Francesc Burguet Ardiaca: ‘Es pot enganyar dient coses certes’

Quique Badia Masoni
Aug 16 · 32 min read

Francesc Burguet Ardiaca va passar de ser l’enfant terrible de la crítica teatral i l’entrevista a exercir la docència posant en qüestió algunes de les convencions més tradicionals del periodisme. Generacions d’estudiants l’han patit i gaudit a parts iguals. Un patiment que potser s’explica pel fet que allò que se’ns repeteix des que entrem a una facultat de periodisme: que hem de ser neutrals, apartidistes i tot tipus d’adjectius que remeten a una aspiració objectivista que gairebé tothom dona per periclitada però que encara resisteix; xoca frontalment amb l’instrumental teòric que ens llega a través del seu llibre Les trampes dels periodistes (Edicions 62). Burguet manlleva la teoria dels actes de la parla del filòsof del llenguatge John Langshaw Austin per encabir en la reflexió sobre el periodisme el que en les facultats no havia estat objecte d’estudi de forma explícita i sistemàtica fins que ell ho va posar sobre la taula: el terreny dels implícits, d’allò que inferim del context, inclòs el context d’un mot o una relació de mots en una frase. Una reflexió que recull al seu web. La relació entre el que escriu el periodista i la realitat no és entre el llenguatge i els fets, si no també la forma com amb el llenguatge donem a entendre significats dels quals no sempre ens en responsabilitzem mitjançant les convencions lingüístiques.

És possible enganyar dient coses certes, podria ser la síntesi de la lliçó que ha donat any rere any des que el 1987 li van oferir fer de professor a la Universitat Autònoma de Barcelona, primer, i a la Facultat de Comunicació Blanquerna després. Entrevistem Francesc Burguet mesos abans que es jubili per parlar d’un llegat que, encara avui, porta cua i incendia alguns debats en consells de redacció nostrats.

P. Vostè arriba al periodisme de casualitat, diu quan li pregunten.

R. Jo no arribo al periodisme, arribo als mitjans. No tenia vocació de periodista, i encara menys de periodista de redacció: m’agradava escriure, llegia, havia fet alguna cosa de teatre i, bàsicament anava molt perdut. Sí que teòricament tinc clar, més ara que aleshores, que el periodisme és fonamentalment reportatge, que és un gènere difícil, llarg i car; en fi, que jo vaig arribar als mitjans per casualitat i per la porta del costat: quan estava estudiant periodisme, que tampoc no sé ben bé perquè vaig estudiar periodisme després d’haver passat per medicina i filosofia. Em vaig oferir ben bé per casualitat a un mitjà, el setmanari El Món, i em van agafar com a crític de teatre, i després hi vaig fer entrevistes llarguíssimes, i columnisme i algun reportatge… Però això diguem-ne que és la perifèria del periodisme. No pensava que acabaria de periodista i encara menys de professor de periodisme, que també va ser per casualitat. Quan dic que no em sento periodista vull dir que no m’hi sento de la forma que ho sent aquella gent que té ganes de carrer, de buscar la notícia, d’allò que abans en deien “periodista de raça”. No, a mi el que m’agradava era anar al teatre, que aleshores començava tard, després anar a sopar, de copes, xerrar pels descosits, anar a dormir tard, l’endemà escriure un parell de fulls… Les entrevistes són un gènere agraït, fàcil, interessant si saps preguntar, que t’ho pots manegar tot tu sol, un gènere on acostuma a funcionar bé gent com jo, individualista, franctirador, prou llest i amb prou de morro per preguntar coses que potser altres no gosaven. Ara, el nucli del periodisme és el reportatge; i la crònica també, si és un crònica que t’explica el món. Però com que jo no era un periodista vocacional, doncs em resultava molt més fàcil tirar per l’entrevista i la crítica.

P. I què hauria de ser un bon periodista, per vostè?

R. Algú que li preocupa el món, que li interessa el món. Aquest dèficit que jo veig en la gent: aquesta curiositat insaciable però en tot, que vas pel carrer i vas observant amb ulls de curiositat, de voler conèixer, de voler saber, de seguida veure indicis… Aquesta curiositat insaciable és fins i tot més important que saber escriure. He conegut bons periodistes que escrivien de pena, però tenien aquesta passió i aquest olfacte periodístic. Tret de poques excepcions, aquest interès ha desaparegut, i tinc clar que tal com està la situació des de fa anys, només la gent amb vocació serà capaç de suportar el ritme, l’esforç, la dedicació i l’escassa recompensa que el periodisme ofereix avui en dia: allò de periodisme d’oficina, que feien sis horetes i tres mil euros al mes, això s’ha acabat: ara més que mai, el món, la societat, el país i el periodisme necessita gent apassionada per l’ofici, a les antípodes de l’esperit del funcionari. Fa 20 o 25 anys a classe sempre trobaves algú que volia ser corresponsal de guerra, amb tota la innocència que vulguis, però també amb una certa il·lusió. Ara ni tan sols veig ningú que tingui interès pel reportatge; com a molt volen fer fotografies, clic, clic, i ja són fotoperiodistes. Però és que també és normal: no pot ser que hi hagi tanta gent interessada pel periodisme. Quants estudiants entren cada any a les facultats de periodisme?

P. Centenars.

R. Si hi hagués tanta gent apassionada pel periodisme seria un contrasentit. Tampoc no en calen tants. El periodisme és, bàsicament, reporterisme. I és el gènere que pràcticament no fa ningú. Tu mires una portada i veus les quatre coses de l’agenda dels partits, alguna ganivetada, una mica de gènere, futbol i després ja tonteries vàries, grotesques, vergonyants. El que calgui per tenir visites i aixecar el trànsit del web. Ara, reportatges, pocs o cap. És clar que hi ha alguns diaris voluntariosos, admirables, com ara Público o Eldiario.es, però tenen els seus límits, els recursos són limitats, la independència és cara, la gent no dona valor a la informació fiable, massa gent només llegeix i escolta allò que vol sentir, ni que siguin mentides, se’ls en refot; i els altres, per exemple tota aquesta florada de digitals, si ho mires, van plens d’opinió i poca cosa més, perquè l’opinió és barata i més al preu que la paguen avui.

