Catalunya o l’evolució dels consensos

1.La millora de l’autogovern i els seus límits

És 16 de novembre de 2003. Les eleccions al Parlament de Catalunya posen fi al Pujolisme (tot i que encara passaran molt anys fins a la baixada als inferns del mite) i amb elles arriba a la fi el primer dels consensos autonòmics: la recuperació de l’autogovern i l’enfortiment de les institucions catalanes després de la dictadura i del manteniment de la Generalitat de Catalunya a l’exili amb els presidents Lluís Companys, Josep Irla i Josep Tarradellas.

Amb els resultats electorals a la mà, es basteix un govern amb PSC, Esquerra Republicana i ICV-EUiA. Es fixa un horitzó clar: la reforma de l’estatut d’autonomia aprovat al 1979 on restava fins ara el consens. A l’altra banda del tauler arriba a la fi l’Aznarisme. Zapatero és el nou inquilí de la Moncloa amb els mateixos suports parlamentaris que a Catalunya: PSOE, Esquerra Republicana i Izquierda Unida. Es comença a fer quotidiana una nova definició: “l’Espanya Plural”. El 30 de setembre de 2005 s’aprova al Parlament de Catalunya amb 120 vots de 135 (PSC, CIU, Esquerra i ICV) la proposta de reforma de l’Estatut de Catalunya amb la definició de Catalunya com a nació, l’augment del sostre competencial i una millora del sistema de finançament.

Però al cap i a la fi un Estatut d’Autonomia és una llei orgànica de l’Estat i el text va fer cap al Congreso. Durant el procés d’esmenes, el llavors President de la Comisión Constitucional, Alfonso Guerra va acunyar una de les frases cèlebres de la legislatura “lo cepillamos (l’Estatut sortit del Parlament) como un carpintero durante la comisión”. El 21 de gener de 2006. CIU, PSOE i ICV ratificaven l’acord sobre el text (en principi) definitiu. El consens, però, també patia una “cepillada”. La nova ubicació de la definició de nació al preàmbul i la rebaixa del sistema de finançament feien caure els independentistes de l’acord i Esquerra acabaria demanant el NO en el referèndum de ratificació i essent expulsada del govern de la Generalitat. Tot i això el text quedava ratificat amb 73,90% dels vots afirmatius en referèndum. Es fixava així un nou consens que seria portat pel PP, el defensor del poble i diferents comunitats autonòmes (País Valencià, Illes Balears, Aragó. Múrcia, La Rioja) davant el Tribunal Constitucional

8 de setembre de 2006 se celebren noves eleccions al Parlament de Catalunya i es reedita el mateix govern de coalició amb PSC, Esquerra i ICV-EUiA. José Montilla (català nascut a Iznájar, Còrdova) és el nou President de la Generalitat i amb ell es posa en valor una de les conquestes claus del catalanisme polític: la cohesió social, un sol poble on deixa de tenir valor la pregunta “d’on vens?” i on l’adquireix tot la pregunta “on vols anar?”. Aquesta legislatura serà la del desplegament de l’Estatut d’Autonomia de 2006 i de la reforma del finançament (2009) que acabarà amb una millora de recursos per a Catalunya però sense l’alteració de l’Statu Quo ni l’avenç cap al concert econòmic (o el pacte fiscal). Al final de la legislatura arribaria la tormenta que acabaria per transformar-ho tot. El 28 de juny de 2010 el Tribunal Constitucional suspenia parts de l’Estatut. 1 milió de persones sortien al carrer convocades per l’entitat Òmnium Cultural en no respectar-se la seua voluntat ratificada en referèndum. A colp de sentència es posava en entredit el consens.

La sentència STC 31/2010 de 28 juny de 2010 fixa, de facto, els límits de l’autogovern amb el marc constitucional de 1978 encara vigent. Els seus efectes van més enllà de l’àmbit català i els hem vist reflectits, per exemple, en la recent proposta de reforma de l’Estatut Valencià (limitada al finançament) i on ja fixa que el contingut de l’estatut no és vinculant a l’hora de fixar les inversions en els pressupostos generals de l’Estat.

El 28 de novembre de 2010 es tornen a celebrar eleccions al Parlament de Catalunya. L’independentisme perd posicions i es queda amb 13 diputats (10 d’Esquerra Republicana i 3 de Solidaritat Catalana). Amb 62 diputats i prop de la majoria absoluta, Artur Mas serà investit President de la Generalitat amb suports puntuals del PP en una legislatura marcada per l’intent d’assolir un nou Pacte Fiscal amb l’Estat Espanyol que fixe un nou sistema de finançament. L’operació fracassarà i Mas convocarà eleccions anticipades.

