No sabem si tot sortirà bé, pero ho intentarem
Arran de la situació de confinament, el Ministerio de Igualdad del Gobierno de España ha editat la guia: Guía de actuación para mujeres que estén sufriendo violencia de género en situación de permanencia domiciliaria derivada del estado de alarma por COVID 19. En llegir-la, miro de posar-me en la situació de necessitat d’ajut i el primer que em conflictua és el hastag: #todosaldrábien.
Les professionals que treballem en l’atenció terapèutica a dones en situació de violència masclista tenim clar que els missatges que els hi donem han de ser verdaders. És imprescindible que les dones coneguin els límits reals dels recursos que se’ls hi ofereixen, els efectes que tenen les actuacions que emprenguin, i el suport que rebran.
Quan les dones es troben en situació de violència masclista no és per falta de capacitats pròpies, no podem pensar en que no tenen els recursos necessaris per sortir-ne, els tenen, el que necessiten és ajut per poder activar-los i, per això els hi cal, de forma primordial, saber quin és l’acompanyament, real, del què podran disposar, necessiten confiar en les professionals que acolliran les seves demandes. Aquesta és una responsabilitat essencial que ens correspon a totes i a tots els qui formem part de la xarxa d’abordatge de la violència masclista: ser honestes i confiables amb allò que diem i amb els recursos que posem al seu servei.
Com a eslògan la guia diu: La violència de género la paramos unidas. I em pregunto: com rep aquest missatge una dona en situació de violència masclista, una dona tancada a casa amb el seu maltractador, una dona que encarna en present la vivència de violència?.
És cert que hi ha una difícil gradació de situacions de risc per a les dones en situació de violència masclista, és cert que per cadascuna hi ha un missatge diferent que la pot ajudar a sentir que hi ha possibilitat de sortir i és cert, també, que el govern cerca una forma d’oferir ajut però, hi ha en la guia una estratègia per posar realment les dones al centre?.
Asseverar que “tot sortirà bé” requereix intervenir sobre els maltractadors, el compromís de “parar unidas la violència de género” vol dir assumir el compromís d’erradicar la possibilitat de maltractament, no només la cura o l’atenció de les dones maltractades. I aquí se m’activa un altre conflicte de sentit: La guia, en el seu intent de ser universal, situa en el centre la convivència amb el maltractador i, des d’aquí, obre dues possibilitats d’actuació en funció de que hi hagi convivència o que no en hi hagi.
Aquest posicionament amaga la diversitat i la disparitat de situacions i de necessitats de les dones i de les seves relacions de violència masclista. Sabem que no hi ha dues vivències de violència masclista iguals, sabem que cada dona té i activa uns recursos propis front la violència, sabem que cada situació convivencial i que cada situació material són diferents, i sabem també que cada maltractador empra estratègies abusives diferents.
Si hi ha criatures, la diversitat de realitats creix de forma exponencial: victimització, custòdies, manutenció, processos judicials, …
En conseqüència, si partim d’aquesta pluralitat, quines reflexions demana la proposta que la guia d’actuació fa a les dones en situació de violència masclista per poder ser acompanyades en aquest confinament?. Algunes qüestions primordials a tenir en compte són: Que unificar les respostes invisibilitza la diversitat; que pressuposar la serenor necessària per gestionar la demanda d’ajut als diferents recursos col·loca les dones al servei d’aquests recursos i no a la inversa, una pràctica que és re-victimitzadora; que nombrar, com fa la guia, la possibilitat d’acord mutu davant alteracions en les mesures de custodia de fills i filles, quan ha calgut l’adjudicació judicial d’un punt de trobada, parla de ceguesa front l’experiència de compartir les criatures amb el maltractador i parla de ceguesa davant els abusos a les mares exercits pels maltractadors a través dels seus fills i filles.
Les dones necessiten confiar en l’ajuda que rebran i, com tothom sabem, la confiança no es dona, ens l’hem de guanyar. En aquest sentit, cal generar recursos on cada dona trobi l’atenció que necessita, recursos preparats per acollir la diversitat i donar-li la resposta i l’acompanyament que, a partir del principi bàsic d’honestedat sobre el que li oferim, cada dona precisi. Calen recursos compromesos i preparats per ser la porta d’entrada a la relació reparadora que l’estat, com a gestor d’aquests recursos i responsable de la pròpia legislació, té la obligació d’articular.
Cal una porta d’accés a la que trucar sigui fàcil i en la que, a l’altra banda, hi hagi algú que acompanyi cada dona, en la seva singularitat, pel camí que ha de caminar. Algú amb la formació, la capacitació, i l’actitud necessàries per ser mediació entre la dona i la seva recuperació. Cal una veu que sempre sigui la mateixa, una veu que conegui i camini amb la dona per obrir així la possibilitat d’establir un vincle de seguretat i de confiança en el que no hi càpiga l’experiència d’haver d’enfrontar, en cada demanda d’ajut, la dificultat d’un sistema que li demana relatar, cada cop, la pròpia vivència de violència masclista, d’un sistema que a més, sovint, posa en qüestió aquest relat.
Posem-nos-hi, sacsegem els recursos, preguntem a les dones[1], atrevim-nos a deixar anar el control i donem-los-hi a elles. POSEM, DE DEBÓ, LES DONES AL CENTRE !!
Rosa G. Graell
Tamaia Viure Sense Violència
[1] Tamaia “10 anys de de trajectes de dones en situació de violència masclista: itineraris, vivències i relats” (2019)
