixin a tots i totes, cadascuna des del seu lloc de responsabilitat i d’oportunitat davant de la declaració de l’Estat d’Alarma, per a reflexionar, aportar i sumar en el treball d’acompanyar les dones en situació de violència masclista, en el transcurs d’aquests dies tan difícils per a tothom.
En primer lloc, és important reconèixer i situar que, per totes les dones en situació de violència masclista, aquesta és una època traumàtica en què la incertesa, la por, la falta de control del propi medi, l’experiència d’irrealitat i la preocupació s’esdevenen emocions que envaeixen el nostre pensament, la nostra reflexió i la nostra projecció.
Aquesta és una realitat que totes les dones podem experienciar en aquest moment, però que té un impacte més gran en les dones en situació de violència masclista, justament perquè aquests són efectes que les han acompanyat en la vivència de la seva situació de violència masclista.
Així, en funció de com aquests efectes s’hagin pogut elaborar, a través de l’acompanyament terapèutic especialitzat, de la vinculació a altres recursos, o mitjançant les eines de resiliència que la pròpia dona hagi pogut mobilitzar, en aquests moments tindran una afectació, en major o menor grau, en la salut de les dones. Sabem que moltes dones en situació de violència masclista no han pogut, encara, fer un treball terapèutic de recuperació dels efectes de la violència masclista i que això, en aquests moment, representa un risc per la seva salut emocional.
En conseqüència, és important que prenguem consciència que no totes les dones en situació de violència masclista es troben en la mateixa situació i que en funció de si hi ha o no identificació de la violència que es viu o de l’etapa del procés de recuperació en què es troben, els efectes derivats d’aquesta situació i les necessitats de cadascuna d’elles són diverses.
Una de les qüestions que la situació de confinament posa sobre la taula, de manera evident, és que les dones en situació de violència masclista, ara mateix, col·loquen totes les seves energies en la urgència de sobreviure el present. Moltes dones han escollit aquesta estratègia de manera conscient, perquè saben que la seva supervivència i la de les seves criatures és en aquests moments la seva PRIORITAT. D’altres dones afronten aquesta estratègia de forma instintiva, sense haver-la reflexionat, però sabedores que és la única manera de sobreviure.
En aquest moments és molt difícil que les dones en situació de violència masclista es puguin projectar en processos de sortida de la violència masclista, ja sigui a través d’una separació o del treball terapèutic, ara és difícil mobilitzar la demanda d’ajuda i és complex iniciar la vinculació a un servei o a un recurs, és difícil també perquè ara mateix se’ns fa a totes necessari i imprescindible sostenir el present i la quotidianitat en convivència amb un maltractador requereix de molta temprança i de l’activació permanent. Elles es troben en estat d’alerta, dins de l’estat d’alerta.
El treball d’atenció a les dones que estan en convivència[1], i que formen part del projecte de recuperació de Tamaia, mantenen la seva vinculació terapèutica amb nosaltres a través de trucades curtes o bé a través del correu electrònic, per elles és important saber que hi som, que seguim connectades i que estem atentes a les seves demandes i necessitats.
És important recordar, en tot moment, els telèfons d’urgència i és imprescindible validar l’estratègia de supervivència que ens comparteixen: no fer massa soroll, no parlar massa, mantenir un perfil baix, claudicar davant de determinades coses. Aquesta estratègia els hi permet no incrementar el risc d’exposició davant les explosions arbitràries del maltractador. En aquest context la veu de la terapeuta, i els recursos que els hi podem facilitar, són una eina de presència i de suport imprescindible.
Respecte de les dones que no estan en convivència amb el maltractador i que es troben en l’etapa d’inici del procés de recuperació i de les dones que porten més temps d’acompanyament terapèutic però que han acumulat molt dany a conseqüència de la violència que han patit al llarg del seu cicle vital ens trobem amb un malestar molt gran i amb l’activació de diferents àrees: la més rellevant és, sense cap dubte, les seves criatures. Raó per la qual la presentem en primer lloc.
La custòdia, les visites i els intercanvis són temes que, ara mateix, representen un agreujament de la problemàtica que és i representa la violència masclista en la vida de les dones. Quan la violència no ha estat reconeguda per l’àmbit judicial i, les dones es troben amb la indefensió d’haver d’entregar a les criatures al seu maltractador. I en aquest context, ho han de fer sense saber si, arrel d’un futur enduriment de les mesures, les podran recuperar. Assumir que els teus fills i filles es quedin en un espai a on no hi ha una protecció genera un patiment i un desconsol que difícilment es poden contenir.
