Unes XIPs amb Ismael Blanco

Continuant amb els posts que agrupem sota el nom “Unes XIPs amb…” aquí us oferim les opinions d’Ismael Blanco, investigador Ramon Cajal de l’Institut de Govern i Polítiques Públiques (IGOP) i el Departament de Ciència Política i Dret Públic de la UAB.

1. Quins canvis creus que serien necessaris per modernitzar l’administració?

El tema de la modernització administrativa ha suscitat un gran debat polític i acadèmic des dels anys 70. En aquest debat han estat dominants les propostes vinculades a allò que s’ha conegut com la Nova Gestió Pública (el New Public Management). Per a la Nova Gestió Pública (NGP), l’objectiu prioritari de la modernització administrativa és la millora de l’economia i de l’eficiència del sector públic: reduir la despesa pública, o si més no contenir-ne el seu creixement, a l’hora que es mantenen uns nivells similars de prestacions públiques. L’NGP ens diu que, per aconseguir aquest objectiu, el sector públic hauria d’aproximar-se a les formes de funcionament pròpies del sector privat. L’NGP expressa una fe gairebé cega en les virtuts de la competència, i per això aposta per mecanismes com les externalitzacions, el finançament condicionat a resultats, la flexibilització de les condicions de contractació i acomiadament del personal, etc.

Sense negar la importància dels objectius de l’economia i l’eficiència, ni el valor d’algunes de les propostes de l’NGP, cal tenir present que la modernització administrativa es pot plantejar des de valors alternatius, valors que reconeguin i posin en valor les especificitats públiques de la gestió. Des d’aquesta mirada alternativa, hauríem de canviar la nostra manera de definir el problema de l’administració: el problema no és tant instrumental (economia, eficiència) com substantiu: com donar respostes democràtiques a problemes cada cop més complexos com la segregació urbana, les desigualtats socioeducatives, el desenvolupament econòmic just i sostenible? Si per a l’NGP la manera de modernitzar l’administració és injectant-hi més competència, des d’aquesta mirada alternativa la clau està en la col·laboració, que és just el contrari de la competència. Necessitem uns serveis públics més oberts al diàleg i a l’intercanvi a tots els nivells: entre diferents administracions; entre diferents àrees dins dels mateixos nivells administratius; entre agents públics i privats; entre agents públics i socials… Hi ha qui ho ha definit com l’Administració Deliberativa. Una administració que dialoga (enlloc d’obeir ordres, que és el que fa la burocràcia, o enlloc de competir, que és el que promou la Nova Gestió Pública) és una administració més democràtica i intel·ligent, amb més capacitat de donar resposta als problemes complexos que avui afronta la nostra societat.

2. Com relacioneu les teories de govern obert amb aquests canvis?

Les teories del govern obert tenen una doble virtut, des del meu punt de vista. En primer lloc, aquestes teories ens porten més enllà de les preocupacions de l’NGP per l’economia i per l’eficiència del sector públic. Val a dir que l’NGP ha introduït un altre concepte en el debat sobre la modernització administrativa que és el de la qualitat o l’excel·lència, sovint mesurada a través del grau de satisfacció dels clients-usuaris amb els serveis que reben. Sense negar el valor d’aquesta mirada, el problema principal continua sent la manca de reconeixement de les especificitats publiques de la gestió: cal que parlem de ciutadania, i no de clients, assumint la complexitat de les relacions que s’estableixen entre els serveis públics i les persones. Les teories del govern obert posen l’accent en el repte de la democratització de les relacions entre les administracions publiques i la ciutadania, un repte que va molt més enllà de l’adopció de tècniques i de mots que provenen del màrqueting empresarial. Les teories del govern obert parlen de la necessitat d’una administració més transparent (molt més subjecte a l’escrutini públic de les seves activitats), d’una administració més participativa (que facilita canals de participació individual i col·lectiva en la presa de decisions) i d’una administració més col·laborativa (que teixeix relacions de cooperació entre ens públics, privats i socials per tal de millorar la capacitat de resposta a problemes complexos). La segona virtut de les teories del govern obert és que posen en valor i fan evidents les potencialitats que ens ofereixen els avenços tecnològics per tal de desenvolupar aquest nou paradigma de gestió pública. No hi ha cap dubte que els sistemes de Web 2.0, les xarxes socials, les aplicacions mòbils… juguen i jugaran un paper central en el desenvolupament d’un nou paradigma molt més democràtic de relació entre sector públic i la ciutadania.

3. Ara que la transparència s’ha regulat per una llei considerada avançada, ¿què cal fer per impulsar polítiques de participació efectives?

Aquesta és una pregunta molt rellevant, perquè hem tendit a posar molt l’accent en la regulació del dret d’accés a la informació pública sense pensar prou en les mesures que promouran l’exercici efectiu d’aquest dret per part de la ciutadania. Cal tenir en compte que les persones no tenim, necessàriament, ni l’interès ni la capacitat d’accés a la informació pública que ens faciliten les lleis de transparència i les plataformes digitals que les desenvolupen. Calen polítiques actives que facilitin la màxima difusió dels nous drets d’accés i d’ús de la informació pública; polítiques que capacitin les persones per tal d’aprofitar les oportunitats que ofereixen les plataformes digitals. És molt important, en aquest sentit, el treball als instituts i a les universitats. Tenim una generació d’adolescents i joves molt avesats a l’ús de les noves tecnologies, amb gran potencial per aprendre el valor democràtic de les mateixes. Cal promoure entre aquestes generacions l’ús democràtic d’Internet, un ús que va molt més enllà dels seus valors de consum.

Una altra qüestió és la que fa referència al valor d’aquest tipus de lleis de transparència com a motor de la participació democràtica. S’ha dit durant molt de temps que la participació sense informació no era possible. Sovint s’han obert espais de participació ciutadana sense que la ciutadania tingués accés a la informació rellevant, desvirtuant molt els espais participatius existents. Ara ens podria passar el contrari: que tinguéssim molta informació (fins i tot un excés, en el sentit que tanta informació pot resultar molt difícil de processar per part de la gent) sense que hi hagin espais significatius de participació en la presa de decisions públiques. Correm el risc de sacralitzar l’open data i tot allò que fa referència a les noves tecnologies, despreocupant-nos del repte fonamental, que és construir una administració pública més democràtica. L’accés a la informació és un requisit necessari per a la democratització de l’administració, però no és un requisit suficient. Cal acompanyar la transparència administrativa amb canals efectius de participació ciutadana en la presa de decisions. Les noves tecnologies també poden jugar un paper molt important en aquest sentit.

Ismael Blanco — Investigador Ramon Cajal de l’Institut de Govern i Polítiques Públiques (IGOP) i el Departament de Ciència Política i Dret Públic de la UAB innovadores.

La Xarxa d’Innovació Pública està formada per treballadors de les administracions catalanes que entenen la necessària adaptació del conjunt de l’Administració a la nova societat en xarxa emergent.