Pot l’administració pública treballar amb metodologies àgils?
Reflexions de la AOS2017 a Segovia
No exactament aquesta pregunta, però el tema va sortir en el torn de preguntes als patrocinadors de la AOS2017 a Segovia, i va generar bastant de debat en aquell moment.
Per això em va sorprendre la poca assistència que hi hauria més tard per parlar del tema. Suposo que al final es qüestió de prioritats.
María Gertrudis López va formalitzar la proposta de sessió que finalment va fer-se amb l’espai “Thinking With You” a les 13:30.
La veritat es que em va agradar bastant, com la María va facilitar la sessió, ja que tenia força clar des del principi que volia treure’n accions més o menys concretes, i no va semblar en cap moment que anàvem forçats cap enlloc.
El primer a destacar és que només érem 9 o 10 persones, però com a mínim 3 eren funcionaris de l’administració pública, amb ganes i empenta d’introduir el món d’Agile als seus llocs de feina (amb l’esforç titànic que representa això)
La gran sorpresa va ser esbrinar que, de totes les persones que hi havia a la sessió, potser jo era la que més treballava de forma “àgil” amb l’administració pública, ja que en el projecte del CMS per la Diba ens hi acostem bastant (o una mica). El Product Owner de la diputació escriu les històries d’usuari, marca les prioritats, i el terminis són oberts. L’únic que no compleix gens la metodologia són els pressupostos tancats i barrats, però es clar, és administració pública! De la resta de participants, o bé no aconseguien tant o bé no van explicar-ho.
Com que el problema dels pressupostos, és degut a les lleis de contractació pública, que obliga l’administració a contractar empreses de software amb lleis pensades per evitar el frau amb les constructores. No queden gaires solucions a aplicar.
Algú comentava que no acceptaven cap encàrrec amb concurs públic, ja que entenien que el contracte no podia encaixar amb la forma de treballar àgil (Spoiler: perque ja no és basa en la confiança ni en la cerca de la millor solució, sinó de la més barata).
Altres deien que el millor era treballar amb contractes de manteniment, o sigui “Time and Materials”, perquè era el més proper a “Agile” que podien arribar (força semblant al que fem nosaltres).
I d’altres explicaven que intenten (sense èxit) modificar les condicions del plec un cop guanyat el concurs per intentar fer-ho “Agile”.
El crític és que en quasi tots els casos la confiança entre client i proveïdor és nul·la. La part de negoci de l’administració no col·labora per millorar la relació, i quan s’aconsegueix accedir a una oportunitat de millora, les empreses privades topen amb funcionaris desmotivats, cremats i/o desconfiats.
Action Items
Algunes de les accions que van sortir per començar a implementar aquestes metodologies (tenint en compte les limitacions de cadascú) van ser:
- Interactuar directament amb el departament d’I.T. i no pas amb negoci, si més no un cop ja has guanyat el concurs o tens el contracte de manteniment. Aquesta petició la feien directament els tècnics funcionaris, perquè per a ells en molts casos també també topen amb negoci.
- Oferir formació en metodologies àgils a l’administració i a la gent que ha de interactuar amb l’empresa abans de començar a treballar plegats.
- Informar a tots els nivells, des de els alts càrrecs fins als tècnics, per evitar la ignorància i la por al canvi.
- Cal motivar el canvi i no imposar-ho (ja sabem com les gasta un funcionari que no vol canviar 😜) En el fons sabem que el canvi l’han de fer des de dins.
El nostre cas particular amb la Diputació, te algunes coses bones i dolentes, però el fet d’interactuar directament amb el departament d’I.T. fa que tot plegat permeti treballar de forma més àgil del que és habitual en altres administracions.
No estem immersos en els canvis que puguin tenir ells internament per aplicar metodologies àgils, i potser el tema de la confiança caldrà treballar-ho més per ambdues parts, però crec que això s’ha de treballar sempre i no oblidar-ho mai.
La conclusió és que no estem sols, hi ha algú a l’altre costat, i si arribem a empatitzar amb el funcionari que s’esforça cada dia per intentar millorar el sistema des de dins, potser (i només potser) acabarem esborrant aquella visió tòpica que tenim d’ells.