P. Però vostè, més enllà d’indicar quina ha de ser l’actitud del periodista vers el món, estableix una proposta que es condensa en el seu llibre, Les trampes dels periodistes, on dona una sèrie d’eines que manlleva de la reflexió lingüística, de la teoria dels actes de la parla d’Austin. Una aportació que, conclou vostè, difumina la barrera entre informació i opinió.

R. Per situar-ho en un debat actual: el mateix concepte de fake news és un concepte elaborat des de la perspectiva objectivista, que jo denuncio. Sempre hi ha hagut mentides, però com que ara les han rebatejat als EUA, mig món perd el cul amb les fake news, que de news no en tenen res. Només que ara les mentides es diuen a la taverna universal d’internet i és clar, fan més soroll i arriben a molta més gent. Però sempre s’han dit mentides, arreu, els governs, la gent, i els mitjans també. No és d’ara, no és nou. Parlar de fake news dona a entendre que hi ha un revers, les truth news, i que aquesta dualitat maniquea liquida la qüestió, i no és cert. Resulta insuficient; la barrera és molt més complexa, més subtil, que aquesta nova reedició d’aquella altra collonada històrica: els fets són sagrats, les opinions, lliures. No, les dades són sagrades, és clar, només faltaria, però els fets, com deien a la meva terra, són consagrats, o reconsagrats. L’objectivisme continua dominant. Els fets no existeixen, perquè si existissin per ells mateixos a nosaltres no ens quedaria altra opció que reconèixer-los, constatar-los, perquè serien evidents, i és evident que no és així: els fets no existeixen com una realitat independent, al marge de nosaltres; no, això que els professionals, la gent anomena fets són de naturalesa subjectiva, son fruit de la nostra percepció més o menys competent, més o menys honesta, del món. Per això jo dic que els fets no són un fragment autònom del món, sinó una unitat de percepció del món. I això és el que no entenen.

P. A qui es refereix quan utilitza la tercera persona del plural?

R. És una tercera persona del plural en general. Pregunta als alumnes: us han dit que cal separar la informació de l’opinió, oi? Doncs quan tu els dius que això és un disbarat, que és impossible, aleshores es troben perduts. Perduts perquè al seu moment, quan els han dit el que els han dit, que la informació ha de ser objectiva, que s’ha de separar la informació de l’opinió, no han demanat cap mena d’explicació tot i no entendre res. I el discurs continua. Però tornant a la discussió sobre les fake news: si una notícia és falsa, o sigui que és mentida, doncs pot resultar més o menys fàcil de demostrar, de posar en evidència la mentida, és un problema diguem-ne que menor. El problema greu és, en primer lloc, no que la notícia sigui falsa, sinó que hi ha molta gent que tant els fot que sigui falsa, perquè ja els va bé. En segon lloc, hi ha un altre fenomen que passa més desapercebut: que es pot enganyar sense necessitat de mentir, que dient coses que són certes pots enganyar: i aquest és el problema de debò. Quan algú, per exemple, dona a entendre una cosa que ens sembla insultant, ens n’adonem, i reaccionem en conseqüència, i exigim a l’interlocutor que es faci responsable del que diu però també del que dona a entendre. És a dir, que el que es dona a entendre també forma part del que es diu, encara que es diu sense dir, del sentit, que és un negoci entre dos, el que parla i el que escolta, d’aquí els malentesos, per exemple. Això tothom ho té clar: és un mecanisme fonamental de la comunicació. Ningú no lliga en pla salvatge, dient les coses tal com ragen. Es fa amb un discurs paral·lel, parlant d’una altra cosa. Sovint, en afers delicats, compromesos, jugues a donar a entendre, per prudència, per evitar situacions tenses, violentes. Això la gent en general ho té clar en la vida, perquè si no no sobreviuríem. Tenim clara aquesta funció del llenguatge on més enllà del que dius hi ha el que dones a entendre. Aquest diguem-ne més enllà del sentit literal no és només un mecanisme propi de la ironia: és un fenomen propi del llenguatge. La gent no s’adona que el sentit pertany al territori d’allò implícit, i si acceptem que el sentit pertany al territori d’allò implícit t’adones que parlar de fake news limita molt la discussió sobre la informació, la veracitat i aquestes coses, perquè la limita a aquelles coses que són falses, però hi ha un gran territori abandonat, i per això mateix perillós: el de l’engany, el d’enganyar amb total impunitat dient coses certes.

P. Vostè utilitza l’exemple d’aquell article de El Mundo en què al titular es diu: “Un nen en coma en empassar-se el tap d’un bolígraf” i al subtítol hom hi pot llegir “era a classe de català” per il·lustrar aquest camp dels implícits.

R. D’aquestes n’hi ha cada dia. Mitjançant la contextualització de l’actualitat és molt fàcil donar a entendre coses que poden ser legítimes però que també poden ser falses: és l’associació entre l’actualitat i el context el que dispara aquest sentit que no es diu obertament sinó impunement. I si t’ho recriminen sempre pots dir que això són interpretacions que l’altre fa, que tu dius el que dius i el que dius és cert. I certament, és cert. L’ètica objectivista no serveix de res, perquè no et demana que et facis responsable tant del que dius com del que dones a entendre. Si algú t’insulta de forma subtil, donant a entendre l’insult, et queixaràs, li exigiràs que es faci responsable del que t’acaba de dir: perquè el que et diu no són només les paraules que es pronuncien, si no allò que es dona a entendre dient aquestes paraules. I amb tot això no vull dir que no calgui fiscalitzar les fake news. El que vull dir és que mentir descaradament no és l’única forma que tenim d’enganyar: el gran drama que vull posar sobre la taula és que es pot enganyar dient allò que els objectivistes en diuen la veritat. Aquesta segona pràctica, més subtil, la trobem constantment a la premsa, sovint supeditada a alguna causa ideològica. I és que bona part de la gent no vol informar-se si no reafirmar el que pensa. I ho repeteixo, el problema de les fake news, a part de la capacitat de multiplicar-se i expandir-se fins a l’infinit, és que a molta gent ja els estan bé les fake news, i què que siguin falses.

