Les xifres de la publicitat institucional, el finançament més discrecional de la Generalitat catalana als mitjans
Aquest reportatge es va publicar originalment a Mèdia.cat
La despesa de la Generalitat de Catalunya en publicitat institucional als mitjans de comunicació va batre rècords el 2018 després de la frenada en els anys de recessió i va reactivar fa poques setmanes la polèmica sobre com i sota quins criteris el govern català transfereix recursos a les capçaleres privades. Com funciona el repartiment i qui el controla? Qui ha rebut més diners i en quins anys? Oferim un cercador per consultar quins imports han rebut diversos mitjans catalans des de l’any 2007 i fem una mirada retrospectiva als criteris per atorgar les ajudes, en un debat que bascula entre la voluntat de donar suport als mitjans en llengua catalana en un entorn global, projectar l’acció de Govern i limitar la influència dels partits polítics –els que controlen la Generalitat, però també diputacions o ajuntaments– sobre el periodisme a casa nostra.
La publicació de la memòria de 2018 de la Comissió Assessora de Publicitat Institucional de la Generalitat de Catalunya va desencadenar polèmica fa uns dies al Parlament entre el govern i l’oposició socialista i dels Comuns. Tal i com publicava Expansión, la inversió en publicitat de la Generalitat ha arribat als 32,4 milions d’euros, superant en 1,7 milions els 30,7 milions del 2008 en el segon tripartit, en temps de vaques grasses, que era el sostre fins ara. L’actual és una xifra rècord des que aquestes aportacions es comptabilitzen de forma més o menys sistemàtica.
‘Repartiment’ entre partits
Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) va obtenir, el 7 de juny de 2018, accés a la Secretaria de Difusió i Atenció Ciutadana, l’encarregada del repartiment de la publicitat institucional, que fins llavors era en mans de Junts per Catalunya (JxCAT). La de Difusió és una àrea molt més cobejada que no pas la Secretaria de Comunicació, orientada a les ajudes i subvencions, i que en l’intercanvi va passar a ser controlada per JxCAT. Així, en el repartiment establert des del 2018, Difusió passa a penjar de Vicepresidència, en mans de Pere Aragonès, i Comunicació es manté sota el control de Presidència, en mans de JxCAT. Fins aleshores, les atribucions del departament de Difusió sempre havien estat en mans de Presidència.
La publicitat institucional –és a dir, els anuncis que el govern posa als mitjans de comunicació per difondre l’acció de govern i per divulgar certs “valors”, des de les campanyes perquè no es faci foc al bosc fins a la promoció del telèfon d’informació ciutadana 012– és el tipus d’ajuda a les capçaleres que permet més discrecionalitat, des que es va posar fi a les anomenades ajudes a projectes. La publicitat s’acostuma a subhastar en paquets a través de centrals de mitjans, però el repartiment deixa marge a beneficiar més unes capçaleres que unes altres independentment de l’audiència, tal i com mostren les xifres (veure gràfics). En canvi, les subvencions als mitjans que editen en llengua catalana, una altra de les principals fórmules a través de la qual els portals informatius reben diners de la Generalitat, estan basades en criteris més objectivables: l’audiència de cada mitjà, principalment, però també d’altres com el personal que hi treballa, que des de 2016 compensa les xifres per evitar que, en el cas dels digitals, els webs dedicats a pescar clics amb continguts de baixa qualitat en siguin els més beneficiats. Una tipologia d’ajuda, aquesta última, que generalment ha caigut dins de la categoria de les anomenades subvencions estructurals.
En els anys de governs de Convergència i Unió (CiU) –amb majoria absoluta de Jordi Pujol i en els dos governs d’Artur Mas entre el 2010 i el 2015– les competències en matèria d’aportacions públiques a mitjans es troben, primer, en dos organismes diferents i després tot sota Presidència. Sota l’últim mandat del tripartit, les competències pel que fa a ajudes i publicitat se les repartien dos partits en dues secretaries diferents: la secretaria de Difusió, lligada a Presidència, i la de Comunicació, vinculada a la conselleria de Cultura. Durant aquesta etapa, amb José Montilla de president, van augmentar les ajudes en forma de subvencions a projectes, sota el control dels republicans.
