Pablo Capilla: ‘La reflexió sobre el periodisme, com més promíscua millor’

Rescato aquesta entrevista publicada el gener de 2018 per iniciar una sèrie de converses en aquest blog per reflexionar sobre el periodisme. La tesi doctoral d’aquest professor de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacional Blanquerna omple un buit clamorós: poc s’ha escrit sobre la dimensió epistemològica del periodisme, i Capilla ho fa des d’una perspectiva trencadora. La veritat dels enunciats percebuts a la realitat es dirimeix en una narració que du implícita una explicació. Una tesi provinent de la historiografia que el també periodista adapta a la professió. Aquesta lectura també dóna claus per entendre el fenomen de les notícies falses.

P. Estructura la seva tesi com un laberint borgeà de quatre entrades: realitat, veritat, percepció i temps. Aquest últim element com a variable diferencial del periodisme. Assumeix vostè que existeix una única realitat que ens transcendeix i compartida per tots…

R. És que si no hi ha realitat no té sentit parlar de periodisme.

P. Però sí que és cert que quan planteja el salt ontològic a través de la percepció entén que aquesta percepció està històricament situada i que es verifica amb la plataforma intersubjectiva, que és el llenguatge. I de manera explícita rebutja qualsevol element transcendent que pugui donar una explicació dels fenòmens. Estableix que hi ha una preeminència de l’hermenèutica sobre l’epistemologia a l’hora d’avaluar els textos periodístics…

R. De fet, l’hermenèutica es planteja gairebé com una alternativa a l’epistemologia. I és una forma d’intentar superar el carreró sense sortida en el qual se situa l’epistemologia. L’epistemologia com a disciplina o com esforç que intenta justificar un coneixement veritable al segle XIX entra en un carreró sense sortida, i en aquest carreró sense sortida… Malgrat que ara mateix un autor italià, Mauricio Ferraris, ha plantejat una espècie de manifest per un nou realisme en el qual intenta donar una justificació diferent a la històrica a un realisme ontològicament situat. Però cada cop tinc més clar que això sorgeix d’una confusió.

Ferraris, per exemple, fa molt bé a subratllar aquesta contradicció, aquesta confusió estranya. Evidentment, hi ha hagut un problema epistemològic. Fonamentar un coneixement segur, i com a segur pensem en un coneixement com el matemàtic, l’obsessió de la certesa, òbviament, aquesta pretensió ha entrat en una crisi potser irreversible. Però aquesta dificultat epistemològica s’ha traslladat al camp ontològic, i aleshores s’ha produït aquí una confusió des que les dificultats epistemològiques han dut a una negació de l’ontologia, i és un salt absurd.

Tu pots acceptar que pot existir un problema epistemològic en un sentit clàssic, i hi ha diverses sortides a això: la primera és el nihilisme, és a dir, no podem conèixer res i per tant tot tipus de coneixement és igualment aleatori i val tant que tu diguis que l’astrologia és vàlida i que és el mateix que l’astronomia científica, que és el plantejament que fa Feyerabend, de l’anarquisme epistemològic. La creença que aquí val tot. És una qüestió que no és tan ximple com sembla d’entrada, però que evidentment ens du cap a la dissolució absoluta de la noció de coneixement: ens du a renunciar al coneixement. I l’altra jo crec que és l’opció sensata que considera que és possible un coneixement però és un coneixement completament circumscrit a una sèrie de factors. Tu pots arribar a conèixer coses sabent els límits del que coneixes, que de fet no és una qüestió tan estranya, ja que la trobem en Kant.

Una de les sortides interessants que ens queden, com a mínim per explorar-la, jo crec que és l’hermenèutica, des que planteja la impossibilitat d’un coneixement essencialista de la realitat, que no nega, i d’altra banda dóna una sortida perquè puguem distingir entre un coneixement assenyat i un coneixement desassenyat que no estigui sustentat de cap forma. No se centra en el mètode, ja que en el fons el mètode científic i el mètode realista segueix sent essencialista des que la càrrega de la certesa la trasllada de la realitat al mètode. La realitat no sabem el que és, però el mètode sí, i el mètode és tan fal·lible i tan històric i conjuntural com qualsevol altre mètode. Que actualment considerem que és el més encertat o el més vàlid em sembla bé, però és un coneixement històric. Tot coneixement ho és, incloent-hi el mètode que s’utilitza.

Per tant, la confusió aquesta és una confusió que convindria atacar a la seva arrel per no deixar que el món es difumini. Mai no sabrem, segurament, què és ben bé el món. Saber en el sentit més profund del terme, però que allà hi ha alguna cosa això és evident. I si no, això implica entrar en la hipòtesi escèptica de creure que això és una ficció, que ni tu ni jo existim, que potser tot plegat és fruit d’un geni maligne… Però si ens posem en aquesta situació tot esforç és absurd i potser el que cal és el que ja havien dit els escèptics clàssics que és l’epokhé, suspensió del judici: no diguem res.

Però com que és evident que, fins i tot els més relativistes del planeta, malgrat diuen que no existeix res segueixen parlant del món, fins i tot per dir que el món no existeix, que és una mena de contradicció absurda: no existeix cap veritat a part del fet que no existeix cap veritat… Un argument rebotant. Jo crec que o bé arribem a la suspensió del judici o bé encarem el tema d’una altra manera: reconèixer que existeix una realitat externa a mi, una realitat que em condiciona, una realitat front la qual haig de reaccionar. Al cas del periodisme és una realitat que es manifesta a l’ordre de les coses, és una realitat que a més altera el funcionament de les coses. La voluntat humana no es troba lliure de la realitat per fer el que li doni la gana si no que estem constantment reaccionant a coses que passen fora de nosaltres.

Sí que és cert que un cop que has concretat que existeix una realitat de la qual parlar, sense la qual el periodisme no té sentit, sí és cert que hi ha un segon nivell de confusió: i és que la naturalesa d’aquesta realitat és diferent. Per entendre’ns: els mitjans estan plens de realitats que no tenen un ganxo empíric. No només parlo del periodisme declaratiu, que és evident que forma part dels actes de la parla d’Austin: hi ha alguns que són locatius, altres que descriuen la realitat…

P. Vostè posa l’exemple del vol 370 de Malaysia Airlines desaparegut el 2014 i sobre el qual van córrer rius de tinta en base a especulacions…

R. És una realitat performativa. Però és que hi ha certs nivells de realitat, molt presents als mitjans, que són una realitat conceptualitzada. Un exemple d’aquests dies: l’argument que es pretén real que el procés independentista a Catalunya ha afectat negativament l’economia. I això com es contrasta? Aquesta afirmació que té una voluntat empírica, parteix d’una dada, o parteix de diverses dades, i aquestes dades no són reflexos exactes de la realitat, són elaboracions de la realitat. Fixa’t que durant la campanya electoral del 21D per part de C’s i el PP, un argument reiteratiu ha estat que l’economia catalana s’està enfonsant per culpa del procés independentista… I donen dades de la fugida d’empreses, de no sé què, del turisme… Però si tu veies els usuaris de Twitter de Junqueras i Puigdemont contraatacaven dient que la producció de no sé què havia crescut.

