33 hores a través dels segles
Després de dues setmanes viatjant per la Xina dels han, l’ètnia majoritària del país i del món, la meva companya i jo necessitàvem un respir. És cert que el seu univers és fascinant. La seva història i saviesa són mil·lenàries, un món on les bogeries es fan realitat. Però, tot i això, almenys la part més urbana que havíem visitant fins aleshores, és també estressant i esgotadora. Rius de gent per tot arreu, contaminació, superfícies enormes construïdes a força d’abocar infinits cubells de ciment… Tot plegat difícil de pair.
Si mirem el mapa de la Xina i imaginem que és una diana, el sud de la província de Gansu es troba dins del seu cercle més petit. La seva posició desperta certa intriga. Com pot ser el bell mig d’aquest gegant que és la Xina? Pels quatre costats cal recórrer milers de quilòmetres per tal de trobar la següent frontera. Com si fóssim un dard afortunat, cap allà vam anar.
En arribar a la seva capital, Lanzhou, la primera impressió va ser la prevista. Un altre monstre de ciment. Com la majoria de ciutats xineses, Lanzhou és com un vell rondinetes. En veure’l per primer cop no t’ofereix una cara gens amable, així que cal anar furgant amb paciència fins trobar els primers somriures. No obstant, aquest no era el nostre destí final, ja que volíem anar a conèixer Xiahe i Langmusi, dos pobles pertanyents a un microcosmos tibetà proper (el Tibet històric és molt més gran que el que el govern xinès reconeix com a Regió Autònoma del Tibet. Concretament, aquesta zona pertany a la província històrica d’Amdo).
Fent camí a Xiahe és fàcil observar la tàctica de conquesta per “progrés” que utilitzen les autoritats. Noves i modernes carreteres per les quals fer arribar milers d’immigrants de l’ètnia han, amb l’objectiu que els tibetans quedin dissolts com un terròs de sucre a l’aigua. Tanmateix, sembla que més aviat es comporten com l’aigua i l’oli, formant capes immiscibles que no es barregen entre elles. Sigui com sigui, per ara no han aconseguit ofegar els desitjos de llibertat dels seus habitants, els quals van confraternitzar al 2008 amb les protestes de Lhasa tot i ser ,de la mateixa forma, brutalment reprimits.
Un cop vam arribar, no oblidaré la impressió en veure els pelegrins fent la kora (fer la volta a un lloc sagrat, en aquest cas un monestir, que és també una forma de meditació). Sens dubte, aquella va ser la glopada d’atmosfera més mística que fins ara he respirat. Persones de totes les edats emprenen la volta a qualsevol hora del dia, recitant mantres en veu baixa en un ambient carregat pel fum de la crema d’ofrenes i acompanyat pels càntics dels monjos o el ressò d’un gong a les muntanyes. El més impressionant d’aquesta tradició són aquells que fan la kora a força de postracions completes, com si volguessin mesurar el perímetre de la volta en cossos. És un exercici d’humilitat i força de voluntat sorprenents. Molts d’ells són d’edat avançada i fan un entrenament que molt difícilment podrien seguir fins i tot persones en bon estat físic.
S’acabaven els dies i, tot i que la tranquil·litat trobada ens va tornar a la vida, no podíem marxar de la Xina sense visitar una de les seves estrelles més brillants: Xangai. En 33 hores de tren (i podrien haver estat menys a més pressupost), vam passar de l’ambient atemporal tibetà a l’any 3000 de Xangai. Del món sense ego al món on aquest és el més important. A un dels costats del riu Huangpu, trobem el Bund, la zona més emblemàtica de l’època colonial. Els seus edificis encarnen la lluita que en aquell temps van tenir els seus propietaris per ser el més ric i famós. Ara, tots ells queden ridiculitzats pel nou camp de batalla d’egos a la riba contrària, el Pudong, la zona financera farcida de gratacels futuristes. Però, com una faula budista, els edificis poc a poc s’estan enfonsant (literalment) sota la seva pròpia il·lusió, ja que el Pudong s’assenta sobre uns inestables aiguamolls.
Mentrestant, sorgien unes quantes preguntes. Com és possible que tant aquesta part tibetana com Xangai formin part del mateix país? El sentit comú es resistia a acceptar un contrast tan bèstia trobat en tan poc temps. Pot un sol govern central ser capaç de complir amb les necessitats d’un i altre? Pot proclamar-se pare legítim de tots dos?