P. Però què és el que vostè es troba en la seva experiència professional que el du a aquesta conclusió? Em deia que no ha treballat en redaccions, que al format al qual s’acaba apropant és més el de l’entrevista que no pas el format més informatiu…

R. Jo quan vaig començar a estudiar periodisme em vaig adonar aviat que anar a classe era una pèrdua de temps: Hi vaig anar el primer curs i després molt de tant en tant. Per què? Perquè eren una colla d’ignorants que no sabien ni què explicaven ni què explicar; la majoria de classes eren un drama, les unes perquè eren patètiques, les altres perquè no tenien vergonya; i si hi havia algú que sabia alguna cosa, o era un gandul, o un penques o un tímid de collons. Ignorants, un munt, vaja, com ara mateix. No tinc el record de cap professor que em marqués especialment, potser només un, que era un grandíssim intel·lectual però que no servia per fer classes. Malgrat tot, jo sempre dic que encara que tinguis el pitjor professor del món, l’assignatura també pot ser una excusa per treballar i aprendre pel teu compte. En aquella època no es feia gran cosa, quatre classes, pocs exàmens i massa treballets miserables: doncs ja que havia de fer un treball, el feia amb cara i ulls, que no fos una pèrdua de temps, que em servís per aprovar però sobretot per aprendre alguna cosa. Treballant pots aprendre periodisme tu sol, no et cal cap professor si no ets tonto del cul. Vaja, tot el poc o molt que jo sé de periodisme no m’ho ha ensenyat cap professor. Cap. Ho he après pel meu compte, llegint, estudiant, llegint i llegint. Després, al 1987, de manera imprevista, i amb urgència, el departament de periodisme d’aleshores em va demanar si volia fer classes a la UAB. Però m’hi havia d’incorporar ja: resulta que feia un mes i mig que havia començat el curs i una professora encara no havia aparegut, però el més curiós és que ni el departament ni els alumnes l’havien trobat a faltar. Això només pot passar en una pública. Aleshores jo treballava a l’ICE de l’Autònoma, em dedicava a fer classes de reciclatge de català a mestres d’EGB i Batxillerat i ja n’estava fins als collons de la caiguda de les preposicions, dels fricatius i dels incoatius. Total, m’ho van proposar un divendres i el dilluns següent començava: una impostura com una altra. En aquell moment jo era una mena d’enfant terrible del periodisme, era conegut, feia soroll i feia gràcia, a uns més que a altres, és clar. Al cap dels anys, fent de professor em vaig adonar que tots els manuals que hi havia no servien ni per falcar mobles, especialment un totxo ridícul i absurd, Curso general de redacción periodística, que va idiotitzar el personal durant anys i anys. Però si et fas un fart de llegir tonteries objectivistes, al final, si no ets idiota del tot, et fas preguntes: a veure, si en un ofici jo et dono unes instruccions –la informació ha de ser objectiva — , aquestes instruccions t’haurien de servir per poder fer la feina i fer-la bé, oi? I com es fa una informació objectiva? Me’n pot donar un exemple, explicar-me’n un cas? I aleshores veies que ningú sabia com definir ni explicar com és una “informació objectiva”. I aleshores explicaven aquelles collonades que si un horitzó al que s’aspira però que no s’hi pot arribar… A veure, per què collons no s’hi pot arribar? Si saps on és, si saps on cau, doncs vés-hi, i si no hi arribes avui, hi arribaràs demà!

P. Una aspiració, no?

R. Però què hi ha, allà? Molta neu? Hi fa fred? No hi ha oxigen i per això no hi podem arribar? I com ho saps tu, per on queda l’objectivitat? Jo intentaria arribar-hi, si sabés en quina direcció es troba. O sigui, que la primera cosa que se’ls ha de demanar als predicadors de l’objectivisme, o de la veritat, etcètera, és que expliquin què coi és una informació objectiva, com es fa, com es distingeix? I la veritat, ens poden explicar què volen dir quan diuen que l’obligació del periodisme és buscar la veritat? Com qui busca a Déu? No fotem, tu. Quan ens hagin explicat clarament què és això de la informació objectiva, què volen dir quan parlen de veritat, aleshores potser ens podrem entendre, o senzillament aleshores descobrirem el disbarat, la ignorància i la fal·làcia. Però en general la gent no pensa, els alumnes no pensen: llegeixen que la informació ha de ser objectiva, però no saben què coi deu ser una informació objectiva, no ho entenen però continuen endavant sense entendre res, i quan els preguntes com ha de ser la informació, et diuen que ha de ser objectiva, és clar, i quan els preguntes com és una informació objectiva, doncs et diuen que… objectiva. Però com pots seguir endavant quan no entens el que et diuen? Si a la carretera et trobes un senyal aparatós que no entens, continuaries endavant? I si et diu que més endavant hi ha un precipici i t’acabes matant? Encara ara la gent s’aprèn les coses de memòria encara que no entengui res, després les vomita a l’examen i llestos: encara avui, la majoria d’exàmens que es fan són d’informació i no pas de coneixement. A les universitats hi ha un munt de lloros, més o menys petulants, que no aguantarien ni dos minuts en un debat perquè no fan res més que repetir tonteries que ni ells mateixos saben què volen dir. Bé, aleshores, devia ser a principis o mitjans dels 90, vaig trobar un llibre, Manual para periodismo, de Luis Núñez Ladevéze, catedràtic de la Universidad Complutense de Madrid, que em va semblar que deia coses molt sensates, fonamentades, interessants, proteiques, res a veure amb el discurs insostenible i ridícul d’aquell paio que jo anomeno Catedràtic de l’Objectivitat, José Luis Martínez Albertos, que deia disbarats descomunals, que queia en incoherències sense adonar-se’n, i només tenia l’obsessió per les definicions i la terminologia; per exemple, no només parlava d’objectivitat, sinó que deia que la informació s’havia d’elaborar amb la màxima despersonalització, amb no-intencionalitat… No s’adonava de les contradiccions: si això fos possible, seria una despersonalització molt personal, una no-intencionalitat molt intencionada… Era capaç d’escriure tonteries d’aquest calibre: “los teóricos y profesionales del periodismo nos hemos puesto de acuerdo en que la teoría de la objetividad no sirve hoy para nada: ni para trabajar, ni para enseñar, ni para investigar. Pero, por otra parte, admitimos que el significado del término objetividad es absolutamente imprescindible para describir en qué consiste el Periodismo”. I el paio tan ample.