És un encreuament de dades empíriques que s’utilitzen com si fossin sinònims de la realitat, però el que són és conceptualitzacions de la realitat.

P. És el que vostè anomena realitat modelitzada: no tant “la realitat concreta de la qual emana una dada, sinó només aquella part de la realitat continguda en una dada un cop que hem reduït la realitat per assolir aquesta dada”.

R. Sí. Que és cada cop una realitat més transcendent, ja que representa un percentatge molt elevat. Generalment als debats públics s’hi utilitzen dades, i les dades s’utilitzen com a sinònims de la realitat, i la dada no és un sinònim de la realitat. Una enquesta és realitat? Tu pots dir que una enquesta està ben feta o no: tampoc no resulta molt representatiu, però l’adjectiu veritable o fals no el pots utilitzar per referir una enquesta. Mentida seria quan l’enquesta diu A i tu dius els contrari. I això seria mentir: això seria absurd. La mateixa concepció de realitat és una concepció confusa. Tot això encara es confon més des del moment en què a la sociologia s’hi introdueixen conceptes com el de la realitat social, amb la qual s’intenta explicar aquest fragment de la realitat, aquesta realitat construïda que actua, de fet, com a suplantadora de l’altra realitat.

I de nou ens fiquem en una nova confusió: existeix una realitat socialment construïda? Qualsevol fet de la realitat que sigui rellevant té una dimensió social. Que ara mateix hi hagi un volcà erupcionant a l’Antàrtida, quelcom que no ens afecta, és una realitat, però no és una realitat que signifiqui res a la nostra vida quotidiana. El concepte de realitat que realment ens interessa és el que té un significat, i aquest significat la converteix en realitat social. Perquè la construcció de significat no es fa individualment, es fa sempre en un context social. Per tant, quan s’introdueix el concepte de realitat social, dóna la sensació que la realitat empírica, la física… Queda en un segon terme, queda en un segon nivell i a la pràctica es deixa gairebé a banda.

Funcionem d’aquesta forma estranya de disjuntiva tan pròpia de la nostra cultura que és la d’establir que és una cosa o l’altra: no, és que la realitat és aquest complexe. Hi ha realitat empíriques, hi ha realitats modelitzades, hi ha realitat performatives, i totes aquestes conviuen d’una manera interrelacionada, i potser és això el que hauríem d’investigar i profunditzar-hi.

P. A la seva tesi desposseeix a la realitat com a constructe social, on s’hi ubicaria el periodisme declaratiu, i part de la ja esmentada realitat modelitzada del seu caràcter gnoseològic…

R. Del seu caràcter de reflex de la realitat! A mi el que em sembla que és un error bastant seriós és confondre fet amb esdeveniment. El fet és una cosa que passa a l’àmbit real i l’esdeveniment és la primera construcció que fem a l’àmbit del coneixement i a l’àmbit del significat d’allò que ha ocorregut. El problema és quan tu prens com a punt de partida de la realitat aquest fet pensant que el pots conèixer o quan penses que l’esdeveniment és el fet. Una dada d’una estadística, una dada del PIB, o una dada sobre l’índex de felicitat de la societat catalana no deixa de ser una elaboració, que a més està totalment influenciada des del moment en què es planteja la pregunta, des que es planteja aquella investigació i no una altra i des que s’escull el mètode. Són baules en les quals hi intervé la voluntat humana que dirigeixen a un significat.

De fet, fas aquella investigació perquè creus que té un significat. Però això no significa en absolut que estigui mesurant res real, però malgrat tot s’utilitza com un element real. Les confusions vénen per aquesta banda. Jo crec que en aquesta mescla de diferents tipus de realitats, en els diferents tipus de fonamentació ontològica de les realitats, ha sorgit un clima de irrealitat. En el qual una amb l’altra s’han barrejat i dóna la sensació que la realitat… Per entendre’ns. Vostè té per menjar o no en té? Això és una realitat bastant tangible. Aquesta realitat acaba barrejant-se amb el grau de satisfacció respecte el blat que vostè està menjant, que són dues coses completament diferents des del punt de vista de la fonamentació.

I en aquest clima de realitat, que ha provocat aquesta confusió mediàtica, on hi comença a haver aquella idea estranya on si la realitat és estranya, i a tu t’afecta… Aquestes realitats estranyes que ocorren socialment. En aquest clima, han començat a prendre forma certes manifestacions de postveritat, certes manifestacions de postfactualitat, que en un altre clima o en un altre context hauria estat difícil que arrelessin. Òbviament, no són noves. La postveritat, d’una manera intuïtiva és un concepte que ha utilitzat la comunicació política, i això està molt estudiat des del punt de vista de la comunicació en campanya electoral…

P. Per tornar-ho a situar en la seva obra: estem parlant de la realitat com a constructe social?

R. Exactament. O per exemple, temes de postfactualitat… No és una cosa completament nova. La postfactualitat, en molts aspectes, és la manipulació informativa clàssica que també està bastant estudiada. El concepte de fals o mentida dins la comunicació pública. Però el problema no és tant la raó en si com el clima en el qual ens estem movent. I en aquest clima aquests conceptes comencen a tenir una concreció i un desenvolupament substancialment diferent, perquè són acceptats. I són acceptats perquè el clima general afavoreix que això sigui pres en consideració per part de la gent. I les manifestacions polítiques que estem veient, i no només polítiques, si no el comportament quotidià, apunten a aquesta direcció.

És una preeminència del jo, una preeminència de les conviccions profundes de cadascú, independentment del contrast empíric que pugui tenir. I això que des del punt de vista gnoseològic és un disbarat… Per conèixer les coses, qualsevol afirmació veritable parteix d’una afirmació que el subjecte ha de percebre com a veritable. El punt de partida de l’afirmació veritable és psicològic. Tu no diràs res que no consideres veritat si tu no sents que és veritat. I sentir en el sentit que coincideix amb l’esquema gnoseològic que tu ja tens. Ha d’encaixar al teu esquema de creences prèvies. I aquest és el punt de partida.

