Manifest de comiat. Posem la nostra vida al centre de la política

Habitar el present, significar el passat.

“Habitar el tiempo depende exclusivamente de la fe, entusiasmo y atención, que pongamos en las labores que hacemos para llenarlo y del relato que nos hagamos de su transcurso. “ C. Martín Gaite.

La situació de confinament, arrel de la Covid -19, ha esdevingut un moviment d’ordre simbòlic per a l’equip de dones que conformem Tamaia, viure sense violència: pensar l’abast de la pròpia pràctica i reconèixer la dimensió que imprimeix en la pròpia vida. La nostra quotidianitat és fràgil i, en l’assumpció de la pròpia vulnerabilitat, ens hem adonat què la intempèrie és un lloc de molta dificultat per poder acompanyar i sostenir les altres dones.

De vegades, sense consciència del propi límit, posem la pròpia vida a disposició del món i, en aquest acte de responsabilitat, ens oblidem de nosaltres mateixes, de l’emoció travessada, de les vivències i de les experiències de violència que hem normalitzat per poder oferir un context de possibilitat per a les dones en situació de violència masclista i de la paradoxa que habitem en la imposició d’un ritme que ens ofega la vida.

La situació sobrevinguda per la Covid -19 ens ha representat un sotrac, la inèrcia a la que estàvem avesades es va detenir de sobte i, en aquest context d’incertesa, poder sobreviure passava per connectar-nos al cos. Aquest acte ens ha col·locat en la necessitat de deixar-nos sentir el malestar i el cansament, i ens hem adonat d’allò que, en la inèrcia del dia a dia, ens passava desapercebut. Aquesta epidèmia ens ha estat una lupa i ens ha permès veure la fragilitat de la vida i la importància de la cura, més enllà de les formulacions discursives.

Qui cuida a qui? Qui cuida de les que cuiden?

Dues qüestions que, en la seva formulació, requereixen del context de realitat que aquest moment assenyala: la violència masclista és estructural i aquesta dimensió s’articula també en la situació de precarietat de les professionals que estem a la primera línia de l’atenció. Sense els recursos adequats, l’abordatge de la violència masclista trenca el cos de les qui ens col·loquem en la disposició d’acompanyar a les altres dones.

És per aquesta raó que, davant la situació actual de col·lapse, hem convingut que l’autocura és un acte de resistència, un acte de radicalitat política que, en el moviment de posar la vida pròpia al centre, reivindica la cura de la vida com a pràctica política feminista. Sense aquest moviment, sentim les paraules buides de sentit i de mesura, buides de significat… és quan portem el cos i la pròpia vida a les paraules, quan les fem pràctica i les arrisquem, que hi ha transformació del món.

Les dones de Tamaia ens sentim avui preparades per poder nombrar en veu alta que en aquest context de violència institucional, sostenir el nostre projecte ens posa en risc, que sostenir-lo passa per obviar la pròpia cura i, en consciència, decidim tancar-lo. Ho fem des de la convicció que la pròpia cura és, avui més que mai, un acte de rebel·lia política, un acte de dissidència al sistema i de desobediència al patriarcat. No podem tornar-hi a posar el cos, no podem no escoltar, per més temps, el cansament, el malestar i l’angoixa. Estem decidides a acollir la pròpia vulnerabilitat com a lloc imprescindible per dir que així no es pot, que no podem contenir, per més temps, el dany de la violència masclista a les dones, a les criatures i a les professionals perquè sabem que ens manquen, no les eines, sinó les condicions materials per poder acompanyar des de la cura, des de la pròpia cura, a les altres dones.

La intempèrie de Tamaia és d’ordre material i radica en la dificultat de sostenir un projecte d’atenció a dones que té un cost elevat i que, en els darrers anys, únicament rep un 50% de finançament públic. Aquesta realitat ens obliga a una doble jornada laboral, ens obliga a la formulació de propostes que ens permetin complementar el 50% del cost del projecte amb recursos propis, propostes que amb la Covid -19 s’han cancel·lat en la seva majoria. Aquesta realitat que ens demana jornades laborals desmesurades ens situa, avui, en una posició de molta fragilitat.

La intempèrie de Tamaia és també la violència institucional respecte de l’abordatge de la violència masclista. Una vivència fruit de la manca de recursos i la manca de reconeixement i de condicions dignes per a les professionals que acompanyem les dones en situació de violència masclista en el seu procés de recuperació i, també, de la manca de recursos i la manca de reconeixement i de condicions dignes per a les dones en situació de violència masclista, experiència que ens col·loca en la paradoxa de sentit d’adreçar les dones a una xarxa de serveis que no és suficient per evitar-los-hi a elles, també, la intempèrie.