Primer, la pugna per la Secretaria de Difusió, la que pot donar més marge als partits per finançar de forma discrecional determinades capçaleres. Segon, les pressions governamentals sobre els mitjans que denuncien els periodistes de portes endins. De fons, la desproporció entre els diners públics rebuts i el volum d’audiència que tenen algunes de les empreses editorials que se’n beneficien. Tot plegat deixa prou marge de millora pel què fa a establir mecanismes amb què evitar el control polític dels mitjans de comunicació. Establir criteris quantificables per al repartiment de la publicitat institucional, però, no és senzill, i mirar a altres països tampoc proporciona solucions clares en aquest àmbit. Lligar la publicitat al fet de ser mitjans editats en català deixaria fora els editats en castellà i les campanyes a l’estranger, com les de promoció turística; lligar-ho a l’audiència deixaria fora les capçaleres locals o especialitzades, etc.
Cal tenir també en compte, però, el context de desavantatge competitiu estructural del català en un mercat molt petit, bilingüe o trilingüe, en què les capçaleres editades en aquesta llengua competeixen entre elles i amb mitjans que publiquen en castellà i en anglès, cosa que en part justificaria la necessitat d’ajudes públiques als mitjans. D’altra banda, hi ha un ampli consens entre els estudiosos de la matèria a les universitats, excàrrecs en àrees responsables d’aquestes assignacions de diner públic i alguns editors d’empreses periodístiques en reconèixer la millora del sistema en termes de transparència i possibilitat de fiscalització si ho comparem amb l’etapa de govern de Jordi Pujol; i també en relació al govern espanyol i les seves empreses públiques (AENA, Renfe, Loterías…) que, per exemple, acostumen a deixar de banda els mitjans en català de les seves campanyes.
Evolució de la publicitat institucional i les ajudes / subvencions atorgades per la Generalitat. Font: elaboració pròpia.
Els orígens del sistema
Les subvencions a la premsa per raons lingüístiques es regulen per primer cop amb la Llei de Normalització Lingüística a Catalunya de 1983, malgrat que abans ja s’havien atorgat ajudes, en un context de batalla per la supervivència del català. Mentre les ajudes estatals anaven dirigides a garantir la pluralitat informativa, a Catalunya el focus es posava en la normalització de l’ús de la llengua. Així, la contribució financera de les dues administracions es complementava, explica a Mèdia.cat un alt càrrec del segon tripartit que prefereix mantenir l’anonimat.
Max Cahner, que va ocupar la Conselleria de Cultura entre el 1980 i el 1984, provenia del resistencialisme antifranquista i creia que el que calia aleshores era garantir un mínim de producció en llengua catalana. Per això va dur a terme, segons el mateix alt càrrec esmentat, una política de suport genèric: qui produïa en català rebia diners, sense tenir massa en compte qüestions qualitatives o dades de consum. “En l’etapa de resistència, quan la cultura catalana sortia del franquisme, calia pensar en les bases de la viabilitat. Es va produir una fantasia estadística en què es pensava en la producció i no en el consum”, afirma la mateixa font. Però amb matisos: el retrocés del català en temps del franquisme, considera, obligava a prendre mesures dràstiques per a la preservació de la llengua. És per aquest motiu que creu que Cahner va fer el que va poder en les circumstàncies que es va trobar.
A mig mandat de Max Cahner, també el 1982, bona part les qüestions relacionades amb els mitjans passen a dependre de Presidència, malgrat que la falta de regulació feia que qualsevol conselleria o departament de la Generalitat destinés part del seu pressupost a les empreses editores. Això es feia, alguns cops, amb fórmules si més no curioses, que semblaven orientades a aconseguir cobertures amables per a qui aportava el finançament. Un exemple n’és el Diccionari Europeu editat pel diari Avui el 1994, un volum enquadernat en tapa dura i de 720 pàgines produït amb la col·laboració del Departament de Benestar Social.