Però aquest punt de partida ha d’estar constatat per algun element del món exterior a tu, i un cop que ho has contrastat amb la realitat, d’alguna manera, és quan el comparteixes socialment. Però aquest segon pas s’està ometent. I s’està ometent perquè la gent comença a percebre que no és necessari. La font de legitimitat està passant de la realitat a l’interior, i aquest moviment cap al jo, aquest moviment envoltant cap a un mateix, no es dóna només en l’àmbit gnoseològic sinó que s’està donant per múltiples fronts. I això està fent que fenòmens com la postveritat, que pot semblar una moda passatgera, jo crec que reflecteixen un estat molt profund i que al fons és la culminació, involuntària si m’apures, de tot el moviment de dissolució de l’ontologia.

Tornem a la confusió inicial: la crisi de l’epistemologia ha arribat a una difuminació de l’ontologia i això que sembla una cosa molt abstracta, i una cosa extremadament teòrica, ha acabat concretant-se en que la gent ja no té respecte a la realitat. I davant la falta de referents, quin és el referent que s’ha reafirmat? El jo. L’única font de credibilitat, l’única font de justificació del coneixement sóc jo. Si jo ho sento com a veritable i jo estic convençut que és veritable, és veritable.

I el problema és, òbviament, que si fem un pas més endavant en aquest procés, inevitablement la pregunta és: i les conviccions personals com es comparteixen? Perquè la raó i la justificació empírica ens donava un punt de trobada de les diferents creences individuals. Hi havia unes regles comunes en les quals es pot dir: bé, sí, però vostè el que diu resulta que la realitat ho desmenteix. El problema és que això el que provoca és que únicament hi pugui haver, entre cometes, diàleg o comunicació intersubjectiva, exclusivament entre aquella gent que comparteix les teves creences. Amb el qual la possibilitat de debat social es difumina i tot plegat es converteix en una pugna de conviccions internes, i en aquesta pugna generalment sempre s’imposa el més fort i el que té més capacitat d’imposar-se.

Desapareix la raó com a element de diàleg social i de comprensió del món i desapareix la mateixa noció de diàleg democràtic. I jo crec que, una mica, en un moment molt inicial, ens trobem en aquest període. Per tant, davant d’aquest panorama, el periodisme què pot fer? Doncs el periodisme es troba en una situació complicada, ja que es basa justament en el fet que les conviccions i les afirmacions que pretenen ser veritables tenen algun tipus de recolzament, tenen algun tipus de justificació, i veu que la gent està interessada en obrir-se a coneixements que fins aquell moment desconeixia o fins i tot que pot entrar en contradicció amb el que pensa en aquest moment. I la font del diàleg social és aquest. Per tot això el periodisme avui es troba en una espècie de punt crític, justament perquè és una de les activitats que articula tot això. En un context de postveritat i postfactualitat no té sentit que hi hagi periodisme.

P. L’aportació que vostè fa a la seva tesi és, bàsicament, una aportació molt lligada al narrativisme, a Hayden White, Paul Ricoeur, Reinhart Koselleck… Hi he detectat diversos elements de la filosofia analítica, però també una certa concupiscència intel·lectual, un delit desordenat d’arguments que utilitza a conveniència sense arribar a comprar el marc omnicomprensiu de ningú. L’he llegit utilitzar a Heidegger o a Nietzsche sense arribar a comprar tot el marc en què ells situen les seves afirmacions. Però en aquest sentit, aleshores, la pregunta que em suggereix el seu treball és la següent: fer bon periodisme és construir la narració que millor s’adapti a uns fets? Com traslladem això que proposa a la praxi professional? Vostè planteja solucions poc menys que radicals quan diu que potser hauríem de prescindir de les fonts institucionals, malgrat no ho enuncia com a tal a la tesi. Però sí que planteja que aquestes dues modalitats de realitat: la de constructe social, i en certa mesura, part de la realitat modelitzada, els periodistes hauríem, no sé si prescindir-ne, però com a mínim hauríem de fer que a la jerarquia de fonts ocupessin un lloc menor. De quina manera creu que això es traslladaria a la praxi professional en aquest clima que refereix?

R. Bé. El que hem comentat fins ara és la primera part de l’equació, que és el coneixement de la realitat. I una vegada que has arribat a la situació en la qual tens alguna cosa a explicar, el següent pas és preguntar-te com ho expliques. I jo crec que aquí el periodisme ha d’acceptar d’una vegada per totes la seva naturalesa narrativa. Més que res perquè és l’única manera que tenim d’explicar les coses, i en aquest sentit jo crec que l’aportació més rellevant, i jo crec que és una aportació d’altíssim nivell, és la de Paul Ricoeur.

Considero que Tiempo y narración és una obra capital que s’ha pres… Tiempo y narración està pensada per explicar, per justificar o per descriure el discurs històric, que s’ha malinterpretat en aquest sentit. Paul Ricoeur és bastant crític amb el narrativisme de White. I assenyala uns problemes evidents del seu narrativisme. És una proposta complexa, i duta a la pràctica del periodisme és assumir aquesta naturalesa narrativa per a) deixar de banda certes pretensions que són absurdes, que a més han dut al periodisme a un carreró sense sortida… Des que el periodisme se sosté encara avui sobre l’objectivisme, la pregunta és: i això com es manifesta? I resulta que el suposat objectivisme s’expressa mitjançant fórmules narratives. És important que tinguem això en compte perquè la narració pressuposa l’existència d’un narrador, cosa que l’objectivisme ignora, i això significa diverses qüestions bàsiques: la primera, la capacitat narrativa del periodisme depèn del periodista.

Per tant, un periodista que tingui els instruments, que tingui la capacitat… No tots els periodistes tenen la mateixa capacitat. No tots els periodistes són capaços d’explicar els esdeveniments de la mateixa manera. No tots són capaços de veure determinades coses. És importantíssima la qualitat. De la mateixa manera que quan algú és admirador de l’art té molt en compte les capacitats que té cada pintor, i no se li acut que per pintar impressionista ja transmets no sé què, o per pintar cubista planteges no sé què. Com si la tècnica, aquí, definís un significat. No és el mateix un impressionisme en mans de Renoir que en mans dels fauvistes… Estan expressant coses diferents. Per tant, implica posar la càrrega de la prova i donar-li més importància al paper del periodista. I això significa, fins i tot, donar-li un cert aire d’artista. Cert aire que ens permeti distingir els periodistes ben formats, els que fan bé la seva feina, els que expliquen coses, dels periodistes que són simples funcionaris.