No volem denunciar més aquesta situació, tornar-la a dir ens representa anestesiar-nos i contribuir a la normalització d’aquesta contingència de precarietat, com si res no es pogués fer per transformar-la. Aquesta realitat no és fruit de l’atzar ni de la casualitat, és conseqüència directa d’unes polítiques públiques absolutament insuficients i absurdament burocratitzades. La burocràcia — els formularis del patriarcat que tant de temps ens furten — actuen com a murs de contenció de la dissidència, ja no volem sostenir per més temps aquesta mediació institucional que ens desgasta i ens expropia el saber i la pràctica, però no ens la reconeix. Tal i com diuen les dones del Colectivo mujeres con voz: Hasta acá llegó el soportar.

El sistema ha col·lapsat, és important dir-ho, i és necessari assenyalar el gran desordre que hi ha en aquests moments de col·lapse. Aquest desordre s’evidencia, sobretot, en el trencament de la línia amb la qual el patriarcat pretenia separar el dins del fora, el reproductiu del productiu, una línia que era una falsa frontera, en el sentit en què totes les fronteres ho són, ja que pretenen separar allò que no es pot separar: la vida, i la cura que demana.

La vida és continuïtat i afectació, la Kate Millet i les feministes de la seva generació ja van dir que lo personal és polític, ara més que mai hem travessat aquesta experiència amb el cos durant el confinament. Però ara, a més a més, sabem que la vida no pot estar al servei del mercat de treball, ho sabem no només en la reflexió teòrica, sinó també en la vivència encarnada de la quotidianitat.

Enmig d’aquest context de desordre, les dones hem de trobar per manera de deixar anar els pesos, aquells pesos que ens ha col·locat el sistema, sense que el col·lapse del sistema ens torni a cancel·lar la potència política, la veu per dir el món i l’experiència pròpia: estar connectades, habitar el cos des de la consciència material i simbòlica.

És imprescindible no perdre la perspectiva ni la dimensió pròpia, la que ens situa en la primera persona, la que ens dona lloc i equilibri entre la llibertat i la responsabilitat per poder triar quins pesos deixem anar. Aquest lloc de connexió és necessari per poder desfer-nos de la servitud al sistema, un sistema que ens permet contenir el dolor però que ens impedeix erradicar la violència que el provoca. Aquí les paraules de la Marcela Lagarde ens donen mesura perquè, com ella diu, després de col·locar al món que lo personal és polític, cal fer visible que : lo político es personal.

No volem sostenir aquest lloc dins del sistema, aquest lloc que ens col·loca davant del dolor de la violència masclista, dins d’una estructura institucional que no mobilitza els recursos necessaris per poder transformar els sistemes de creences que provoquen aquest dolor. La violència masclista és insuportable, també en la seva dimensió estructural i simbòlica.

I en aquest context decidim…

En aquest context d’incertesa col·lectiva, després d’haver sospesat tots els pesos, les dones que conformem l’equip de Tamaia, viure sense violència hem decidit tancar aquest preciós espai.

Des de Tamaia fa 29 anys que treballem per erradicar la violència masclista, coneixedores que els feminismes són la mediació més urgent per traçar passatges que ens guareixin dels efectes que la violència masclista inscriu en el cos de les dones.

Per això, justament, la nostra és una pràctica de desobediència al patriarcat en tant que sistema que pretén ser ordre i mesura del món. A Tamaia hem convingut que és imprescindible sembrar feminismes per tornar impensable la violència masclista, per bé que aquest moviment de dissidència no és possible sense posar consciència a les paraules, una consciència que demana honestedat i veritat entre allò que diem i allò que fem. És en aquest moviment de sentit que tanquem Tamaia, perquè no podem situar la cura de la vida al centre de la política sense reconèixer-nos la cura de la vida pròpia, i en aquests moments el projecte de Tamaia, i les dones que el conformem, hem identificat la vivència quotidiana d’ intempèrie.

Més enllà de l’ordre simbòlic patriarcal que cancel·la les experiències i els sabers de les dones a través de l’ús de la violència com a estratègia d’imposició de les seves regles; més enllà de la precarietat material que el patriarcat ens imposa a través del model econòmic capitalista, que estrangula la vida, sobretot la vida de les dones; més enllà del racisme com a imposició del sistema de jerarquies de poder i privilegi, un sistema que ens nega el sentit de la diferència com a lloc de riquesa i aprenentatge… més enllà hi ha la llibertat, la llibertat com a pràctica de rebel·lia al patriarcat, de desobediència als seus marcs de significació.

Des d’aquest lloc, ja fa uns quants anys, Audre Lorde ens va mostrar que mai podrem desballestar la casa del amo (el patriarcat) amb les eines que l’amo ens proveeix… és per aquesta raó que hem convingut que allò que ara ens urgeix és donar-nos el permís d’aturar, de permetre’ns, un cop detingut el moviment de la inèrcia, pensar-nos i pensar aquest present amb serenor i prudència. Són dies complexos i per gestionar la complexitat no hi ha formules matemàtiques, només la temptativa de fer silenci, també a dins nostre.