P. I és Núñez Ladevéze qui li mostra Austin?

Crec recordar que és a través de Núñez Ladevéze que arribo a l’obra d’Austin, sí, però encara sense tenir idea que la seva obra, la seva teoria dels actes de parla o il·locutius, seria el fonament de tota la meva teoria. Aleshores, amb la tesi doctoral a l’horitzó, em vaig proposar fer un llibre que fos capaç d’explicar el periodisme — què fem quan fem periodisme — que aportés eines clares per analitzar-lo. I aleshores començo a treballar-hi a partir d’una idea vaga, la d’estudiar primer el llenguatge, el seu funcionament, i a partir d’aquí entendre el periodisme. És a dir, que entenia la informació com una part específica de la comunicació humana en general, i que els criteris d’anàlisi havien de ser els mateixos. I és en aquest moment quan començo a llegir teories pragmàtiques i lingüistes que han evolucionat des de la lingüística a la psicolingüística, la sociolingüística. Això em va permetre fer-me una idea panoràmica de com havia evolucionat la lingüística durant el segle XX, i sobretot em va fer descobrir totes les teories d’arrel pragmàtica i el virus objectivista que havia col·lapsat la lingüística. De totes aquestes teories, la que més em va interessar va ser la teoria dels actes de parla o teoria dels actes il·locutius d’Austin: em va semblar que era la més senzilla, la més eloqüent, la més reveladora. I aquí vaig cobrar consciència plena de com funciona la comunicació humana: la idea que la comunicació humana utilitza uns canals implícits, que sempre hi ha una dimensió implícita, que més enllà del que es diu hi ha el que es dóna a entendre, i a aquesta dimensió implícita del sentit, del significat, només s’hi pot accedir via interpretació contextual: qui parla a qui, en quina situació, amb quina relació… I si el sentit pertany al territori de la interpretació, aleshores parlar d’objectivitat, veritat i altres mandangues semblants és un disbarat. Que interpretar no vol dir que tot s’hi val, eh? Les interpretacions les has de fonamentar, no poden ser arbitràries ni gratuïtes. Però és que el mateix llenguatge és de naturalesa interpretativa, ambigua: et pots imaginar, per exemple, el total d’estats emocionals que podem tenir? Quantes paraules necessitaríem per designar tots els estats emocionals? Què és la tristesa? Què és l’angoixa? Què és un problema? Què és una burla? Jo sempre dic el mateix: paraules que fem servir per comunicar-nos. Mai vaig voler convertir la tesi en un refregit, un resum, un reader’s digest, de tot el que s’havia dit i deixat de dir sobre el periodisme, que bàsicament començava i acabava amb la collonada de l’objectivitat; volia fer una anàlisi teòrica que finalment havia de justificar, exposar, sistematitzar i verificar una eina d’anàlisi de la informació, per saber què fem i per saber què fan. Em va costar, perquè jo sóc dels que no escriu fins que no té tot el mapa conceptual al cap: com qui puja a dalt de tot de la muntanya més alta per veure’n en conjunt la més àmplia panoràmica.

P. Però vostè no es va veure en la necessitat de contrastar les posicions pragmàtiques amb les d’autors referencialistes, per anomenar alguns dels clàssics, un Gotlob Frege o un Bertrand Russell, que creien que el que feia el llenguatge era designar el món?

R. No, no. Intentar designar de manera funcional, per comunicar-nos. Una representació. Però és que cap llengua no pot designar el món de manera recíproca, per cada cosa una paraula, per cada paraula una cosa, i només una, perquè és tan divers que seria una bogeria provar de fer-ho. La doble articulació del llenguatge és en aquest sentit un prodigiós invent del cervell humà: unes poques unitats distintives, reutilitzables i universals (fonemes, sons), que combinades permeten crear milers i milers de paraules distintes. Sense aquesta doble articulació la capacitat de les llengües de crear paraules no aniria gaire més lluny de les onomatopeies. I és formidable veure com totes les criatures, visquin on visquin, i sense saber lingüística, és clar, són capaces de distingir i aprendre de forma inconscient la constitució fonològica de la seva llengua. Ho fan amb l’aprenentatge de cada dia, escoltant sense escoltar, imitant, jugant. I així acaben aprenent quines unitats, a la pràctica fonètiques, però en abstracte fonològiques, són significatives en la seva llengua. I és natural: els humans compartim el mateix cervell que, al llarg dels segles, ha creat, primer la capacitat de parlar i, després, lentament però sense solució de continuïtat, les diverses llengües.

P. I no creu que una conseqüència lògica d’aquesta visió radicalment pragmàtica el que fa és dur-nos a una situació en què diferents comunitats de parlants interpretaran una mateixa qüestió en diferents termes en base a aquesta construcció pragmàtica de la realitat?