El professor de la UAB i autor del llibre Les polítiques de mitjans de comunicació durant els governs de Jordi Pujol, Josep Àngel Guimerà, relativitza el paper de Cahner en la configuració del sistema de suport públic a l’empresa periodística catalana, que segons ell estava massa focalitzat en la iniciativa cívica i privada. En canvi, Pujol i el secretari de la Presidència de la Generalitat, Lluís Prenafeta, de seguida haurien vist que una intervenció directa de l’administració pública els permetria obtenir un rèdit més immediat. L’anàlisi que es feia des dels departaments involucrats en donar suport financer als mitjans és que la premsa catalana es trobava en una situació de desavantatge vers la seva homòloga de Madrid. Entre finals dels anys 70 i principis dels 80 s’experimenta un retrocés de vendes de diaris a Catalunya mentre que a la capital espanyola pujaven, apunta Guimerà. Tancaven capçaleres històriques com El Correo Catalán, Diario de Barcelona i El Noticiero Universal. I el 1982, recorda Guimerà, només hi havia dos diaris generalistes en català: l’Avui i el Punt Diari a les comarques gironines.
I no només la marginalitat del català en l’empresa periodística preocupava CiU aleshores. Per aquesta formació, retenir La Vanguardia a Barcelona era una qüestió crucial per garantir una visió de Catalunya des del territori i evitar, així, que la premsa amb seu a Madrid acabés desplaçant els mitjans establerts al Principat, indica Josep Àngel Guimerà. Això explica que, malgrat que la capçalera del grup Godó no estava escrita en català, rebés aportacions prou quantioses de l’administració en concepte d’ajudes en uns anys en què l’únic criteri previst per atorgar-les era exclusivament lingüístic.
No serà fins el 1998, amb l’aprovació de la llei de política lingüística, que es començarà a avançar vers una regulació del sistema més àmplia. L’article 27 d’aquesta llei establia que tant la Generalitat com els municipis podien fomentar i ajudar financerament les publicacions produïdes totalment o parcial en català, atorgant-les amb criteris objectius de difusió, comercialització i ús de la llengua. Des d’aleshores, la Direcció General de Promoció Cultural del Departament de Cultura de la Generalitat va anar convocant concursos públics de concessió de subvencions. Amb l’avenç de la regulació i quan els governs difonen cada cop més les seves campanyes i activitat a través dels mitjans, es comença a definir una distinció crucial que cal remarcar per entendre l’evolució del sistema: la diferència entre ajudes i publicitat. Una distinció que es perfilaria molt més en els propers executius amb una separació més clara dels òrgans amb què repartir les aportacions. L’any 2000, amb l’últim govern de CiU, s’aprovaria la llei que regula la publicitat institucional, però encara ens trobaríem lluny d’un model que minimitzés la discrecionalitat i augmentés la transparència i la fiscalització.
Un dels articles acadèmics de referència en la matèria, dels investigadors Isabel Fernández Alonso i José Joaquín Blasco de la UAB, sobre les ajudes públiques a la premsa entre els anys 2000 i 2003, comptabilitzava en uns 25 milions d’euros les aportacions de la Generalitat l’any 2003 a l’empresa periodística. D’aquesta xifra, gairebé tres quartes parts, uns 18 milions, el còmput corresponent al Departament de la Presidència, destacaven “per la seva falta de transparència i sistematització”, escrivien ells dos. Josep Àngel Guimerà assegura que en aquesta última etapa, amb David Madí, aleshores Secretari de Comunicació i Estratègia del Govern de la Generalitat, els criteris de distribució d’aportacions financeres públiques a la premsa eren del tot partidistes. “Des de Presidència es va fer possible la creació de Godó com a grup multimèdia”, constata Guimerà recordant el suport que l’administració ha brindat al grup pel que fa a la creació de la seva ràdio o concessions del multiplex de TDT autonòmic. Però aleshores no només les ajudes a Presidència tenien un fort component discrecional.
