Deja vu
Doncs sí, segur que era qüestió de temps, però pensava que seria més enllà… potser perquè m’aferrava a una idea pròpia.
Novament ha arribat un dia en què he de dir adéu, hem de dir adéu a altres enormes membres del nostre equip, i novament torno a notar una gran tristor dins meu.
Portem tants anys junts que serà complicat viure l’aventura de Calidae sense vosaltres, però tota relació de vida és complexa, i com més llarga és, més difícil és deixar-la de tenir.
Portem junts des de fa moltíssims anys, i es farà molt estrany arribar aquí i no sentir l’Adrià Fontcuberta parlar o l’ Àngel Fernández parlar ràpid…
Sembla que fos ahir quan aquell pipiolo ros feia cosetes en PHP algunes hores a la setmana al carrer Avel·lí Xalabarder, o quan aquell nano ambiciós li plantava cara a algo anomenat Llampex, i avui aquests nens sou grans, i potser pel meu sentiment una mica paternalista (és el que té ser pare), la meva tristor es converteix en orgull.
Us hem de donar les gràcies per moltes coses, tot i que no voldria posar una llista inacabable.
Al vostre costat he après un munt de coses, tant tècniques com de la vida. Això no vol dir que hàgim coincidit sempre en tot, però sí que hem fet un camí realment inoblidable, ple de grans moments i ple d’emocions de tots els colors, però de tot això em quedo amb la sort que tinc d’haver compartit un tros de la meva vida amb vosaltres.
Només vull desitjar que allà on aneu aconseguiu el nivell tècnic al que segurament aspireu, però sobretot i en especial la felicitat que sé que us mereixeu.
Us trobarem a faltar amics, germans. Adéu.