R. Però és que la realitat és així. No hi ha significat sense situació. Katz parlava de sentit lingüístic, com un valor immanent, gramatical, propi de les paraules, però el llenguatge només té sentit social, contextual: les paraules, per dir-ho així, no signifiquen res; som nosaltres els qui signifiquem, comuniquem, mitjançant les paraules, i ho torno a dir, el sentit, el significat, és una qüestió de comunicació, per això dic que el significat és un negoci entre dos: jo dic alguna cosa, en un determinat context i amb una determinada intenció a una altra persona, i aquesta persona, en funció de les paraules i del context en què les dic (qui sóc jo, quina relació tenim, amb quin to ho he dit…), n’interpretarà el sentit, que pot coincidir amb la meva intenció, més o menys, o bé en pot divergir, poc o molt, o arribar directament a la confrontació. És en la mesura que jo adverteixo que algú em vol dir alguna cosa que jo intento trobar-ne un sentit. Si tot passejant pel carrer et trobes un paper a terra que diu “a tots els porcs els arriba el seu Sant Martí” no començaràs pas a córrer espantat, oi? Perquè paranoies a part el context fa increïble de pensar que l’anònim t’assenyala. Ara, si aquest mateix anònim me’l trobo a la bústia, encara que s’hagin equivocat, ei, llavors començaré a preocupar-me, a rosegar-me el crostó a veure qui pot ser; en definitiva, li buscaré un sentit, construiré un sentit a partir del text que dono per fet que algú m’ha enviat amb una determinada intenció comunicativa. I potser només era una broma, però tu pots acabar malalt dels nervis. Hi ha gent que es pensa que el significat és allò que diuen els diccionaris darrere de cada terme, com si fos una mena de codi creat per vés a saber qui. No, les llengües i la comunicació verbal són molt anteriors als diccionaris, que a penes tenen tres o quatre segles d’història. No, els diccionaris el que fan és recollir els usos més habituals i alguns més específics de les paraules. Però no hi ha sentit sense situació de comunicació, no hi ha text sense context, no hi ha llenguatge fora de context. Però gràcies a disbarats tan descomunals com el cèlebre esquema de la comunicació de Shannon i Weaver, que no parlaven de significats sinó de senyals, que no parlaven de llengües sinó de codis, que no parlaven de persones sinó de màquines, es va crear i consolidar la falsa idea que les llengües són un simple codi i que les persones, quan es comuniquen, es limiten a codificar les paraules i les frases, o a descodificar-les, en funció d’aquest simple codi, així de simple, encara que tothom sap, per experiència, que la comunicació, el llenguatge, no funciona així. Vaja, si algú et diu que sí amb la paraula i que no amb els ulls, tothom sap què vol dir. I si algú et pregunta l’hora, dependrà de qui ets tu, de qui és l’altre, de quan i com, per saber què vol, si només saber l’hora o…

P. Però no creu que hi ha una certa assumpció en Austin que el llenguatge s’organitza seguint una lògica objectivable? Una mena d’element universal aprehensible que regula les convencions de què parla? Com a mínim una lògica que permet capturar i individualitzar els tipus d’actes de la parla.

R. Austin deixa la seva anàlisi inacabada, mor quan encara no havia tancat del tot la seva teoria dels actes de parla. L’únic que tenim d’ell és una sèrie de conferències transcrites. Austin diu que l’acte il·locutiu és convencional, però no ho explica, i això ha generat moltes confusions i algun despropòsit monumental com l’obra de John Searle, que s’ha apropiat de la teoria d’Austin per fer-ne una visió fraudulenta, ultraobjectivista, perquè va encara més lluny que els objectivistes: considera que els actes il·locutius són tan convencionals que de fet són automàtics, a cada expressió li correspon un determinat acte de parla, com un codi, com si fos possible un diccionari d’equivalències estables, inequívoques, entre expressions i actes il·locutius. O sigui, cap marge d’interpretació, res, un simple mecanisme de codificació. El gran mèrit d’Austin, abans que la mateixa teoria dels actes lingüístics, és subratllar la dependència contextual del sentit, la funció essencial, necessària, imprescindible del context en la comunicació: sense context no hi ha text, no hi ha llenguatge fora de context. Dit això, el que Austin diu però no acaba d’aclarir és que hi ha un procés de convenció constant del llenguatge, de manera que els sentits o actes il·locutius apareixen, s’usen, s’expandeixen, es subverteixen, desapareixen, o n’apareixen de nous. El llenguatge és una cosa viva. Quan Austin diu que els actes il·locutius són convencionals, en cap cas vol dir que la relació entre un enunciat i un acte il·locutiu és automàtica, preestablerta, codificada, que és el que diu Searle. No, el que diu és que el sentit d’un enunciat, és a dir, l’acte il·locutiu que es negocia a través del que es diu, s’haurà d’interpretar, pel qui parla, que ajusta el seu enunciat a la situació i a la intenció, i pel qui escolta, que mira de desentranyar què signifiquen aquelles paraules en aquell context, o sigui, quin acte il·locutiu creu que duen a terme. I quan Austin diu que l’acte il·locutiu és convencional el que vol dir, entre altres coses, és que les dues persones que parlen han de compartir la naturalesa convencional de l’acte il·locutiu, que no és el mateix que considerar convencional la relació entre l’enunciat i l’acte il·locutiu. O sigui, que si jo dic una cosa amb una intenció il·locutiva determinada i l’altra persona no la preveu no ens entendrem. Per exemple, jo li puc dir a algú, “jo de tu no ho faria”, i dependrà del context, de la relació amb l’altra persona, del to, etcètera, això pot significar un consell, una advertència o una amenaça, que són actes il·locutius convencionals, però el procés d’elaboració del sentit del que jo he dit no és una simple convenció, un mecanisme, automàtic, impersonal, al marge del context, com un codi Morse qualsevol, sinó justament un procés d’interpretació i construcció del sentit. Quan algú diu “seu” a algú altre, només el context ens permetrà desxifrar si aquest “seu” comporta un suggeriment, una invitació, una concessió, una ordre o vés a saber què. I és evident, per acabar de deixar en evidència les burrades de Searle, que dir-li a algú “vols fer el favor de callar” sovint és alguna cosa més que una aparent i formal petició. En comptes de Searle, la gent que vulgui entendre més Austin ha de llegir Peter Strawson.