L’article de Fernández i Blasco a la UAB ja apunta que algunes ajudes documentades en el Departament de Cultura es produeixen al marge de les convocatòries públiques. Això inclou subvencions atorgades entre el 2001 i el 2003 a Premsa Catalana, editora del diari Avui, i a la Comercialitzadora i Editora de la Coordinadora de Mitjans, editora d’El 9 Esportiu. Els anys 2002 i 2003 aquestes ajudes no reglades representaven un 36,6% i un 41% respectivament del volum total de subvencions del departament. Des de l’inici de la legislatura, l’import de les ajudes del Departament de Cultura a mitjans s’incrementa en un 41%. La reestructuració del Departament de Cultura de finals de 2006, en el segon tripartit, volia contribuir a pal·liar aquesta situació agrupant les diferents ajudes i subvencions sota el paraigua d’una única àrea. Van ser els anys en què la distinció entre publicitat institucional i ajudes es va acabar de clarificar.
El camí fins el model actual
Durant els anys en què es coïen les converses pel primer tripartit, ERC ja consultava acadèmics de la talla de Josep Gifreu, Miquel de Moragas, Enric Marín o Joan Manuel Tresserras en qüestions de polítiques de comunicació. Aleshores, Marín era part de la junta del Col·legi de Periodistes i Tresserras ja havia estat membre de la Comissió Assessora sobre Publicitat Institucional de la Generalitat, conseller de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió i conseller del Consell Audiovisual de Catalunya, entre d’altres. Tots dos ocuparien alts càrrecs en els dos tripartits compresos entre els anys 2003 i 2010. L’aposta de Tresserras era que la política de comunicació, o política informativa, i les polítiques de comunicació, o política de mitjans de la Generalitat, se situessin en dos departaments diferents. Això és, la difusió dels missatges i les campanyes de l’administració per una banda i les ajudes al sector per l’altra. Aquesta idea es concretaria el 2006 amb el decret d’estructuració del Departament de Cultura, que a partir d’aquell moment inclouria la conjunció “i Mitjans de Comunicació”. De fet, el primer nom de la conselleria en democràcia abans que el 1982 el decret de 5 de juliol arrabassés la competència a Max Cahner.
En un article acadèmic de l’investigador de la UAB José Joaquín Blasco sobre les ajudes als mitjans a l’Estat espanyol el 2007, es recorda que la Conselleria de Cultura va unificar amb aquest decret totes les línies d’ajuda per a mitjans de l’executiu català. L’any que això passava, les ajudes existents es donaven en concepte de subvencions a l’edició i comercialització de publicacions periòdiques en català i aranès, el mateix per a ràdio i la televisió, ajudes a projectes que fomentin i consolidin l’anomenat espai català de comunicació per a ràdios i televisions, pel foment del periodisme i subvencions a projectes per a les empreses periodístiques. La idea de Tresserras, explica a Mèdia.cat, era que la seva conselleria actués com a dinamitzador del que ell anomena el macro-sector de la comunicació i la cultura, el que incloïa el cinema i l’edició literària, i per ell, els mitjans de comunicació eren l’element vertebrador de tots aquests sectors de la cultura.
