#25

Ningú ho sabia però ell era un lladre de personatges.

La humanitat en cru no li feia cap mena de gràcia i els qui la formaven li semblaven planers, previsibles i patètics en la majoria de les ocasions. Les trames que sorgien entre ells no eren més que repeticions de les originals que ja havien descrit els antics. Ningú destacava, res sorprenia.

Tot i això, ell necessitava personatges. No un o dos, no; les seves pretensions literàries anaven més enllà d’escriure un llibre qualsevol. Es passava doncs els dies d’aquí cap allà, observant-los a tots i anotant en un petit bloc els seus caràcters. Era tan fidel com podia i en feia un retrat mitjançant paraules on tots ells es podrien haver llegit i distingit.

Un bon dia, milers de descripcions després, va trobar la seva protagonista. Era baixeta, generosa, de cabells espigats i llavis sempre entre oberts. Quan se la va trobar, ella gairebé corria amb unes passes menudes i descompassades que feien que semblés un vaixell bellugant en un temporal. La va seguir àvid de saber-ne més fins que tots dos, ella primer i ell després, van entrar dins d’un supermercat.

Ella es va aturar davant d’uns tomàquets vermells estiu i, inspeccionant-los detingudament, els va anar posant dins d’una bossa que s’havia tret d’una de les butxaques. Ell va adonar-se’n que no comprovava l’absència de cops o de annomalies, ans al contrari: sempre triava aquells tomàquets que tenien formes estranyes, els tomàquests siamesos o els que encara conservaven un tros de branca.

El va fascinar. No va poder evitar contrastar el vermell tan viu dels tomàquets amb els ulls blaus d’ella, d’un blau que a voltes semblava marí i d’altres tornava un turquesa enfosquit. Les seves mans eren també menudes, de dits engruixits i pàlids, fredes, acostumades als treballs manuals i als hiverns que s’allargaven una mica massa. De cop i volta, el va mirar.

Ell va alçar les celles i va mirar cap a una altra banda pretenent estar ofés. Quan hi va tornar a parar atenció ella s’havia mudat a la secció dels vegetals i rebuscava entre el gingebre. Va fer una exclamació de satisfacció quan en va treure un que tenia forma de gos. Ell el va començar a observar atentament també. Semblava ben bé un gos. Va decidir que li regalaria un gos a la seva protagonista, un gos de nom gingebre.

Show your support

Clapping shows how much you appreciated Guillem Mercadal’s story.