P. Potser el periodisme hauria de fer seva la recerca dels universals del llenguatge als que sí apel·len autors com Austin.

R. El que caldria és que a la primària les criatures passessin de la inconsciència a la consciència de com funciona la comunicació humana. Jo parlo d’una teoria general de l’acció humana: els humans ens expressem fent el que fem, dient el que diem, deixant de fer el que deixem de fer, callant el que callem: qualsevol criatura sap que un silenci pot ser altament eloqüent. Amb la seva teoria, Austin diu: dir és una manera de fer. Jo hi afegeixo: i fer és una manera de dir, i no fer és una manera de fer i per tant de dir, i no dir és una manera de dir i per tant de fer. L’ideal seria arribar a l’adolescència o al batxillerat tenint una imatge o una idea sobre com funciona el llenguatge que s’aproximi a la que a la pràctica tenim, lluny de la mistificació de Shannon i Weaver. El problema és que de vegades, tot i que sembla que entenen com funciona la comunicació humana, hi ha gent que a l’hora de la “veritat” repeteixen les mateixes collonades de sempre, que la informació ha de ser objectiva, que el periodista ha de buscar la veritat… Hi ha un llibre de dos autors nord-americans, Bill Kovach i Tom Rosenstiel, que molts professionals consideren com el cató del periodisme, que titula un dels primers capítols amb un disbarat així: “La veritat: el primer principi i el més confús”. De fet, el disbarat és doble; de primer, perquè si el primer principi del periodisme és el més confús, no anem bé. T’imagines unes instruccions confuses d’una màquina de diàlisi o radioteràpia? De segon, perquè de fet no hi ha cap confusió, tret de la seva, perquè fan servir dos sentits de veritat que no tenen res a veure. Dir “la veritat”, com a cosa contrària de dir mentida o enganyar, no té res de confús, és molt clar; i en aquest sentit, buscar la veritat, és a dir, posar al descobert les mentides o els enganys de l’administració, de les autoritats o dels mateixos mitjans, és una cosa claríssima, no hi sé veure cap confusió. La confusió ve després perquè els autors passen de buscar aquesta veritat, oposada a mentides i enganys, a buscar la veritat com qui busca a Déu, és a dir, l’objectivitat, versió sagrada. El llibre mateix, Elementos del periodismo, i la devoció expressada per tants professionals, posa de manifest que encara estem lluny de desempallegar-nos de la secular epidèmia objectivista.

P. La meva pregunta era: creu que existeix alguna mena de norma universal que reguli les convencions dels actes de la parla? Per més bàsica que sigui.

R. El llenguatge és un producte social. I com a tal, es troba en evolució permanent. Una llengua no és una cosa morta. De fet, fixa’t que a la gent de la nostra generació se’ns va ensenyar la llengua des de la perspectiva objectivista, reduïda a una gramàtica i un diccionari. Què vam aprendre? Res. Com a molt a recitar algun verb de memòria. Com s’ensenya una llengua? Usant-la en situacions simulades o reals. No aprenent les normes. De fet, el cap les assimila i sistematitza a través de la repetició, de l’ús, com en la infància. Com s’ho fan les criatures per distingir, assimilar i aprendre el sistema fonològic d’una llengua? No pas estudiant-lo, l’aprenen a base d’usar la llengua, parlant-la, escoltant, imitant, i mitjançant l’assaig i l’error. Per què la “primera paraula” que “diuen” les criatures és “papa”? Perquè la repetició del so “pa” és el més fàcil de pronunciar: la “a” és la vocal més fàcil de pronunciar, només cal obrir la boca i els bilabials; la combinació més senzilla des d’un punt de vista fonètic. Només cal tancar la boca. Obrir i tancar la boca, la seqüència més elemental, més natural, instintiva. Però el nen no sap que està dient “papa”, ni sap qui és el papa: veu una cosa que té davant i, a força de repetició i d’estímuls, acaba associant el so a aquella persona que li riu les gràcies. Però que s’hagi associat l’expressió “papa” al pare i no a la mare, això ja és una qüestió de tradició i cultura. I si li diu “papa” a un altre home que no és el pare és perquè no distingeix encara a qui ha de dir “papa” i a qui no, però a poc a poc, sabrà a qui pot dir-li ho i a qui no: assaig, error, correcció, assaig… I així, al seu cervell es va consolidant la maquinària lingüística. Podríem dir, doncs, que els significats no es transmeten com qui envia un paquet a un altre; podríem dir que els significats de les paraules, el sentit dels enunciats, no entren ni surten del cervell de ningú, sinó que neixen, sorgeixen, en el cervell de cadascú gràcies a la capacitat humana del llenguatge i a l’exercici insistent de la comunicació verbal al llarg de la vida, però especialment en la infància, és clar. En altres paraules, una persona humana sense contacte amb cap altre humà no desenvoluparà la capacitat natural del llenguatge: en aquest sentit, el seu cervell s’atrofiarà i no tindrà ocasió d’aprendre a comunicar-se a través d’una llengua.

P. Però vostè no creu que els éssers humans el que fem és acomodar aquesta experiència de la qual vostè parla en algun tipus d’universal? Malgrat que això sigui l’estructura gramatical, o allò més bàsic que vostè pugui imaginar.