En declaracions a El Temps, el periodista i editor Eduard Voltas, que entre el 2007 i el 2010 va ser secretari de Cultura del Govern de la Generalitat, explicava com l’activitat empresarial de l’experiència editorial del Descobrir Catalunya l’havien modelada teòricament intel·lectuals com Gifreu, Marín o Tresserras al caliu de les trobades nacionalistes organitzades per Miquel Sellarès. Voltas explicava que durant molts anys l’estratègia de negoci del món editorial català es basava en el xantatge emocional: “Pobra revista, compra-la, que està escrita en català”, feia broma per il·lustrar-ho. Una estratègia que s’assemblava molt a la que es trobava implícita en la lògica resistencialista de Max Cahner. El que Voltas i la seva generació d’editors proposaven era la creació de productes en què la llengua es pressuposa: que el motiu pel qual es consumien fos la seva qualitat i no la llengua. En part, aquesta era la idea que motivava la creació de les anomenades ajudes a projectes (la millora d’un àmbit concret de l’empresa periodística o la posada en marxa d’un nou projecte o producte), però en algun moment va acabar passant que molts mitjans van passar a comptar-hi com si de subvencions estructurals es tractés. En declaracions a Mèdia.cat, José Joaquín Blasco assegura que, malgrat que aquesta assignació de recursos no era tant discrecional com la publicitat institucional, perquè calia presentar una proposta i que fos aprovada per l’administració, seguia mantenint un punt de subjectivitat. La transferència de recursos per tal de donar suport a la fusió entre El Punt i l’Avui o a la fundació del diari Ara en serien bons exemples.
El retorn de CiU
Amb la victòria d’Artur Mas l’any 2010, en un context de profunda crisi econòmica i de contenció en pràcticament totes les partides pressupostàries de la Generalitat, les aportacions públiques a les empreses periodístiques pateixen la retallada més important de la seva història en democràcia. El nou govern de Mas desposseïria la Conselleria de Cultura de les competències sobre els mitjans i agruparia tant la política interna de comunicació de la Generalitat com la relació amb els mitjans i la publicitat sota l’única batuta del secretari general de la Presidència, Francesc Homs. La persona que aleshores fou secretari de Comunicació –i, fins el 2016, responsable tant de les partides de difusió com de comunicació–, Josep Martí, reivindica com una de les decisions més rellevants d’aquella etapa la supressió de les ajudes a projectes pels mitjans. Aquestes ajudes, considera en una conversa amb Mèdia.cat, permetien una discrecionalitat que al seu entendre no estava justificada. Martí creu que malgrat que aquells van ser anys de dificultats pressupostàries, les subvencions d’aquest tipus no haurien d’existir: “En certa manera, aquestes ajudes pagaven despesa corrent i l’administració no té perquè fer-ho”.
Josep Ritort, secretari general de l’Associació de Mitjans d’Informació i Comunicació (AMIC), recorda que del 2011 ençà es deixarien de destinar entre 7 i 8 milions d’euros en ajudes a projectes. Una retallada que afectaria algunes de les empreses editorials de mitjans en català, però no l’única. El fet que en alguns moments el criteri preeminent amb què determinar la quantia de les ajudes anés lligat a les xifres d’audiència suposà que les principals capçaleres en llengua catalana — el Nació Digital, El Nacional, l’Ara, RAC1 i altres digitals que sobrepassen el milió de navegadors únics mensuals — rebrien, en total, molts més diners, tant pel que fa a subvencions com a publicitat institucional, que la immensa majoria de mitjans, les xifres d’audiència dels quals se situen entre els 30.000 i els 60.000 navegadors únics mensuals. Una situació, matisa Ritort, que ja no passa tant com abans des que s’introdueixen altres criteris a part dels navegadors únics, com les nòmines que paga cada mitjà.
En ser preguntat per la publicitat institucional, Josep Martí entén que en tota decisió d’inversió publicitària hi ha un element discrecional, i que les audiències no són l’única variable a tenir en compte. “Deixant de banda els números absoluts, té sentit que el grup Godó sigui el que més publicitat de la Generalitat s’enduu. És bastant fàcil d’explicar per un director de comunicació”, justifica Martí. I és que les dades de l’Estudi General de Mitjans (EGM) o de l’Oficina per la Justificació de la Difusió (OJD) situen La Vanguardia, RAC1 i El Mundo Deportivo com a líders a Catalunya en els seus àmbits respectius. En un article publicat a l’European Journal of Communication i signat pels ja esmentats Isabel Fernández Alonso i José Joaquín Blasco, els investigadors de la UAB aporten dades de l’Associació Catalana de la Premsa Comarcal (ACPC) per il·lustrar els efectes de la contenció pressupostària d’aquells anys. Segons el seu president aleshores, Carles Ayats, el 2011 van tancar 10 capçaleres locals i el tipus d’empreses que el seu col·lectiu representa van perdre uns 375 llocs de feina. Del 2012 ençà però, el pressupost pel que fa a la publicitat institucional començaria una ràpida escalada fins a situar-se al rècord històric assolit el 2018. En canvi, les ajudes i subvencions es mantindrien a la baixa i en mínims històrics. Josep Ritort explica aquesta davallada, que es copsa clarament en la primera gràfica del reportatge, pel fet que s’ha prescindit dels ajuts a projectes.