La tendència industrial actual del periodisme és la de convertir-los en funcionaris, perquè s’està menystenint absolutament el seu paper i en nom de certs conceptes, jo crec que completament periclitats, però que s’han actualitzat amb l’ús de les noves tecnologies, pràcticament s’ha instal·lat la idea del periodista obrer. I de fet, si li preguntes a les persones que volen ser periodistes que et diguin deu referents professionals, si te’n donen dos ja fas salts d’alegria. Tu no pots saber d’art si no saps qui és Picasso. Tu no pots saber de literatura sense saber qui és James Joyce. Més que res perquè això funciona a partir de la capacitat de gent concreta que té la capacitat de fer-te un treball concret.

Per tant, el primer que cal és una revalorització del periodista que permeti recuperar un cert periodisme, i segon, a l’hora de valorar, de produir textos que expliquin la realitat, el periodista ha de ser conscient dels instruments que està utilitzant. Si un periodista està utilitzant una descripció per un criteri d’analogia, el periodista ha de saber que està fent això. I ha de saber que està fent això, no només des del punt de vista tècnic, perquè una analogia ha de seguir una sèrie de passos perquè funcioni, sinó des del punt de vista conceptual. Tu has de saber que l’analogia té uns límits, que segons com la justifiquis s’aguanta o, segons com, no, i que tot el que pots explicar amb l’analogia arriba fins aquí: no pots pretendre que això és una prova irrefutable.

Significa periodistes més cultes, més ben preparats pel que són els rudiments d’una professió, i a partir d’aquest treball del periodisme l’audiència comença a educar-se en una percepció diferent del periodisme. Això és molt complicat de fer, perquè el gran problema d’això és que el periodisme exigeix un entorn empresarial productiu en el qual això es pugui desenvolupar. Però el que és molt estrany al periodisme, o com a mínim a mi m’ho sembla cada cop més, és que el periodisme s’hagi fet el sord a un element fonamental de la seva professió [el component narratiu]. És com si a les facultats de belles arts diguessin que no, que això d’utilitzar el pinzell i els colors és el menys important: vostè comenci a esquitxar el llenç com feia Jackson Pollock… Però si et vols dedicar a la pintura hauràs de saber alguna cosa de color. No només és pura improvisació.

I en el periodisme, els elements lligats a l’expressivitat, a la narració, a com explicar les històries… És el mateix problema que tenen els historiadors. Tu mires el pla d’estudis de la facultat d’història i difícilment hi trobaràs una assignatura de narrativa. Al final vostè, gran historiador, que té unes fonts que se les treballa… Això, finalment, és com ho explica vostè. Per imitació, bàsicament, però sense ser conscient de l’instrument que està utilitzant. El que vostè està explicant és una narració. Però si vostè només em fa una explicació analítica pura i dura sobre un esdeveniment històric, això no serà història. Això tothom ho interpretarà com l’esborrany de la història, els apunts de la història. La història final s’expressa amb una explicació. Perquè l’important no és saber què ha passat sinó les raons de perquè ha passat.

I l’explicació, i aquesta és la gran aportació de Ricoeur, només pot ser narrativa. I el periodisme participa exactament del mateix problema i del mateix esquema, i per tant ha de ser conscient que al final el periodisme s’explica mitjançant una història.

P. En aquest sentit vostè constata de manera inequívoca que, ontològicament, periodisme i historiografia es mouen al mateix àmbit, i suggereix que podria passar el mateix entre l’antropologia cultural i el periodisme internacional. També sosté que la diferència epistemològica entre periodisme i història la trobem a la variable temps: en com la realitat aprehesa disposa de profunditat pel davant i pel darrera en historiografia però només pel darrera en periodisme, el que implica un reguitzell de problemàtiques pròpies. Creu que, ontològicament, aquesta frontera es difon entre periodisme i altres ciències socials o que proven d’explicar els afers humans?

R. Sí, sí. De fet tot periodisme hauria de ser una investigació. Tot periodisme ho és en el sentit que una cosa és accedir al fet. Generalment el periodisme d’investigació s’ha centrat en aquells fets que no eren coneguts i el periodisme fa la seva feina i amb una capacitat gairebé detectivesca aconseguia trobar un fet que no se sabia. I el periodisme d’investigació s’ha referit a això. Que és una imatge absolutament idíl·lica del periodisme d’investigació perquè aquest periodisme, clarament, accedeix a fets desconeguts, en el 99% dels casos, via filtració. O per casualitats. Però per entendre’ns: si hi ha un document al Ministeri de Defensa és difícil que el periodisme hi arribi pels seus propis mitjans, a part que estaria incomplint un bon número de lleis. Això per un costat.

En el fons la investigació consisteix en que un cop que coneixes el fet que ha passat has de provar d’esbrinar les causes del fet, intentar trobar una explicació. L’autèntica investigació és el significat. I al significat hi pot haver elements purament factuals i hi pot haver elements purament de caràcter lògic o causals. De vegades és tan sols la capacitat d’unir dos fets que aparentment estaven desconnectats i tu uneixes. I aquí radica la dificultat del periodisme, i això és el que el separa de la història. La història ho pot fer perquè té perspectiva. Tu quan analitzes la Revolució Francesa no només saps el que va passar durant aquesta revolució: el directori, el terror, etcètera. Tens també les conseqüències. Aleshores, les conseqüències, un cop que constates que al segle XIX passa no sé què veus que hi ha un fil conductor que va d’aquí, a aquí… I l’origen és la revolució, amb el qual tu pots establir unes relacions de causalitat.

El gran problema del periodisme és que has d’establir relacions de causalitat en un moment en què l’esdeveniment tot just acaba d’aparèixer. Per això, el periodisme d’investigació amb temps, que deies tu, el que fa el pas del temps és permetre’t guanyar aquesta profunditat. Tu pots explicar el que passa quan coneixes les conseqüències i tens la capacitat de bussejar a la realitat buscant… En el fons, el que busques desesperadament és, òbviament, el que està passant, ja que si fas un reportatge sobre la pobresa a Guatemala el primer que faràs és constatar si aquesta pobresa existeix, i la pots, fins i tot, quantificar i posar-hi nom. Però si fas només això no estàs investigant: això és periodisme de constatació. La investigació és quan et preguntes: d’acord, i això per què passa? Per què aquesta gent és pobra? Per què, per exemple, a Guatemala hi ha aquests graus de violència sexual? Es deu al fet que els d’aquesta nacionalitat per se tenen un gen defectuós o es deu a unes condicions que expliquen perquè hem arribat allà? El coneixement prové d’aquí: la resta és constatació.

