Mural a l’IVAM. València

En els últims temps “tornar” és un dels meus verbs de capçalera. Quan fa dos anys vivim pràcticament entre excepcions, “tornar” agafa una nova dimensió. De fet, alguns “tornars” encara són semiclandestins. Com ho són les abraçades que porten implícites uns segons de complicitat, negociació i de pacte tàcit amb l’altre.

En aquest post hi trobareu algunes tornades més. La primera és aquest mateix article. Feia cinc anys que aquest espai havia quedat congelat. Han passat moltíssimes coses durant aquest temps i ara és moment de reprendre el relat. Recuperar les ganes d’escriure (i el temps necessari per a fer-ho) és un altre d’aquests retorns que arriba sense periodicitat ni pauta, tot siga dit.

“Un dia s’acabarà el món, i la cosa no tindrà la menor importància”.

Joan Fuster

Així començava la meua carta de comiat d’À Punt on, des de la tardor de 2017 fins al passat mes d’agost, vaig dirigir-ne l’àrea digital. Era un punt final, un punt i seguit i en certa manera també una tornada. És impossible resumir eixos quatre anys en res més enllà “d’una bogeria compartida”. Haver tingut l’oportunitat de posar en marxa uns mitjans de comunicació públics i en valencià (i haver-ne posat les bases escrivint el seu llibre d’estil) serà, sense dubte, una de les aventures de la meua vida. Però, fins i tot en aquestes, arriba el moment d’aturar-se, fer balanç, prendre la decisió de marxar i recuperar el meu lloc al món.

De la carta han passat quatre mesos i suficient perspectiva. Ningú, enlloc, surt il·lés d’una empresa d’aquest dimensió ni torna igual que hi va anar. Sempre es torna amb les empremtes dels aprenentatges, les ombres de les errades (imprescindibles i inevitables), esgarrapades diverses i alguna ferida que es resisteix a tancar. Ja diuen que “ningú es profeta a la seua terra” (ni falta que fa), però convindreu amb mi que aquest país té un plus de perillositat addicional.

Aterrar allà també va ser, d’alguna manera, una tornada. Hi tinc clavada una imatge. La de l’estudi 3 del centre de Producció de Programes de Burjassot en penombra i amb els micròfons de corbata desats a sobre la taula. Tal com van quedar després de la fosa a negre. Per molt que l’expressió haguera ocupat pàgines i consumit tinta a dojo vaig tenir clar, i ho he tingut durant tot aquest temps, que en cap cas seria ; calia construir sobre una profunda ferida i una anomalia democràtica.

Els qui em coneixeu sabeu que la dels mitjans de comunicació públics ha sigut una batalla que m’ha acompanyat des de molt prompte i inicialment de manera involuntària. Els qui no, us faig l’apunt. La casualitat va fer que el meu pare arribara a RTVV abans de començar les seues emissions i en sortira després d’anar a negre i que, vint-i-vuit anys després, la història es repetira en certa manera, salvant totes les distàncies, com a una mena de broma de l’atzar.

D’aquest viatge, on hi ha hagut moments certament emocionants, bons, dolents, hem viscut permanentment a la voreta de l’abisme i patit el clàssic foc amic, sí que he tornat amb algunes certeses. La principal: la necessitat d’enfortir uns mitjans públics de comunicació que es projecten al futur com una política transformadora de primer nivell. El debat sobre l’audiovisual s’encara habitualment des de la perspectiva “de sector” i crec que és un error.

Està contrastat que l’audiovisual és un sector que genera molt més retorn a la societat que els recursos públics que s’hi inverteixen. És igualment cert que ha de ser motor lingüístic en un moment en què el valencià juga una de les seues partides centrals a l’entorn digital. També que és (i ho ha de ser en major mesura) catalitzador i dinamitzador del món cultural i que la pandèmia ha posat negre sobre blanc com és d’imprescindible una aposta per polítiques culturals integrals i amb forta inversió que les reforcen.