L’any 2016, amb la coalició Junts pel Sí governant la Generalitat, ajudes i publicitat institucional es passen a gestionar des de dues secretaries amb el mateix rang: Comunicació i Difusió i Atenció Ciutadana, respectivament, tornant, d’aquesta manera, a un model de funcionament semblant al del segon tripartit. ERC comença dirigint la secretaria a càrrec de les ajudes i CDC la que distribueix la publicitat institucional, fins l’intercanvi de papers del 2018 esmentat a l’inici del reportatge. Moment en què les secretaries passen, a més, a dependre d’organismes diferents: Comunicació es queda a Presidència i Difusió i Atenció Ciutadana passa a Vicepresidència. Entre els any 2003 i 2010 i des del 2016 fins avui les aportacions en concepte d’ajudes i la publicitat institucional s’han repartit des de dos organismes distints. La discrepància entre el volum de la inversió en publicitat institucional i altres partides discrecionals i les dades d’audiència o falta de definició de públic dels mitjans beneficiats aixequen sospites entre els experts. S’apunta com indici que l’accés a una secretaria o a una altra permet afavorir més o menys tota una sèrie d’empreses amb criteris que no tenen res a veure amb qüestions qualitatives o quantitatives.
https://public.flourish.studio/visualisation/308499/
Evolució de l’import de la publicitat institucional atorgada per la Generalitat entre 2007 i 2017.
Efectes del model
Per entendre els efectes de les ajudes públiques sobre els mitjans cal veure també quin percentatge del pressupost total de les empreses editorials representen. Sobre aquesta qüestió aporta dades clau un informe d’octubre de 2018 del Laboratori de Periodisme i de Ciències de la Comunicació per a la Ciutadania Plural de la UAB, elaborat amb el suport de l’Oficina Antifrau, El finançament públic dels mitjans de comunicació a Catalunya. El document també mostra el deute contret per alguns mitjans i dona xifres d’ajudes públiques no només de la Generalitat, sinó també de les diputacions i els ajuntaments de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona.
Segons els còmputs duts a terme pel grup d’investigació, La Mañana, el diari Ara, Cadena Pirenaica o 8TV tenen passius acumulats que van del 130% al 176% sobre els seus beneficis. Al Nació Digital, La República o Flaix FM els diners procedents de l’erari públic suposen entre el 60% i el 113% dels ingressos de les empreses editores els anys 2016 i 2017. Amb tot, la manca de transparència de les empreses editores en explicar els seus comptes, sovint amb diverses societats que pengen d’un mateix grup editorial, podria fer variar els percentatges totals de finançament públic rebut –en casos en què, per exemple, a banda de la societat que factura la publicitat, n’hi ha d’altres que assumeixen despeses com les de personal i que no estan comptabilitzades a l’estudi–, però en qualsevol cas són significatius. La investigació pretenia assentar les bases de l’estudi de la relació entre el finançament públic rebut per alguns mitjans i una omissió en la cobertura de la corrupció. Els resultats es poden consultar en un mapa interactiu.
Els estudis sobre la matèria copsen com no són poques les vegades en què es reparteixen sumes significatives a mitjans de nova creació abans que disposin de xifres d’audiència notables o que hagin configurat el seu públic. Per tant, els criteris no estan clars. Per exemple, en el cas de l’Ara es va aportar una suma considerable abans que el diari sortís i tres quarts del mateix amb El Nacional entre setembre i desembre del 2015, malgrat que fins al març del 2016 encara era un blog.