Hi ha un problema terminològic, ja que la paraula “conèixer” s’utilitza tant per a la comprensió dels motius dels fenòmens com pel coneixement de la simple existència dels fenòmens. Però el veritable periodisme és el que explica el perquè de les coses. Al procés independentista és evident el que ha passat. Els fets no són secrets: hi ha coses que sí que ho són, però allò important no és això. Els fets els pots constatar qualsevol persona. La clau de tot plegat és saber per què està passant això, quin sentit té. Quins són els mecanismes que han actuat en la presa de decisions per arribar a aquest tipus de situacions. Això és el que el periodisme hauria de poder explicar, i això és el que aportaria coneixement a la societat, de manera que la gent no només sabés què ha passat, sinó per què ha passat.

I si no fem això tornem al terreny del que ja hem comentat, de la postveritat i companyia: si la gent només té el fet i no té l’explicació omplirà l’explicació amb la seva pròpia explicació. I ho farà a partir dels apriorismes que té sobre el que està passant. De manera que, per a un independentista, qualsevol cosa que faci el govern espanyol, qualsevol… Fins i tot es podria fer un experiment, que Rajoy prengués una decisió a favor de l’independentisme, a veure com reaccionava el personal d’aquí. Qualsevol idea és situada en un context explicatiu en el qual es reafirmen les teves pròpies idees i entre aquestes idees hi ha la de condemnar qualsevol cosa que faci el govern d’Espanya. I a l’inrevés passaria exactament el mateix.

El servei social que podria fer el periodisme és aportar coneixement, i això implica aportar una explicació del que passa. El periodisme, històricament, s’ha centrat molt en treure a la llum el que passa. Descobrir fets. I això tenia sentit a principis del segle XX perquè l’accés als fets era molt limitat. Avui en dia aquest accés als fets s’ha desplaçat pel que fa al centre de gravetat. Per què? Perquè l’accés als fets és molt més fàcil. No és universal, per suposat: hi ha molts fets que no sabem que estan passant i que costarà feina saber que passen, però això ja no és la prioritat. La prioritat ja no és si amb un salacot i uns prismàtics ha passat això aquí o si a Crimea no sé què. El que ha passat a Crimea ho podem saber passats cinc minuts perquè un senyor amb una càmera ho està gravant. És difícil que s’escapin coses importants. El que ens falta és l’explicació de tot això.

Ens estem acostumant a veure un espectacle multimèdia tremendament colorista, totalment variat, on un va agafant aquelles coses que li fan més gràcia o li poden interessar més i vas adjudicant lliurement els significats. Però no hi ha un esforç per entendre què passa. I aquest esforç, segons la teoria clàssica tipus Walter Lippmann, aquest esforç de significat l’hauria de fer l’audiència, no el periodista. Però és que això és impossible. Ara mateix, si es dóna un esdeveniment a Birmània, com la crisi de refugiats dels rohingya… La gent no entén res, ni per què els persegueixen, ni per què fugen, ni si són terroristes. No entén absolutament res. Què retén de tot plegat? Simplement es queden amb la imatge patètica de la gent patint i fugint a un altre país. I a partir d’aquí construeixo un significat que pot tenir o no algun sentit.

A la tesi poso com a exemple el cas de Ruanda.

P. Sí, ho recordo: explica que molts dels genocides hutus es trobaven entre els refugiats tutsis i els periodistes no feien distincions ni s’explicava…

R. Els periodistes veien a aquella gent patint i el discurs va ser un discurs sentimental que cridava a enviar ajuda humanitària sense caure-hi que els que estaven allà, entre els que estaven patint, hi havia bona part dels genocides que havien matat un milió de tutsis a cop de matxet. I d’aquests casos n’hi ha uns quants, d’aquesta falta de comprensió, de deixar-se endur pel poder de la imatge o el fet aïllat.

Cal que hi hagi intel·lectuals socialment justificats i reconeguts, la capacitat dels quals pugui explicar-nos què és el que està passant.

P. Però suposo que és conscient que les condicions epistemològiques que estableix per produir periodisme, no sé si dir que el fan impossible, però com a mínim restringeixen la professió a un número molt selecte d’escollits…

R. Bé. Implicaria una exigència i uns controls de qualitat, per dir-ho d’alguna manera. Demanaria una exigència de la ciutadania molt diferent que la que hi ha ara. El periodisme s’ha trivialitzat. S’ha trivialitzat molt. I el periodisme actualment no se’l pren seriosament la gent perquè ni la mateixa professió ens prenem seriosament. I passen per periodisme coses que no ho són.

Sóc conscient que pot semblar una mica pedant i prepotent establir una ratlla i dir que això és periodisme i això altre no ho és, però quan la cosa s’ha degradat al nivell en el qual ens hem degradat en algun moment hi ha d’haver algun tipus de consens o d’acord que ens permeti dir “això està molt bé”, no dic que s’hagi d’eliminar, que se segueixi fent perquè té un èxit d’audiència extraordinari, però que reconeguem que això no és periodisme, que és una altra cosa. Si hi ha gent que amb bona voluntat vol entendre el que passa, que tingui algun instrument social per poder fer-ho. Si no estàs obligant a la gent a que sota el seu compte i risc es converteixi en estudiosa dels temes que intenta conèixer, i això potser quan estigui jubilat i tingui molt de temps lliure, que em vindrà molt de gust fer-ho, però mentrestant jo espero que hi hagi algú que m’estalviï aquesta feina.

Amb el procés independentista hem vist un bon exemple. Jo necessito que hi hagi algú que em permeti saber què ha estat passant, saber en el sentit de conèixer. Perquè el que he viscut ha estat un xoc de monòlegs, un xoc de consignes, un xoc de fonts institucionalitzades que utilitzaven els mitjans com a difusors, de periodistes alineats que han oblidat la seva condició de periodistes i s’han convertit en militants actius d’una causa. Per tant, que abandonen la possibilitat de conèixer i que el seu principal objectiu és, simplement, transmetre consignes i fer que la gent es mobilitzi… Per tant, si tu no vas als mitjans de comunicació amb la voluntat de mobilitzar-te, que aquest ha estat un ús bastant massiu dels ús dels mitjans…

Ni tan sols amb la teoria liberal del mercat d’idees hi obtenim consol: llegir tota l’oferta de mitjans no fa mitjana, epistemològicament és absurd. Això funciona amb explicacions que són millors que d’altres, hi ha explicacions que responen millor a la voluntat de conèixer i explicacions que responen millor a un altre tipus de voluntats. I la clau és que existeixi això. Jo no dic que desaparegui la versió militant, però hi hauria d’haver algun altre tipus d’actitud, algun altre tipus de producte, algun altre tipus d’intent d’explicació i de coneixement que, acceptant totes les seves limitacions, i òbviament el caràcter sempre provisional del que digui… Perquè al final podem saber de les coses, en el cas del periodisme, en funció de l’accés que tinguem amb el que passi, i per tant en les connexions que puguem establir, però que com a mínim existeixi aquest intent de fer periodisme.