2. El dret a decidir

25 de novembre de 2012. Les eleccions al Parlament provoquen una caiguda de CIU que passa de 62 a 50 escons. L’independentisme recupera posicions i obté 24 diputats (21 d’Esquerra Republicana i 3 de la CUP que obté representació per primera vegada al Parlament). Artur Mas torna a ser escollit com a President de la Generalitat amb el suport parlamentari d’Esquerra Republicana que no entrarà a govern. Només dos mesos enrere, coincidint amb l’11 de setembre, més de dos milions de persones surten amb el lema “Catalunya: Nou Estat d’Europa” als carrers de Barcelona convocats per l’Assemblea Nacional Catalana que entra en l’escena política. Serà la primera convocatòria massiva que insta al govern de la Generalitat de Catalunya a caminar cap a la independència.

Aquesta legislatura que finalitzarà amb les eleccions del 27 de setembre de 2015 estarà marcada per desplegament de les anomenades “estructures d’Estat”: un conjunt de lleis i organismes que doten la Generalitat de Catalunya d’estructures per funcionar amb la vocació de ser un estat propi. Entre elles trobarem l’Agència Tributària Catalana amb capacitat recaptatòria. La majoria d’aquestes lleis seran recorregudes i suspeses pel Tribunal Constitucional: La pròpia agència tributària catalana, la llei contra el fracking, llei de pobresa energètica, llei de l’audiovisual de Catalunya, la llei d’acció exterior, les estructures d’estat i menció a part per a la llei de consultes populars.

Des de 2012, l’11 de setembre ha provocat sotracs en l’agenda política catalana. Després de la manifestació que hem esmentat abans, l’11 de setembre de 2013, l’ANC convoca la Via Catalana Per la Independència que uniria les poblacions de El Pertús i Vinaròs amb 1,5 milions de participants. L’any següent, el 2014 es l’ANC i Òmnium Cultural de nou convoquen 1,5 milions de persones a Barcelona dins la campanya “Ara és l’hora” per la independència i amb un mandat clar: la celebració d’un referèndum d’independència.

Aquesta reivindicació de la realització d’una consulta comptava amb una campanya prèvia de consultes populars organitzades per col·lectius i entitats (sense validesa legal) i que s’havia iniciat el 13 de setembre de 2009 a Arenys de Munt i havia culminat a Barcelona el 10 d’abril de 2011. Ara es tractava d’organitzar una consulta oficial i amb validesa. Amb aquesta vocació el Parlament de Catalunya aprovava demanar la transferència temporal de les competències per a la realització de referèndum el 16 de gener de 2014 amb el suport de CIU, Esquerra Republicana, ICV i CUP i el vot afirmatiu d’alguns diputats del PSC. Aquest nou consens pel dret a decidir començava a esquerdar els socialistes catalans. La proposta, portada al Congrés dels Diputats va ser rebutjada el 8 d’abril de 2014 amb 299 vots en contra (PP, el PSOE, UPyD, Foro Asturias i UPN) 47 a favor i una abstenció. Mesos després, el 28 d’ocubre de 2014, el Parlament de Catalunya aprova una llei de consultes per a la realització de la consulta del 9N. També va ser suspesa pel TC.

El 9 de novembre de 2014 es va celebrar arreu de Catalunya i convocat per la Generalitat, un procés participatiu “sobre el futur polític de Catalunya” amb una doble pregunta: «Vol que Catalunya esdevingui un Estat?» i «En cas afirmatiu, vol que aquest Estat sigui independent?».Després de la impugnació per la del TC de la consulta “no refredatària” convocada inicialment, 2.344.828 persones majors de 16 van exercir el dret a vot amb 1.897.274 vots al Sí Sí, 234.848 al sí no, 22.755 al sí blanc i 105.245 al no.

3. La majoria independentista

Davant la impossibilitat de convocar un referèndum legal i arran dels resultats de la consulta del 9N al gener de 2015 s’anuncia la convocatòria d’eleccions anticipades i “plebiscitàries” que s’acabaran convocant per al 27 de setembre de 2015. Aquesta convocatòria generarà noves esquerdes en el consens anterior. Per una banda el PSC patirà diverses escissions sobiranistes i per una altra ICV no farà el següent pas cap a posicions obertament independentistes seguint en el dret a decidir. Per altra banda, finalment es produirà el trencament de la històrica coalició Convergència i Unió.

D’aquesta manera, els resultats de les eleccions atorgaran al Parlament de Catalunya una majoria independentista per primera vegada a la història amb 72 escons (62 per Junts pel Sí que aplega Convergència democràtica de Catalunya, Esquerra Republicana i independents entre els qui es troben antincs membres del PSC així com membres de l’ANC i Òmnium Cultural, i els 10 diputats de la CUP que assoleix el millor resultats de la seua història). La suma de les opcions independentistes serà de 1.957.348 vots. Recordem que a la consulta del 9N de 2014 havien assolit els 1.897.274 vots (i votaven majors de 16 anys no de 18) i a les eleccions de 2012 la suma de CIU+ Esquerra+ CUP era de 1.740.818 vots (cal tenir en compte que CIU concorria conjuntament en aquests comicis). Per tant ens trobem amb una evolució positiva del vot independentista des de 2012. Amb els comicis de 27 de setembre de 2015 l’independentisme assoleix el 48% dels vots. El NO a la independència, per la seua part, obté 1.605.563 vots el 39,17% del total. En aquest còmput no entren els vots en blanc, nuls així com de les formacions polítiques que han explicitat la seua voluntat de no ser comptades en el bloc del no (Catalunya sí que es pot, Unió democràtica, etc). En el que seria nomenclatura governamental no sumar “vasos y platos” ni d’altres estris d’intendència domèstica.