La presidenta de l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya (ADPC), investigadora de la UAB i part del grup responsable de l’informe, Marta Corcoy, explica a Mèdia.cat que no creu que, de forma sistemàtica, les administracions interfereixin en la línia editorial de les capçaleres. En tot cas, creu ella, els propis mitjans s’autocondicionarien. Malgrat tot, un article publicat a Voz Populi el juny passat descriu una suposada campanya de boicot de la Generalitat contra El Periódico per la seva línia editorial oposada a la independència. El cert és que, correlacionant amb les informacions que es recullen a la capçalera digital i tal i com queda palès a la gràfica que mostra l’evolució de les aportacions, l’assignació pública al mitjà es desploma a partir del 2016. Una retallada que es veuria compensada per la condonació de part del deute amb l’Institut Català de Finances (ICF) com a part de l’acord de venda del diari a Prensa Ibérica. Malgrat, cal dir-ho, aquesta condonació és un efecte col·lateral de la quitança dels grans prestataris que deixen els petits sense marge pel que fa a la negociació. El paper de l’administració en aquest cas és marginal.
Durant molts anys, el model de negoci de bona part del periodisme català s’ha concretat en una estratègia comercial dirigida als directors de comunicació dels partits. A canvi, en paraules d’un responsable de negoci d’una coneguda capçalera digital, “els partits catalans mobilitzen recursos de les administracions que controlen per afavorir aquells mitjans que els són més afins”. Des de la Generalitat fins a grans ajuntaments i diputacions, com Barcelona, on els que remenen les cireres han estat, històricament, els socialistes. A més de la publicitat institucional i les ajudes a projectes, tal i com fa palès l’Informe de la Comunicació a Catalunya 2015–2016, una via de finançament que per ara no es pot quantificar és la de la subscripció en bloc per part de les administracions. Altres vies que no estan sistematitzades serien els encàrrecs editorials, com els encartats de contingut de marca promocionant una destinació turística, per exemple, o, tal i com indica Marta Corcoy, convenis existents amb algunes corporacions locals per entrevistar l’alcalde o promocionar la festa major del municipi. Si aquestes xifres es poguessin computar és probable que la relació entre finançament i ingressos públics dels mitjans estigués encara més descompensada.
Tot plegat explicaria perquè a Catalunya és l’administració la que duu la iniciativa a l’hora de legislar sobre els mitjans de comunicació. A la resta de l’Estat, en canvi, són les patronals dels grans grups editorials i l’anomenat duopoli televisiu els que marquen la pauta de la regulació dels poders públics, els anomenats “incumbents”. Dues cares de la mateixa moneda de l’anomenat model mediterrani pels mitjans en què la relació entre govern i empresa periodística es pot qualificar de promíscua, com a mínim. Tot i que a la llum del llibre de l’ex director de El Mundo, David Jiménez, queda per veure quin dels dos representa una pitjor amenaça per la independència del quart poder.
Aquesta dependència a Catalunya tindria, en alguns casos, contrapartides en forma d’intervenció (o l’intent de fer-ho) dels poders polítics als mitjans de comunicació. Les habituals pressions que reben els mitjans per part dels seus interlocutors entren, quan s’hi barreja la bona o mala salut del compte de resultats, en un terreny molt més perillós que crea indefensió a les empreses i els seus treballadors. Mentrestant, els experts demanen que el model incorpori tres requisits: discrecionalitat al mínim, transparència màxima i criteris d’atorgament el més clars possibles. I el sistema actual no sempre dona compliment a aquestes demandes.
Cercador de publicitat institucional dels mitjans que han rebut més de 10.000 euros en algun any entre 2007 i 2017.
Nota. El Grup de Periodistes Ramon Barnils, editor de Mèdia.cat, ha rebut finançament de la Generalitat de Catalunya a través de la convocatòria de subvencions per al desenvolupament d’iniciatives que contribueixin al foment del periodisme i a l’enfortiment de l’espai català de comunicació.