R. Jo no sé si dir-li gramàtica universal. Totes les llengües tenen una mateixa base fonològica i una estructura sintàctica compartida: un subjecte, un predicat o un verb. I és natural que així sigui: tots compartim un mateix cervell fruit de l’evolució de l’espècie humana. En aquest sentit sí que hi ha una matriu universal que permet i regula la nostra capacitat de comunicació verbal, i en la mesura que tota la humanitat compartim cervell sembla raonable esperar alguna mena d’universals estructurals en les llengües. De fet, aquesta és la idea de fons de Chomsky: estudiar la sintaxi com a estructures universals producte d’una mateixa màquina, el cervell humà, i que per això mateix poden donar idea de l’estructura mateixa de la ment. És a dir, conèixer el creador — cervell, ment — a través del coneixement de la criatura — llengua, sintaxi.

P. La idea que jo li proposo és la següent: si concedim que existeixen alguns elements universals que regulen la convenció, encara que siguin molt i molt bàsics…

R. La convenció no és res més que un sinònim de significat habitual, formal, socialment acceptat, que pot estar molt o poc regulada, per la tradició, pel costum o per la llei, però tals convencions varien tant en l’eix diacrònic com en el sincrònic, és a dir, que en un territori poden ser així, i en un altre poden ser aixà, i el que era una convenció un segle enrere, ara ja no és res: ningú no llançaria ara un guant com a signe de desafiament. La convenció és un producte social, i per tant històric, circumstancial. En termes lingüístics, si tu afirmes que hi ha una convenció que regula la locució i l’acte il·locutiu com una relació unívoca, permanent, necessària, aleshores ja l’hem cagada, perquè converteixes el llenguatge en un simple codi, en un mecanisme automàtic, i li arrabasses la seva naturalesa contextual, interpretativa, inferencial. És clar que tendim a les convencions en termes socials i lingüístics — només cal mirar com es multipliquen amb els anys els articles dels codis civils i penals que regulen la nostra societat cada cop més complexa, perquè entre altres coses s’han d’adaptar a les novetats, per exemple a les noves tecnologies — , perquè això facilita, simplifica, en molts casos la comunicació. Però aquestes convencions en general no són una cosa estàtica, sinó viva com les mateixes llengües, i igualment tenen una dependència del context, i s’han d’interpretar: per això mateix hi ha tants i tants litigis als jutjats que de fet no són res més que discrepàncies sobre el sentit i la força de les convencions. El context és l’element capital; no hi ha llenguatge, ni convenció, sense context. Durant anys no s’ha tingut gens en compte el context; si miraves els diccionaris limitaven el context a l’entorn lingüístic del qual, deien, depenia el sentit i el valor d’una paraula o frase o paràgraf. No va ser fins a finals del segle XX que els nostres diccionaris van recollir la idea de context com el conjunt de factors de situació i d’ordre sociocultural i interpersonals d’acord amb els quals s’interpreten els enunciats. De fet, la idea de context en la comunicació verbal és molt senzilla: context és tot aquell coneixement que nosaltres activem per intentar interpretar el sentit d’allò que algú ens diu o ens vol comunicar. I això és el context, la clau del sentit.

P. On vull arribar jo és a constatar si estem d’acord en que l’experiència lingüística no es dona sobre una tabula rasa. Hi ha com a mínim un espai que delimita les possibilitat de bastir una llengua.

R. Clar que tu parteixes d’una estructura cerebral determinada, però és una determinació que dona marge per a moltes coses, i la prova és la diversitat de llengües que hi ha. Però és clar que hi ha un comú denominador, determinat per aquest mateix cervell comú: és el que Chomsky anomena la competència lingüística innata de qualsevol humà. I en la mesura que compartim aquesta competència lingüística, té sentit parlar, com fa Chomsky, d’una gramàtica universal que s’ha de poder formalitzar i sistematitzar, al marge de l’individu i del context. Però més enllà de la sintaxi, si entrem en el territori de la significació, del sentit i la comunicació, aleshores no podem de cap manera negligir el context, la situació i els subjectes. I en aquest camp de la comunicació, governat per les intencions dels subjectes i regulat pel context, ja no és possible cap altra formalització més enllà de posar al descoberts i desentranyar els processos d’interpretació contextual i d’inferència de la comunicació humana.

P. Cal dir però, que en aquesta mateixa entrevista vostè ha utilitzat l’exemple del bolígraf i el nen que era a classe de català, que és un exemple de confusió entre correlació i causa. No sé si està d’acord amb mi que quan afirmem que una informació com aquesta no és legítima és perquè els éssers humans tenim una capacitat compartida, universal, malgrat que sigui només intuïtiva, de discernir aquest tipus de confusions.

R. No sé si la tenim tots, però se suposa que tothom l’hauria de tenir aquesta capacitat, que no és altra que saber que més enllà del que diem hi ha el que donem a entendre. És evident que l’aprenentatge d’una llengua comporta de manera paral·lela i necessària aprendre a dir sense dir, a donar a entendre, a insinuar, a jugar amb les paraules. Això de fet tothom ho sap, perquè si no no sobreviuríem; però a l’hora de la reflexió la majoria de gent és incapaç de ser conseqüent amb aquesta idea del llenguatge i, per rutina, inèrcia o desídia o negligència, aixequen la bandera de l’objectivisme i la veritat i Shannon i Weaver… És allò que et deia, que amb informacions certes puc enganyar, donar a entendre falsedats, calumniar de manera impune. L’objectivisme empara aquestes trampes. Que la informació sigui certa és una condició sine qua non, el que jo anomeno grau deontològic zero: només faltaria que la informació no fos certa, perquè o seria falsa, obra de la mala fe, o seria errònia, fruit de la incompetència, que no sé qui és pitjor, si el cabronàs o l’idiota sense remei. Però la certesa de la informació s’esgota en ella mateixa: que la informació sigui certa només garanteix això, que és certa; i en aquestes condicions, que amb dades certes qualsevol pot fer trampes, doncs la certesa sembla ben poca cosa. I això, que qualsevol persona pugui enganyar amb dades certes, em sembla una cosa tan o més preocupant que les mentides, ara anomenades fake news. El mateix Tribunal Constitucional ja va establir fa temps, quan era un tribunal d’un cert prestigi, que a la informació no cal exigir-li que sigui certa, com si fos una simple dada. En reconeixia la seva naturalesa interpretativa, valorativa, i per això havia d’estar fonamentada, contrastada; i encara que finalment la informació fos errònia, consideraven que era legítima si la interpretació estava fonamentada. Els magistrats entenien que la informació té una naturalesa interpretativa, perquè no pot ser de cap altra manera, però això no pot ser una excusa per jugar brut, i per tant ningú es podia emparar en dades certes per donar a entendre coses sense cap fonament, o directament falses, ni unes determinades dades poden fonamentar qualsevol interpretació.

