Racons esborrats

Torno a casa, un grup de coreans van seguint un paraigües de color groc en processó, no saben on els conduiran però segueixen aquell paraigües amb determinació extrema, ningú es queixa, ningú diu res, fins que el braç que el subjecta fa un moviment senyalant el Pont del carrer del Bisbe, i en aquell moment en formació militar i arma en mà, disparen fotos mentre creen una muralla infranquejable que intento superar sense sort. M’espero, i quan tornen a ser cridats a files, els avanço amb determinació, fins que em trobo amb un altre grup de cara aturat davant del portal del claustre de catedral, buff un altre cop no! Fa tot just uns anys m’hauria desviat per la Plaça Sant Felip Neri, m’hauria assegut a l’ampit de la font mentre tancava els ulls, respirava i escoltava els silencis d’aquell racó meravellós ple d’història, ara aquell racó ja no és racó, els buits són plens i els silencis s’han tornat en sorolls.

Torno a esperar, mentre sento el “Nessum dorma” de fons, és el preludi d’una altra munió que comença aplaudir mentre el tenor s’esgargamella mentre canta “vinceró, vinceró…” aquesta vegada he tingut sort, l’escenari fictici m’ha deixat una via d’escapatòria. Mentre creuo la plaça de la Catedral, penso amb tota la història que he recorregut en pocs metres i que no he pogut ni veure, romana, romànica, gòtica, renaixentista, barroca, modernista… una crònica de la nostra ciutat.

Sort que sé que als veïns de Ciutat Vella encara ens queda un racó al Gòtic, enfilo el carrer dels Capellans i veig al fons com els instagramers i turístes es fan fotos al mosaic del petó, mentre desconeixen que a sobre d’on es petonegen hi ha un dels pocs jardins romànics que ens queden a la ciutat. Ai las! sort en tenim els del barri que es quedin aquí i no s’aventurin a seguir carreró enllà, i no descobreixin un d’aquells racons únics de Barcelona, allí on si que encara pots tancar els ulls, sentir les rialles dels nens, llegir un llibre, o fer-te un petó amb el teló de fons romàntic amb les restes l’aqüeducte romà i d’un dels arcs del s.XIII de la primera universitat laica de la ciutat (Els Estudis Generals).

La gran llàstima és que aquest racó, ja no existeix, ens l’han extirpat, fa quatre dies aquella cantonada màgica on es trobaven la Barcino romana i Barcelona del XIII ha passat a millor vida amb l’enderroc de l’arc medieval, calia? Alguns diran que n’hi ha molts arcs com aquests, que ara es veurà millor l’aqüeducte… l’únic que sé, és que l’esperit d’aquest lloc ha desaparegut, i no se l’endut l’aigua de l’aqüeducte, sinó unes excavadores.

(JMBP)

One clap, two clap, three clap, forty?

By clapping more or less, you can signal to us which stories really stand out.