El problema és: això li interessa a algú? Perquè potser el problema de fons… I això és una idea interessant que als EUA es va estudiar sobretot a partir del tema de Reagan, al cas de l’Irangate, en el qual Reagan va reconèixer que havia mentit però va donar una frase gloriosa que va passar a la història: “Al meu cor el que deia era cert, però els fets no van acompanyar”.

P. Un bon reflex del moment actual…

R. Doncs això ja va ocórrer l’any 1984. I hi ha un crític cultural estatunidenc que digué: el que en aquell moment va constatar Reagan és que la gent no volia conèixer la veritat. I, finalment, potser la pregunta del milió, tornant a quelcom que ja hem dit abans… Se suposa que el periodisme està satisfent una necessitat, no tant difondre la veritat, però sí ajudar a la societat a que entengui per què passen les coses. Però i si la societat no vol conèixer? Potser el problema el tenim aquí. I si resulta que una part de la societat recorre als mitjans de comunicació, no amb la voluntat de saber el que passa per tenir coneixement dels fets i, per tant prendre decisions a partir d’això, sinó que hi recorre simplement com un referent ideològic, aleshores s’està eliminant la raó de ser del periodisme. I allà ens podem posar com ens podem posar, però s’elimina la principal fonamentació històrica del periodisme, que és que estem satisfent una necessitat.

P. Però amb tot el que sosté no sembla que el progrés del periodisme vingui per la banda de l’exigència del públic. Aleshores, al terreny de la verificació, tenint en compte el que diu, que periodisme és escollir la millor trama narrativa, la que millor expliqui uns fets… Però a més, una trama narrativa històricament situada… Aleshores, a efectes de verificació, tenint en compte que es dóna en aquesta plataforma intersubjectiva que és el llenguatge, de quina manera podríem avaluar que una trama narrativa és més certa que una altra? De quins instrument podríem dotar-nos?

R. La verificació es planteja sempre al terreny dels fets. I ara estan sortint diverses plataformes i diverses eines que busquen proveir solucions en aquest sentit. Però aquí hi ha una trampa, que és la trampa de la diversitat de fets que deia abans. Evidentment, en l’origen de la paraula de postfactualitat, tenim un bon exemple en la presa de possessió de Donald Trump. Ell deia que havia estat la presa de possessió més multitudinària de la història. El que va fer la premsa és una cosa molt senzilla: va contraposar una fotografia de la presa de possessió de Trump amb la de Barack Obama, i sense necessitat de cap estudi rigorós es veia que hi havia el triple de persones a la d’Obama. Per tant, l’afirmació era errònia.

Aquest és el tipus senzill de verificació: contrastable empíricament per mètodes, si m’apures, visuals. Hi ha un tipus de verificació que és la que va contra la mentida més de barriada, que manipula els fets directament. Si aquests fets són comprovables la verificació és un mecanisme prou senzill. Però en tot cas això serveix per desemmascarar les afirmacions postfactuals més evidents i més ximples. Però fins i tot en el cas de Trump, una vegada que se l’ha desemmascarat, que s’ha constatat que la seva presa de possessió no és la més nombrosa de la història, fins i tot això ha suposat un problema.

Les tècniques de verificació tenen tot el sentit del món en aquest punt d’arrancada. Però el problema és quan es fa el salt al segon punt. Quins altres fets puc verificar jo? Quan dius, per exemple, que l’economia catalana ha estat perjudicada pel procés. Ja no és tan fàcil. Tu no pots contrastar-ho amb una fotografia, perquè el propi concepte d’economia catalana és un concepte construït, i que vagi bé o malament també ho és, un concepte construït. Què significa que l’economia vagi bé? Doncs normalment es considera que va bé si creix el PIB, però tenim molts exemples històrics de països on el PIB creix un 7% i la gent segueix sent pobra com a rates. Perquè el PIB és una forma de mesurar l’economia absolutament esbiaixada per assolir uns objectius determinats: quantifica tots els beneficis empresarials.

Segurament a la propera revisió del PIB a Catalunya baixarà pel sol fet que 3.000 empreses que estaven domiciliades en aquest territori estaran domiciliades a un altre lloc. Numèricament s’apunten a un altre costat. Segueixen treballant aquí, però comptablement són a un altre lloc. I tindrem el titular: “El PIB a Catalunya ha baixat”. Són construccions extremadament complicades. I allà és quan hi comença a haver problemes per a la verificació, ja que, en el fons, l’única manera d’actuar des d’un punt de vista epistemològicament rigorós seria analitzar la manera en la qual s’aïllen els conceptes i en la qual es mesuren les realitats. Seria, més aviat, un contrast més de caràcter metodològic que no empíric.

Però podríem arribar a nivells d’abstracció encara més grans en els quals, el propi concepte de verificació sigui extraordinàriament difícil. El tercer nivell: l’explicació des del punt de vista d’una narració. Tu pots dir que una narració és correcte, veritable o falsa? Llevat que hi hagi un problema empíric, factual, quan dius que ha passat una cosa que no ha ocorregut, que és quan ens trobaríem al primer cas, tu el que pots fer és comparar narratives. I comparar narratives significa que el que fas és veure quina és la que explica més coses. I el punt final de la verificació d’una narrativa és el truc gairebé nomològic de convertir-ho en una llei, si tu a partir d’una explicació intueixes un desenllaç futur, una expectativa de fets futurs…

P. Tal com estableix Koselleck…

R. Generalment les bones narratives són aquelles que dius: hòstia, ha explicat el que ha passat, d’una manera més o menys convincent, i a partir d’allà es desprenen una successió de fets que efectivament han ocorregut. A partir d’aquest moment és quan comencem a tenir un criteri per dir que aquesta explicació està fonamentada. Però verificar en el sentit de situar-ho en una dicotomia de veritable o fals, llevat els ja esmentats casos empírics, ens remet al problema de l’objectivisme.

