El 3 de setembre de 2017, poques setmanes després de l’atemptat a la Rambla i pocs dies abans que el Parlament de Catalunya aprovés les lleis del referèndum i de transitorietat jurídica, Txarango va penjar a YouTube “Agafant l’horitzó”. Era una cançó de suport a l’u d’octubre, de suport al sí, a la democràcia, la llibertat, la transformació i això i allò. L’èxit va ser rotund, el del referèndum i el del tema, que va convertir-se en un himne. Un himne que compta amb més de 13 milions de visualitzacions a YouTube i acumula més reproduccions a Spotify que l’Ai Dolors, el Boig per Tu o l’Himne del Barça. La mala notícia és que l’èxit de l’u d’octubre al final no va ser tan rotund com ens pensàvem, i que “Agafant l’horitzó” pot considerar-se un dels pitjors llegats audiovisuals del procés — darrere de la gigafoto de la via catalana i el lipdub per la independència. La bona notícia, però, és que tinc una excusa perfecta per parlar, avui, de la significació política de Txarango.
És innegable que Txarango va ser una banda polititzada, i política. Una banda polititzada pels seus posicionaments, els seus projectes solidaris i les seves proclames als escenaris, sovint excessives — recordo que es deia que als concerts de Txarango l’Alguer Miquel es passava més estona xerrant que cantant. Una banda política per les seves lletres, els temes de les cançons i, en essència, la seva raó de ser: “despertar consciències”. És una expressió que fa gràcia, perquè sense context te la podria firmar tant una assemblea d’Arran com una secta terraplanista d’ultradreta. “Despertar consciències” és un concepte buit, banal, però alhora copsa perfectament la realitat de molts joves que van polititzar-se, o van començar a fer-ho, gràcies a la música de Txarango.
La politització de Txarango era tramposa. Malgrat que la voluntat política, la intencionalitat i el significat dels discursos hi eren, la forma sempre superava el contingut i la poesia sempre acabava subordinant la reivindicació o buidant les proclames. Una mena d’eixamplament de la base musical: vestint la revolució de pallasso o cumbaianisme, la revolució fa més gràcia, però és menys revolució. Txarango parla de la lluita entre el poble i els poderosos, d’eliminar fronteres, d’acabar les guerres… però els termes són tan immaterials, tan inflats de metàfora, que els versos sempre semblen necessitar una nota al peu que especifiqui en què consisteixen aquestes lluites exactament. L’abstracció despersonalitza, fent que la interpel·lació de les cançons acabi sent responsabilitat d’una audiència més o menys afí, i fent que puguis tenir convergents cantant com si res proclames anticapitalistes.
Tot i els retrets, Txarango va aconseguir — potser justament per aquesta banalitat — posar al centre de la música catalana la protesta i liderar un moment històric on el canvi semblava possible, i això és una cosa que val la pena repetir. Txarango va ser la punta de llança d’una generació de música reivindicativa, i tot el que ells no deien ho compensaven els grups amb qui col·laboraven, el circuit que alimentaven i, en definitiva, tot allò que els envoltava. Podem fer volar coloms i preguntar-nos per la impossibilitat d’un mainstream cultural realment transformador, o pels pros i els contres d’assumir i treballar amb aquesta contradicció. Però potser el cas de Txarango i companyia guanya valor ara que ja no tenim politització ni política, com a mínim al centre de l’escena [insereix promoció de l’últim article de núvol]. Ara que donar-ho per descomptat forma part d’una època passada.
Parlant d’èpoques passades i descomptats: el procés. Lluny de les grans manifestacions d’Òmnium i ANC i les gimcanes corresponents, ara podem mirar enrere. Sovint penso que la meva experiència del procés, i la de molta gent de la meva generació, és força diferent de la de la resta. Jo era un nen, un adolescent. Ho vaig viure tot amb il·lusió, però amb normalitat. No coneixia res més que allò que passava i la naturalitat de les notícies, les declaracions, les manifestacions, els gags del Polònia…, la naturalitat de l’actualitat, del món, era total. En cap moment vaig posar en dubte la meva catalanitat, el meu independentisme, ni la possibilitat, o millor dit l’obvietat, d’esdevenir un estat lliure. Soc conscient que se’m va enganyar, però se’m va enganyar de la mateixa manera que els pares enganyen els fills amb els Reis o el Tió. No puc retreure’m no haver set crític, o haver pecat d’ingenu, d’il·lús, de somiador… perquè en això consisteixen la infantesa i l’adolescència. No em cega la culpa perquè no tenia responsabilitat, però em cou la ràbia que la resta no tingui aquesta excusa.
