Chúc Mừng Năm Mới (o bon any nou!!) (I)
L’any passat vaig tenir la gran sort de celebrar l’any nou dos cops. No, no vaig aprofitar el canvi de fus horari en dos països fronterers. Tampoc vaig celebrar-ho un primer cop i vaig agafar a continuació un avió que em dugués en una cursa cap a l’oest per avançar altre cop la nit. Amb més calma, ho vaig celebrar primer el dia 31 de desembre a casa meva i, després, el 10 de febrer al Vietnam.
És clar, es tracta de dos anys nous diferents. El primer, el 2013 del calendari gregorià. El segon, un nou any de la serp en el calendari vietnamita, molt semblant al xinès. El Têt, com es coneix aquesta celebració, és una bogeria col·lectiva que periòdicament s’espera entre finals de gener i principis de febrer i que dura prop d’una setmana. És la festassa de l’any. Per a que ens entenguem, és com un Nadal, any nou i els aniversaris de tota la població alhora. Molts vietnamites compten la seva edat com a têts viscuts. Durant aquests dies, les penúries de l’any anterior s’obliden. Des d’allà on siguis, tornes al teu poble d’origen per celebrar-ho amb la teva família, agafant-te a l’esperança que l’any vinent serà millor.
Per fi, 10 de febrer. De tots ells, el dia més assenyalat. L’Anna, la meva companya, i jo som a Kon Tum, una ciutat poc turística de l’interior muntanyós del país. És l’hora de dinar i estem passejant pels carrers desolats propis d’un dia en què tothom es reuneix amb la família. De sobte, d’una de les cases anònimes una dona ens crida i ens fa amb la mà per a què ens apropem. Intrigats, anem cap allà. Ens convida a passar i desapareixem de la grisor impersonal dels carrers solitaris per endinsar-nos a la proximitat de la celebració de les festes amb els que, de sobte, es converteixen amb els nostres de Vietnam.
Molt s’ha parlat dels dos vietnams, de la diferència que encara es nota entre el nord comunista i el sud capitalista. Segur que hi són però, com a visitants ocasionals, la diferència més exagerada que es pot percebre no és entre el Vietnam del Nord i el Vietnam del Sud sinó entre el turístic i el no turístic.
A molts llocs del món s’ha pervertit totalment la interacció que poden dur a terme un foraster i un autòcton, sobretot si aquesta és breu. Entre uns quants turistes prepotents que se saben segurs de poder aconseguir el que vulguin amb els seus diners, i uns quants local desitjosos d’arreplegar d’allà on puguin, qualsevol dels dos que vulgui sortir d’aquests papers preconcebuts no ho tindrà gens fàcil. A la majoria de llocs, però, tan sols en saltar-se la primera línia de contenció aquests vicis desapareixen. En uns poquets indrets, però, no n’hi ha prou amb això i s’ha d’anar alerta amb el preu fins i tot quan es compra una ampolla d’aigua en una petita parada no cèntrica. Vietnam té algun llocs d’aquests, com Hoi An, allà d’on veniem abans d’arribar a Kon Tum. En canvi, el Vietnam no turístic és totalment diferent. Tranquil·litat. Mirades rialleres i nervioses, molta humilitat. La humilitat, que sempre va lligada amb la dignitat.
A la propera entrada explicarem què pot passar per a què dos catalans més aviats tímids acabin ballant la macarena amb una família vietnamita a la que acaben de conèixer.