Des de l’altre costat del tauler han arribat múltiples respostes: des de no fer res (com el PP tot i la discrepància d’Aznar i el seu acurat anàlisi), fins a reclamar la tornada a l’Estatut aprovat abans de la sentència del TC, una reforma constitucional que renove el consens (aquesta vegada espanyol) de 1978 o la convocatòria d’un referèndum vinculant sobre l’estatus polític de Catalunya. Aquesta darrera possibilitat compta també amb antecedents: el 1976, i el 1994 es van convocar referèndums d’independència al Québec després que el Parti Québécois obtinguera el 41,37% i el 44.75% dels vots respectivament. Més recentment a Escòcia, David Cameron va convocar un referèndum d’independència al 2014 després que el SNP obtinguera el 44% dels sufragis. Cap d’ells ha sigut favorable als partidaris de la independència.

Després del 27-S s’ha fixat un nou consens: desplegar el full de ruta cap a la creació d’un nou estat, i de nou la majoria ha volgut que aquest siga un projecte plural. Després de la crisi de la governabilitat a Catalunya per la manca d’acord entre Junts pel Sí i la CUP, finalment és Carles Puigdemont, i no Artur Mas, qui esdevé President de la Generalitat en un govern únicament format per Junts pel Sí i independents. Encara arribaria, però, un nou sotrac. La manca d’acord als pressupostos de la Generalitat desemboca en pròrroga pressupostària i convocatòria de moció de confiança prevista per al proper 28 de setembre, sobre la qual la CUP ja ha expressat el seu suport. Un consens que, de moment, sembla recomposar-se.

Paral·lelament a l’Estat Espanyol, l’aritmètica parlamentària ha posat al centre del debat el referèndum de Catalunya. Després de les eleccions del 20 de desembre de 2015, Esquerra i Convergència fixen com a línia vermella la convocatòria d’un referèndum vinculant a Catalunya. Aquest fet impedeix la conformació d’un govern de PSOE i Podemos amb el suport d’aquestes formacions i el PNV. El 26J es repeteixen eleccions i l’aritmètica varia poc (tot i l’ascens del Partit Popular). La governabilitat espanyola segueix bloquejada, en part, per la negativa del PSOE, de nou, a la convocatòria del referèndum. Unidos Podemos per la seua part, tot i contraris a la independència sí que es mostren favorables a la convocatòria d’aquest. A Catalunya, amb la denominació “En Comú Podem” són la força política més votada en els dos darrers comicis estatals. Un element a tenir en compte en tot aquest puzzle. Mentre la governabilitat d’Espanya segueix en l’aire i Catalunya espera la moció de confiança, arriba un nou 11 de setembre: de nou massiu.

En el decurs d’aquest relat hem vist com les disjuntives, dret decidir sí/no primer, i independència sí/no després, han tensionat les diferents formacions polítiques provocant trencaments al PSC i CIU i tensions a ICV. En aquesta disjuntiva es troba (i es trobarà) el que es coneix com a “Comuns” (En Comú Podem, Barcelona en Comú i Catalunya sí que es Pot) a falta de cristalitzar en una nova organització política, com ja han anunciat. Per una banda defensors del dret a decidir i per tant a la convocatòria d’un referèndum i per l’altra, a priori, contraris a la independència en pro a un reforma federal de l’Estat Espanyol que renove els consensos (aquesta vegada espanyols) del 1978. Caldrà observar atentament el seu reposicionament quan la disjuntiva ja no siga dret a decidir sí o no, sinó siga entre independència o l’actual estatus legal (i per tant monàrquic). De moment ja comencen a aparèixer les primers tensions, entre la governabilitat a Espanya, a l’Ajuntament de Barcelona i les properes eleccions catalanes (autonòmiques per uns, i constituents si s’acompleix el full de ruta aprovat pel Parlament pels altres).

Caldrà veure quin serà el següent consens: el text de la constitució de la Republica Catalana? Una nova reforma de l’Estat que contemple el Dret a Decidir? una reforma de l’Estat encara més recentralitzant? Qui ho sap. El que és cert és que Catalunya s’assembla ben poc a aquell 16 de novembre de 2003 en què es va alçar acta de defunció del Pujolisme. És el meu objectiu seguir afegint a aquest relat els nous capítols que vindran. Una cosa és certa, siga com siga “quan es van despertar, els independentistes siguien allà…

A single golf clap? Or a long standing ovation?

By clapping more or less, you can signal to us which stories really stand out.