P. Però no sé si estarà d’acord amb mi que, en aquesta tercera fase, ens trobem en un sorramoll. És a dir, Hayden White, que vostè cita a la seva obra, li diria que el periodista el que fa és donar aspecte explicatiu a fets que no tenen perquè tenir una relació entre ells. Vostè creu que es podria arribar a sistematitzar d’alguna manera aquesta comparació de narracions? El que White “constata” que és impossible quan sosté que no es pot afirmar que una manera de narrar és apodícticament més certa que una altra.

R. White va bé per trobar els trops utilitzats. Però el problema és que provar de donar una justificació epistemològica a això jo crec que és una obstinació que el sobrepassa. Això ho assenyala prou bé Ricoeur. Considero que utilitzant a Koselleck, que per alguna cosa és historiador de conceptes… El que diu és prou assenyat. Tu creus que el romanticisme és un efecte reactiu a la revolució francesa, com fa el llibre d’Isaiah Berlin. Fas l’explicació causal de tot plegat. I aquesta explicació genera unes cadenes explicatives que s’aturen al moment present, que és fins on tu vols explicar, però que poden continuar lògicament cap al futur.

Si tu aquestes cadenes lògiques les pots estendre i resulta que el que vas explicant es va complint, no és que es compleixi una llei en un sentit nomològic, ja que, fora de les matemàtiques, les lleis no poden ser predictives. Són predictives a posteriori, sempre. Però sí dóna un indici que l’explicació no està desencaminada. I és que el problema de comparar és pensar amb quin criteri compares.

P. Però això ens relega a una verificació a cert temps vista. Podem avaluar amb un cert espai de temps que una narració va ser millor que una altra…

R. És que aquest és el problema de la inducció que ja va formular Hume i del qual no podem escapar…

P. Que no podem inferir el futur del passat.

R. La comprovació d’una teoria diferent a les matemàtiques només es pot fer a posteriori. Jo sempre dic que el que posa damunt del podi als periodistes o els posa al nivell del fang és l’hemeroteca. I l’hemeroteca és destructiva. Pren com a simple entreteniment el que deien els diaris el setembre de 1989 sobre el bloc de l’Est. Sobre el que estava passant i sobre el que anava a passar i veuràs que pràcticament a ningú li passava pel cap que allò podria caure. I fins i tot la interpretació que es feia, avui en dia ho veus com a molt cridaner.

No és per carregar contra els periodistes, que fem el que podem amb el temps que tenim. No és per carregar dient com de miops eren els periodistes aleshores. Però sí és cert que el bon periodista… I tornem a les capacitats: hi va haver periodistes que van copsar que alguna cosa passava. Van entendre que aquell context no era el del 68, ni la revolta hongaresa dels 50. I hi va haver alguns que van olorar que allò anava per una altra banda i van provar d’intuir i es van adonar, d’alguna manera, que amb les explicacions clàssiques allò no quadrava. Implicava conèixer fets de primer mà. Qui són els que van dir alguna cosa diferent? Doncs la gent que va anar a la RDA l’any 1989 i al·lucinen amb la mobilització popular que hi ha. Moguda, a més, per les esglésies protestants. I l’actitud ja és d’oberta oposició al règim: ja no és allò de donar un rostre humà al socialisme, sinó que es posa sobre la taula acabar amb la situació d’una vegada per totes. I és que els règims es queien a trossos.

La comprovació final, la que dóna un criteri més sòlid sempre, ve de la mà del transcórrer del temps. La resta són sempre especulacions. Si ara a mi em ve algú a dir-me que l’economia catalana va malament i que això suposarà que en sis mesos creixerà l’atur a Catalunya… Jo entenc les relacions de causa-efecte que m’expliquen i que la projecció que fan és aplicant les mateixes cadenes, però aquí cal dir: en sis mesos ens veiem. Si ens sis mesos es compleix el que diu, l’escoltaré.

P. Però això produirïa una altra disciplina, més lligada a la historiografia, que seria una reflexió sobre els trops que van funcionar i els que no per poder-los aplicar al moment present.

R. Aquesta és una de les coses que jo crec que caldria investigar. Considero que hi ha certs trops que funcionen al camp de la història però que al camp del periodisme funcionen millor que altres, i altres que tenen més trampes que d’altres. Generalment, el coneixement històric funciona per analogia o per metàfora. Funciona el tipus de coneixement. La idea és que ha ocorregut així i si es donen circumstàncies similars tornarà a passar. Són arguments purament analògics o metafòrics en el sentit de traslladar un significat d’un camp semàntic a un altre pensant que hi havia certes similituds. Generalment és la idea normal.

En els debats periodístics i polítics catalans dels últims mesos, per exemple, ha funcionat sobretot la sinècdoque. I és el trop fonamental que ha utilitzat la gent. Perquè si un periodista utilitza un trop o un altre hauria de ser conscient que això té unes potencialitats, serveix per explicar unes coses i no serveix per explicar-ne unes altres. I hauria de saber que això té uns perills. Perquè la majoria de les metàfores estan molt mal justificades. La manera com aprenem és a través de la metàfora: és un element fonamental en la nostra forma de conèixer. Allò que coneixem ho apliquem a una cosa que acabem de conèixer, i ho apliquem perquè considerem que hi ha característiques comunes que permeten aquest salt. Perquè sempre és un salt, la metàfora. I hi ha salts que estan justificats perquè realment hi ha una proximitat molt evident, i altres que són salts temeraris.

Però un cop que s’ha establert una metàfora, estigui ben o mal fonamentada, aquesta serveix, al seu torn, de trampolí per a la propera. Fins i tot l’etimologia de les paraules són salts de metàfores. Per tant la metàfora és un element molt i molt important i hauríem d’anar amb molt de compte. Hi ha qui l’ha estudiada, George Lakoff, per exemple, el llibre que té sobre la metàfora és un llibre fonamental perquè justament apunta en aquesta direcció: la manera que tenim de relacionar-nos socialment, la forma que tenim de coneixement social parteix de l’ús de metàfores, i hem de ser molt conscients d’això. Quants periodistes coneixen a Lakoff? Però no cal ni que coneguin el llibre. Quants n’hi ha que sàpiguen, una mica, de què va tot plegat? Si m’apures coses molt més bàsiques com els actes de la parla d’Austin.

Finalment, els salts de qualitat, l’aprofundiment al treball periodístic consisteix en prendre’ns ho seriosament. Consisteix en reflexionar sobre el que hauríem d’estar fent els periodistes i veure, realment, amb quins instruments comptem. Perquè quan tu vas a una roda de premsa has de saber exactament què estàs fent. I no pensar que això és un acte comunicatiu típic, perquè el problema de les fonts institucionalitzades és que són ells els que ofereixen el relat, i tu el compres. Aleshores, allà es trenca la pretensió bàsica de Ricoeur.