Quan hi ha fills i filles l’angoixa davant del risc en què es troben les criatures és constant. Les dones saben molt bé la manera en què el maltractador es prioritza i la forma en què avantposa les seves necessitats a les de les criatures. En aquest sentit, hi ha situacions de risc no detectades o no reconegudes pels àmbits que han de protegir als menors, com per exemple: possibles abusos sexuals, la negligència o l’abús psicològic i emocional. El patiment de la mare que coneix i sap, perfectament perquè els ha patit, els efectes que el confinament pot provocar en les seves criatures si aquestes estan confinades amb la seva ex-parella, que té explosions d’ira que son conduïdes i expressades a través de la violència envers les criatures, ara que ella ja no hi és i no les pot canalitzar contra ella.
Les dones saben que el confinament pot agreujar el risc d’agressions cap els menors. Aquí és important situar la incidència respecte de la salut perquè els menors, tot i no ser un col·lectiu vulnerable front el COVID19, són un col·lectiu de risc front la violència masclista i l’exposició al maltractament pot tenir conseqüències greus per la seva salut a llarg termini.
Així mateix, en la convivència amb les mares, els fills/es que estan afectats per la violència masclista en l’àmbit de la parella, una violència que s’exerceix contra les seves mares i contra ells i elles, ja sigui de manera directa o indirecta, en aquesta situació de confinament pateixen molt ja que tenen dificultats per sostenir la frustració i la ràbia i, en alguns casos reprodueixen els patrons de comportament violents cap a la mare a conseqüència de modelatge del pare. Els límits no estan clars perquè la constant desacreditació de la mare, per part de l’agressor, fa que les normes que ella estableix i que emmarca en el seu espai de convivència no siguin respectades per les criatures, sobretot i principalment aquelles que tenen a veure amb la responsabilitats: deures, higiene, alimentació, cura de la casa… Aquests factors generen una convivència angoixant, sentiment de desbordament i culpa per part de les mares.
En aquesta mateixa línia, observem també el patiment en els casos en què hi ha indicis d’abús sexual als menors. En aquesta situació de confinament, la vigilància social disminueix i tancats a casa descobrim que no hi ha testimonis que puguin detectar l’abús, no hi ha familiars, no hi ha la comunitat educativa… l’absència de mirades externes, que poden detectar un empitjorament de la situació, incrementen el risc de l’abús sexual i la percepció d’impunitat i opacitat per part dels perpetradors l’abús, que poden viure el confinament com una oportunitat per incrementar la intensitat i la freqüència de l’agressió.
En segon lloc ens trobem davant dels efectes devastadors que genera, en aquest context de confinament, la violència econòmica: agressors que exerceixen la seva violència a través de l’impagament de deutes, de les hipoteques, de les pensions…. Malgrat que el jutjat hagi emès sentència, els maltractadors utilitzen aquests elements per imposar el seu control sobre les dones.
Les dones veuen que aquest temps, en el qual tot ha quedat congelat, la seva situació econòmica es precaritza encara més, amb llocs de feina que són en aquests moments incerts i en els quals han de demanar baixes, o reducció de jornada, perquè no volen ni poden deixar les seves criatures soles a casa. La inestabilitat laboral és un element que incrementa els nivells d’ansietat, depressió i angoixa; així com els trastorns del son.
Finalment, un altre dels àmbits que, en aquest context de confinament, tenen un ressò especial respecte de les dones en situació de violència masclista és l’àmbit de les relacions socials. En aquest període de confinament hi ha, per part de moltes dones en situació de violència, una major consciència de l’aïllament que ha generat la violència. És en aquest punt en el qual requerim de totes les xarxes de suport que puguem oferir-los des de l’espai comunitari. No les deixem soles.
Actuem amb tota la responsabilitat possible, evitem situacions de risc i missatges impossibles, no els diguem què han de fer, i menys ara que totes les sortides s’han fet més estretes, més incòmodes i més incertes. Escoltem què necessiten i què demanen i acompanyem les seves decisions. Evitem al màxim la revictimització i no minimitzem ni normalitzem la violència masclista, no saber com actuar no és en cap cas una excusa per negar-la i, a més a més, negar la violència masclista pot col·locar la dona en una situació de més risc.
I sobretot, preparem-nos, perquè quan tot això s’acabi i puguem dimensionar tots els efectes que la violència masclista ens ha deixat a les nostres vides, necessitarem tots recursos disponibles, els que tenim i els que ens caldran.
Rakel Escurriol Martinez.
Coordinadora del Programa d’Atenció a Dones de TAMAIA Viure sense violència SCCL.
Twitter: twitter.com/tamaiacoop
Newsletter: bit.ly/NewsletterTamaia
— — — — —
[1] En el marc del projecte de Tamaia, mai hem exigit a les dones que trenquin amb la relació de violència per poder iniciar el seu procés de recuperació, sabem que el pas de trencar amb relació forma part de la recuperació i que per fer aquest pas, moltes dones precisen acompanyament, suport i orientació.