L’u d’octubre de 2017 jo tenia 16 anys i a Campdevànol — notícies externes a part — va ser un dia festiu. Aquí dalt no van caure hòsties, però les esperàvem. Es van muntar dues barricades amb tanques i tractors, i van resultar inútils, tot i que llavors no ens ho semblaven. La ràdio, les notícies, només ens reafirmaven el propòsit, ens feien sentir més únics, especials. Hi havia germanor, entusiasme, es notava a l’aire l’ambient d’història i aquell dia, des de l’absoluta inconsciència, he d’admetre que vaig ser molt feliç. Agafant l’horitzó va sonar com a mínim vint vegades al col·legi, d’on no ens vam moure en tot el dia, i per això ara m’és impossible escoltar-la sense recordar-ho tot, amb nostàlgia.
Txarango va ser la banda sonora d’aquest pecat nacional. La banda sonora de la il·lusió, la ingenuïtat i el somni acrític que ens ha portat fins aquí. Per això Agafant l’horitzó et destrossa de vergonya si l’escoltes amb un mínim d’atenció. Tots els tòpics del procés, un rere l’altre, com flaixos traumàtics que recorden violentament una espècie d’humiliació individual i col·lectiva. Sentir “Ja no ens alimenten molles / Ja volem el pa sencer” després de l’enèsim peix al cove frustrat i a les portes d’una investidura socialista; sentir “Qui sembra rebel·lia / Recull la llibertat” amb milers de represaliats a l’esquena, la majoria amb el silenci i complicitat dels nostres líders i institucions; sentir “Viure vol dir prendre partit” quan es va enviar la gent a casa i des d’aleshores s’ha repudiat tota crítica, protesta i mobilització; sentir veus alegres cantant entre trompetes, mentre agonitzem a terra plens de futurs frustrats, que ho tindríem tot i es parlaria de vida. Copses la buidor de les paraules d’una manera tan òbvia que bloqueja.
Aquest trauma és també producte de la despersonalització de què parlava més amunt. No som conscients dels perills de l’abstracció fins que els veiem concretats, i això només passa a posteriori. Ben mirat, dins de l’independentisme Txarango tenia justament aquest paper: el d’abstraure el procés i situar-lo en el marc de totes les lluites del bé contra el mal, de la llibertat contra l’opressió, del poble contra el tirà. L’alliberament nacional era simplement un alliberament més, per això tota la discografia del grup en castellà no feia nosa, sinó que obria les fronteres i representava la Catalunya plural i mestissa, la germanor entre pobles. En una entrevista a Crític, preguntat per les contradiccions dins l’independentisme, Alguer Miquel va dir que “el 3 d’octubre amb el Hipi vam marxar d’una manifestació a la plaça Major de Vic quan la gent va començar a cantar “Boti, boti, boti, espanyol el qui no boti”… Som als antípodes de tot això”. Crec que així s’entén millor.
Dit ara sembla graciós, però aquesta va ser la tònica dominant de la dècada i llavor de gran part dels errors, com a mínim pel que fa a l’imaginari del moment. Txarango representa a la perfecció la narrativa d’“un sol poble”, la de “ni un paper a terra”, la del llirisme que ens exigia una virtut platònica per legitimar un moviment que, en el fons, no acceptava. Ara totes les consignes ens tornen com bumerangs, ens ataquen els monstres que vam alimentar sense saber que ho eren i el nostre primer instint és rebutjar-los com si no els coneguéssim. Però aquesta va ser la nostra droga i aquest és el nostre penediment. La ressaca d’una borratxera que no vam controlar.
El cinisme és útil, però ofega l’esperança. Com un pèndol, ens pot semblar que la solució a la ingenuïtat que Txarango va representar i repartir pel país només pot passar pel blindatge i l’aïllament, per la desconfiança i la crítica absolutes. La revolució es fa amb ràbia i oposició, sí, però no amb recel, ni amb por, ni amb tristesa, que són els fantasmes nodreixen el rancor. Hi ha, i ha d’haver-hi, un punt de temeritat en el canvi, un punt de somni, d’utopia que basteixi la il·lusió. El canvi s’ha de visualitzar, olorar, tocar, sentir abans que existeixi i això era el que feia Txarango: donava forma a un futur.
Tot això sona molt cursi, ho sé. Que la revolució necessiti alegria no vol dir que l’alegria faci la revolució, però, així i tot, sempre val més pecar-ne d’excés, com amb la gasolina. Al capdavall, si mai volem tornar-ho a fer — si és que vam fer alguna cosa — necessitarem una banda sonora a l’altura.
Següent: Notes de Txarango (III). El problema amb La Dansa del Vestit.