No volem tornar a la normalitat d’abans, no hi podem tornar. No sabem si aquesta epidèmia sanitària ha transformat el món, però ens reconeixem i podem afirmar que a les dones de Tamaia ens ha tornat més exigents, més conscients, del que significa i representa la cura de la vida. Finalment, ens hem decidit a tenir cura, també, de nosaltres mateixes.

En aquests moments , tornar al ritme autodestructiu, del que veníem, no ens és una opció raonable. Tornar allà on érem no és una opció de continuïtat, perquè l’esquàlid finançament públic del nostre projecte d’atenció a dones en situació de violència masclista, que actualment ja no arriba al 50%, ens obliga a l’activació d’un volum d’activitats addicionals per poder sostenir, econòmicament, l’atenció a les dones en situació de violència masclista. El que ens suposa una doble jornada laboral o la pèrdua del sentit original de la pròpia pràctica d’atenció: la mediació de la cura que passa per fer lloc i temps al procés de recuperació de les dones.

Som les dones les qui amortitzem les crisis econòmiques, som nosaltres les qui hi posem el cos, el temps, la sobreexplotació dels nostres contextos de vida i també la nostra possibilitat de ser més enllà de la imposició de la cura a la que ens subjuga el patriarcat. El lloc de la cura com a imposició no és el lloc de la pràctica política que, des dels feminismes, col·loca la cura de la vida al centre. La primera és invisible i aïlla les dones dins de la contingència de la família nuclear; la segona parla de la interdependència, de les xarxes de sororitat, reconeix la dimensió, la potència, el saber i té, també, les paraules per nombrar-se més enllà del patriarcat.

Per anar més enllà del patriarcat ens cal desfer els silencis de la cura com a imposició, més en aquests moments, perquè per gestar el present les formes són imprescindibles, no podem no posar en pràctica allò que diem, convençudes, de paraula. Saber i constatar que erradicar la violència masclista no és una prioritat institucional, tal i com evidencien les polítiques públiques en la seva dotació pressupostària, ens col·loca, de nou front un context de precarietat que no podem sostenir només amb la nostra convicció.

Aquest lloc de precarietat el coneixem bé a Tamaia, perquè està en l’origen del projecte i en la trajectòria d’aquests 28 anys en què hi hem posat el propi cos per poder compensar les mancances i la falta de recursos institucionals que han d’acompanyar el procés de recuperació de les dones dels efectes de la violència masclista. En aquest posar el cos, les vivències singulars de les companyes de l’equip han col·lisionat, les estratègies de supervivència d’aquesta desmesura han fet ressò diferent en cadascuna i aquesta diferència ha esdevingut una vivència de dolor de l’equip. Ara sentim que aquest context de precarietat, i els seus efectes, són una desmesura que cal dir, és necessari trencar el silenci, i la única manera que hem trobat per expressar la nostra fragilitat és tancar el projecte per no trencar-nos.

Durant els dies que ha durat el confinament hem acompanyat la culpa, l’ansietat, l’excés de responsabilitat, la híper — connexió emocional, el dolor, la impotència, la tristesa i la por de moltes dones; dones en situació de violència masclista i dones professionals de l’abordatge de la violència masclista. En aquest procés també ens hem pogut escoltar totes aquestes emocions en nosaltres mateixes i és, des del reconeixement de la pròpia vulnerabilitat, que hem decidit que per poder mantenir la perspectiva de la nostra pràctica necessitem aturar per prendre distància, sanar, i projectar cap a on és que volem col·locar el nostre cos i la nostra alegria.

Les companyes de Tamaia prenem per l’equip el sentit de les paraules d’Audre Lorde: “cuidar-me a mi mateixa no és una auto-indulgència, és auto-preservació i això és un acte polític”.

Les dones de Tamaia Viure Sense Violència

Rakel Escurriol, Rosa G Graell, Beatriu Masià, Leticia Moy, Carme Vidal

Barcelona, juny- juliol 2020

--

--

--

Experiència i saber en l’àmbit de la #violènciamasclista, en les relacions de parella i familiars | Tw i IG: @tamaiacoop | www.tamaia.org

Love podcasts or audiobooks? Learn on the go with our new app.

Get the Medium app

A button that says 'Download on the App Store', and if clicked it will lead you to the iOS App store
A button that says 'Get it on, Google Play', and if clicked it will lead you to the Google Play store
Tamaia Viure Sense Violència

Tamaia Viure Sense Violència

Experiència i saber en l’àmbit de la #violènciamasclista, en les relacions de parella i familiars | Tw i IG: @tamaiacoop | www.tamaia.org

More from Medium

Pomodoro Technique

5 of neptune

Internship Journey9

INTRODUCTION