P. El que vostè anomena “fet-font” i contraposa a “font-sorpresa”, clau en el periodisme informatiu…

Es trenca allò que tu, com a historiador, o tu com a periodista ets el que organitza l’experiència de tal manera que proposes una explicació. Si tu no saps què passa i estàs completament en mans dels fets i les dades i les explicacions que et dóna una font institucionalitzada el que fas és traslladar, no un fet, si no un relat. Tu pots anar a una roda de premsa a escoltar què et diuen, però no t’has de sentir obligat a reproduir el que et diguin. Has de construir el teu propi relat amb el qual tu intentes satisfer la necessitat de la gent i intentes explicar el que ha passat.

Quan aquest cap de setmana es dóna el caos a l’AP-6 és interessantíssim el paper de les fonts oficials: perquè bàsicament hi ha hagut dues reaccions. Els que han escoltat l’explicació del cap de la Direcció General de Trànsit, i els que no s’ho han cregut. Però cap dels dos han fet de periodista: el periodista de veritat és el que va allà i pregunta a la gent atrapada si algú li ha dit res, si ha vist un cartell o algú li ha advertit de la situació. El que intenta bussejar en el que ha passat per construir el relat a partir d’això. L’única cosa que mana són els fets i la teva voluntat d’explicar de la manera més honrada el que ha passat, no quedar-te en les declaracions. I el periodisme, molts cops, s’ha reduït a això. Poso el portaveu oficial i la contra, i així, com dèiem abans, fem la mitjana i que la gent n’infereixi el que creu. Jo d’aquí no n’extrec res: sé que un és interessat i l’altre també ho és. La pregunta que queda a l’aire és: i què va passar?

A mi que opinin dues persones que no han fet cap esforç per saber què va passar no m’aporta res. És com si per investigar la revolució francesa parlés amb un portaveu del rei i el que diu Robespierre i em demanen que, a partir d’aquí, n’extregui conclusions. Però no ho puc fer perquè no tinc accés als fets. Necessito que hi hagi algú que, partint del que ha passat, m’expliqui què ha passat. I aquesta persona és el periodista.

P. El que subjau a tot plegat, doncs, és que cal fer una translació de les reflexions pròpies de l’àmbit de la literatura per disposar de les eines amb què analitzar els diferents trops que utilitzem, fer una translació amb tot allò que considera que ens pot ser útil de l’àmbit de la historiografia, i vostè a més suggereix que pot ser un terreny molt fèrtil el de l’antropologia cultural per fer progressar el periodisme internacional…

R. I fins i tot en la qüestió de consensos culturals en els quals tenen lloc fenòmens com la postveritat. Certes tècniques pròpies de l’antropologia cultural es poden aplicar, no només en societat exòtiques, sinó aquí. I això ens donaria respostes interessants.

Jo crec que diferents disciplines parlen de coses diferents però molt semblants. I històricament hi ha hagut un gran esforç per separar les diferents disciplines, un esforç del qual no han estat alienes les universitats… Si tu tens un catedràtic d’antropologia cultural una de les prioritats d’aquest catedràtic és justificar, justificar perquè és catedràtic d’això i no d’una altra cosa. Això està estudiat. A partir de la universitat de Humboldt, i sobretot quan es produeix la reforma de la universitat francesa a finals del XIX, quan els departaments es converteixen en regnes de taifes que proven de justificar la seva existència. I fins i tot hi ha baralles a mort entre departaments que en realitat estan parlant, bàsicament, del mateix. La baralla entre història, antihistòria i sociologia és un exemple d’aquesta pugna.

Per tant, jo crec que es tracta de trobar… Quan jo buscava en història o en sociologia, o ara, que estic buscant coses en psicologia cognitiva, en el fons el que sorprèn és que amb arguments diferents i de vegades terminologies diferents s’està parlant del mateix. I el periodisme, en realitat, és molt interessant perquè és un lloc en el qual hi conflueixen moltes coses. No té un objecte d’estudi específic que generi una distància com la que hi ha entre la química i la física. Per cert, una diferència que seria discutible, també, perquè la pròpia química té una base física. Però amb tècniques, tradicions i tot això que es poden considerar diferents.

Però en periodisme allò interessant és… Com ha passat amb altres disciplines se l’ha intentat aïllar com un objecte estrany. Un objecte aliè i reivindicant-ne la seva autonomia i la seva independència a través de teories de la comunicació social i altres coses que segueixen en funcionament. Com si fos un corpus equiparable al de la teoria de la relativitat, una teoria de la comunicació vista, exclusivament, des del periodisme. Jo crec que el que cal és mantenir aquesta perspectiva de confluència i ser el més promiscu que es pugui, tenint en compte sempre aquests llaços de connexió conceptual que constaten que no estem sortint del camp. Facultats com aquesta, però s’estén cada cop més, estan impartint comunicació sense impartir psicologia. Per mi és una cosa sumament estranya. I l’argument que s’ha utilitzat és que la psicologia no és comunicació.

Abans hi eren, però han acabat eliminant-se. Però també em sembla marcià que un periodista no estudiï qüestions relacionades amb la narració. És molt estrany que un periodista no tingui, ja no coneixements d’història, si no de les tècniques d’història. Ja que bona part de les tècniques dels periodistes estan importades directament del món de la història. Els periodistes hem fugit de la narració perquè consideràvem que ens allunyàvem direcció a la ficció, ja que la identificació mental que fa la majoria de la gent és que narració és ficció.

El que em preocupa és que, amb un canvi tan multidisciplinar com el que està passant, als estudis s’està posant èmfasi en enfocaments particularistes. A la meva tesi, bàsicament, el que he fet ha estat un exercici de promiscuïtat: vaig agafar tot el que s’ha dit del periodisme als llibres clàssics i el que vaig notar és que hi havia tot un seguit de referències a unes altres coses que no s’interioritzaven com a quelcom aliè: que eren apropiacions vergonyants. Fins i tot, de vegades, la manera d’adaptar-ho era canviar-ne el nom perquè no es notés que ho havia tret d’un altre lloc. Cal dir-ho amb tota naturalitat: és importantíssima una reflexió sobre la forma de coneixement pròpia del periodisme i cal que li donem voltes, també com una exigència per comprendre el que està passant avui dia.

Aquesta entrevista es va publicar originalment a El Temps.