Però vaig més enllà. Sempre s’han atribuït als mitjans les funcions clàssiques de . I són vàlides. Però també és cert que el concepte de mitjans públics s’ha expandit molt en el canvi de paradigma cap als entorns digitals. Ara, el digital centra el debat estratègic del futur dels mitjans de comunicació públics i també dels privats.

Els productes audiovisuals ni es conceben, ni es planifiquen, ni s’escriuen, ni es produeixen, ni s’empaqueten, ni s’emeten ni es distribueixen igual. De l’FM i la TDT hem passat a ecosistemes OTT () amb aplicacions mòbils, per a SmartTV i assistents de veu i les plataformes d’ i les xarxes socials són entorns que, encara que siguen de propietat de tercers, formen part del terreny de joc. Tot plegat requereix un nou plantejament del paper que han de jugar els mitjans públics per acomplir les seues funcions bàsiques (que els donen sentit) i de com han de ser, estructuralment, per a jugar la partida amb competitivitat i amb els recursos necessaris.

M’ature un moment en una de les funcions: formar. UNICEF en un estudi recent ha fixat els onze anys com a l’edat a la qual els infants tenen el seu primer dispositiu mòbil. Una porta oberta a la immensitat de continguts sense les eines necessàries per a destriar allò cert d’allò fals i allò bo d’allò que comporta risc. És responsabilitat del mitjans de comunicació, empreses tecnològiques i institucions donar eines a la ciutadania (independentment de la seua edat) per a empoderar-se com a ciutadania crítica, i aquí els mitjans públics, en un temps on el discurs d’odi guanya espais a tota velocitat, tenen un deure i una responsabilitat afegida.

Posaré un parell d’exemples més: el paper que han de jugar els mitjans públics i el sector audiovisual de manera àmplia en la introducció de la perspectiva de gènere arreu. No només es tracta de quantificar i normalitzar la presència de dones als espais (que també) sinó que les dones expliquen històries, les dirigisquen i les produïsquen (i que ho facen amb els mateixos recursos que ells). En cas contrari el biaix seguirà existint i ens perdrem la meitat del món, amb tot el que això comporta.

El darrer apunt tracta sobre la cohesió social. És cert que es posa molt d’èmfasi en com les audiències joves ja no consumeixen mitjans tradicionals i com això ha de fer variar l’estratègia, prioritzant el digital, amb productes audiovisuals diferenciats i que interactuen amb el públic jove. Completament d’acord. Però hi ha un punt pervers en tot això. L’audiència continua mesurant-se amb la TDT com a valor referencial (perquè segueix sent la via de major consum televisiu i és on hi ha la major part del negoci publicitari) encara que tinga públics cada vegada més envellits i per això continua sent la finestra d’emissió que consumeix més recursos. El repte està en no deixar ningú enrere en la prestació d’un servei públic dotant-lo de les eines necessàries. I amb un repte afegit: ajudar a un gruix gran de la població a salvar l’escletxa digital en totes les seues variants: d’accés, d’habilitats, de connectivitat al territori, de gènere, etc.

Per tot plegat encara és més decebedor que, en el cas valencià, À Punt estiga negociant pràcticament cada dia la seua existència. Lluny de ser percebuda com un servei públic ho és com una càrrega que fa nosa i a cada pressupost (en cap exercici ha assolit el mínim que fixa la seua pròpia llei de creació) retorna el prisma de la despesa i no de la inversió transformadora. I sense aquesta visió hi ha la temptació que tornen els fantasmes.

(Bonus track). Si has arribat fins ací moltes gràcies. Fes clic ací baix i trobaràs un temazo de Roba Estesa. També parla de “Tornar”

València (1986). Periodista especialitzada en noves narratives i xarxes socials. Vaig ser una (entre tants) de l’equip fundador d’ @apunt_media

València (1986). Periodista especialitzada en noves narratives i xarxes socials. Vaig ser una (entre tants) de l’equip fundador d’ @apunt_media