P. Entenc el que vol dir, però segueixo pensant que quan vostè fa una distinció entre el que és una informació legítima i una que no ho és, és perquè hi ha un terreny que sí que ens permet explorar quan s’està fent bon periodisme i quan no, i fer-ho des d’una certa universalitat. Establir quan es fa una afirmació que està justificada i quan una altra afirmació no ho està.

R. És clar que sí, però abans caldrà advertir que això que proclamen tots els codis deontològics que s’ha de separar la informació de l’opinió és una solemne collonada perquè provoca gran confusió, perquè és impossible, perquè abona l’objectivisme, perquè idiotitza, perquè només és una coartada pels periodistes i mitjans tramposos, cada dia més nombrosos. A veure, la qüestió és en teoria, molt simple. Primer, en la mesura que la informació pot ser certa, ha de ser certa, és clar, sinó seria falsa o errònia, com acabo de dir. Però és que més enllà de les dades no hi ha gaires coses que puguin ser certes; i de fet, la informació sempre és de naturalesa valorativa, interpretativa i carregada d’opinió, ideologia, implícites, i aleshores en la mesura que la informació és de naturalesa interpretativa i valorativa, i en definitiva argumental, doncs ha d’aportar en el text els elements pertinents, suficients, per acreditar la legitimitat de tal interpretació i valoració. En poques paraules, aquella interpretació i valoració que s’acostuma a descarregar en el titular, de vegades de manera explícita, de vegades també o només de manera implícita (com en el cas de la criatura que es va empassar el tap del boli), s’haurà de justificar, fonamentar, acreditar al text de manera que tal interpretació resulti encara que discutible, acceptable, legítima, perquè si no és així, la interpretació serà inacceptable, gratuïta, arbitrària i, en definitiva, il·legítima. Podríem fer servir com analogia el passatemps aquells dels dibuixos que apareixen resseguint uns puntets numerats. Com més puntets, més clar, més indiscutible resultarà el dibuix final: però si jo poso només quatre punts, i després dic que allò és un elefant, ni que sigui un elefant petit, doncs ningú t’ho acceptarà. Exactament el mateix passa amb la informació: com més dades pertinents, rellevants, que abonen la interpretació i valoració exposades de manera explícita o implícita, més legítima serà la nostra interpretació. Ara mateix, però, hi ha mitjans, periodistes i lectors que no tenen cap escrúpol de dir i acceptar que quatre punts insignificants, o directament falsos, representen un elefant. Però això és perquè l’elefant ja els va bé, als uns i als altres.

P. Vostè mateix fa una distinció entre informació i coneixement a l’entrevista que li fa Àlex Gutiérrez al diari Ara. I posa com a exemple el fet que vostè deixa que els alumnes duguin llibres i apunts a classe.

R. És tan senzill com el següent: si la diferència entre treure bona nota i suspendre és que el dia de l’examen et faci deixar la motxilla a l’entrada, perquè hi portes els llibres i els apunts, aleshores és que jo no t’he aportat res, és que tu no has après res, és que l’examen és una mera demanda d’informació. No estaria avaluant res relacionat amb el coneixement, amb la capacitat d’anàlisi, de resolució, seria una cosa de simple memòria. Això per mi no té cap sentit, encara menys avui, que amb un clic pots disposar d’informació inabastable. La qüestió és, primer, com selecciono aquesta informació, i segon, què en puc fer, per què la puc fer servir, què en puc treure? Sempre dic als alumnes que el que jo els demanaré als exàmens no ho trobaran directament ni en cap llibre, ni als apunts, ni enlloc tret del seu cervell: si no ho troben al seu cap, no ho trobaran enlloc. De fet, jo no tinc cap inconvenient a deixar que els alumnes facin els exàmens a casa, amb una setmana de temps, en grup, perquè és una bona oportunitat per aprofitar l’excusa de l’examen per fer l’exercici més rellevant del curs. A Bellaterra ho he fet així des de fa vint anys o més; altres, però, encara fan exàmens tipus test, que és una trista manera de perdre el temps.

P. Diria que en periodisme aquesta distinció seria equivalent a la diferència entre el periodista que agafa la carxofa i li posa la boca a un que li diu una cosa i a un altre que li diu la contrària i l’altre professional que té la capacitat de dir qui diu la veritat i qui menteix?

R. No, això seria si de cas l’anàlisi, el contrast, la verificació. La pregunta és: què t’he aportat jo a l’hora de fer que el teu cap sigui capaç d’analitzar, de fer coses que no sabies fer i, en definitiva, quin coneixement t’he aportat que justifiqui el curs, les classes?

beersjournalism

ONG per a malalts del periodisme.

Quique Badia Masoni

Written by

Mostly a journo | MPhil student in Language and Cognitive Science | Send me interesting things, please keybase.io/qbadiamasoni badiamasoni(at)protonmail.com

beersjournalism

ONG per a malalts del periodisme.

Welcome to a place where words matter. On Medium, smart voices and original ideas take center stage - with no ads in sight. Watch
Follow all the topics you care about, and we’ll deliver the best stories for you to your homepage and inbox. Explore
Get unlimited access to the best stories on Medium — and support writers while you’re at it. Just $5/month. Upgrade