Who is Alan Smithee?
Por Carles Ventura
Pocs directors de cinema han sigut tan prolífics com Alan Smithee. D’origen encara desconegut, el seu nom apareix per primera vegada l’any 1968 signant el western Death of Gunfighter. Un article del New York Times l’any següent (1969) li dedica una crítica elogiant les seves habilitats com a realitzador i destaca la seva gran capacitat per mostrar els matisos interpretatius dels protagonistas del film.
Des de llavors, Alan Smithee -segons IMDB- apareix en més de 105 pel·lícules com a director, 25 pel·lícules com a guionista, 13 pel·lícules com a director de fotografia, 12 pel·lícules com a productor i més de 28 pel·lícules en diferents papers d’actor principal, secundari i de repartiment, entre els quals s’inclouen petits papers de figuració on se’l veu llegint el diari en una terrassa o traient a passejar el gos.
Malgrat la increïble filmografia d’aquest polifacètic geni del setè art, Alan Smithee segueix sent un gran desconegut pel gran públic. Molt pocs sabrien posar-li cara. Irònicament, no passa el mateix entre els professionals de la indústria de l’entreteniment. Alan Smithee és un vell conegut, no pels seus èxits precisament, sinó per tots els seus fracassos.
Des de la disputa protagonitzada pels dos directors de Death of Gunfighter -Robert Totten i Don Siegel- a partir de la qual cap d’ells vol signar la pel·lícula, l’acord amb el Sindicat de Directors dels Estats Units (DGA) conclou que l’única manera de no deixar orfe de directors la pel·lícula és acordar un pseudònim que figuri en tots els materials promocionals del film; cartells, notes de premsa, tràilers, i per descomptat, als crèdits finals. Aquest pseudònim acordat entre les dues parts serà: Alan Smithee.
L’experiment té tant d’èxit que, des de llavors, Alan Smithee es converteix en el pseudònim oficial de tots aquells professionals del sector que, insatisfets amb el resultat final de la seva feina -per raons artístiques, polítiques, econòmiques o sentimentals- decideixen no firmar la seva obra i fer-ho sota el pseudònim d’Alan Smithee, posant de manifest, en molts casos, la seva disconformitat amb la peça final.
Més enllà de la industria cinematográfica, i a partir dels anys vuitanta, Alan Smithee comença a debutar en televisió, teatre, videojocs i, fins i tot, publicitat. La carrera és imparable: des de videoclips memorables com I Will Always Love You (1992) de Withney Houston, passant pel Waiting for Tonight (1999) de Jennifer López, fins a episodis de The Simpsons o sagues de còmic com Daredevil de Marvel.
Alan Smithee no ha deixat de recollir fracassos des del seu debut el 1969. Molts l’hem conegut de primera mà i de vegades ha format part dels nostres projectes, sovint d’aquells dels que guardem millors records. Alan Smithee, en definitiva, és un vell amic al qui sempre pots recórrer quan alguna cosa no acaba de rutllar.
