Chúc Mừng Năm Mới (o bon any nou!!) (i II)
T’imagines estar celebrant el Nadal, reunit amb la família, i de forma imprevista convidar als torrons i al cava a dos turistes que passen per davant de casa teva? Crec que, en general, ens hem convertit en una societat massa tancada per aquestes improvisacions. Però això és precisament el que ens va passar a l’Anna i a mi quan passejàvem pels carrers de Kon Tum.
Quan la dona ens convida a passar, ens trobem a tota una quadrilla asseguda a terra al voltant d’una catifa plena de gots i plats buits. Resulta que ja han dinat, però ràpidament ens ofereixen galetes, una espècie de cogombre fregit i boles d’arròs. Ara bé, sembla que el què la família més ens estava reservant és el beure.
Primer una i després una altra, ens porten dues cerveses a cadascú que anem prenent amb interrupcions constants al crit de yuuuuuu! (una mena de salut! en vietnamita). Això és només el preàmbul per el què ve. No sabem d’on, treuen un gerro enorme ple de quelcom alcohòlic i es comença el típic joc en què tothom ha de beure (l’equivalent al duro, per a què ens entenguem). En aquest cas, el joc consisteix en beure d’una llarga palleta fins al punt en què se sobrepassa el nivell marcat per un palet de fusta vertical que penja d’un altre d’horitzontal, reposant aquest últim a les vores de la boca del gerro. Un cop aconseguit, es torna a omplir amb llimonada i es passa al de més a la dreta. Tot i que som unes 15 persones, per algun misteri de les matemàtiques vietnamites a l’Anna i a mi ens toca beure cada 2 o 3 cops.
Poc acostumats a l’art del vi barat, acabem per ballar i cantar un mix inspirat en les nostres riques arrels culturals: l’himne del Barça, els Segadors, l’ Estaca, la macarena i l’aserejé. Alhora, aplaudim les seves cançons, tan fervents com les nostres. Per rematar-ho, ballem una conga que recorre el seu saló i surt fins al pati. No vull saber que pensarien els veïns.
Tant líquid i tan poc acostumats, ens cal anar al bany sovint. Ens indiquen que és al final de la casa, però anem sols cap allà. És diferent al què ens hem anat trobant. Normalment es tracta d’un forat ben rodó al sòl de terra, però en aquest cas és de diàmetre més petit i està tocant a la paret. Bé, com hi ha una aixeta al costat suposem que amb l’aigua fan que marxi tot. Tranquil·litat. Però en una de les nostres diverses anades i vingudes de necessitat, un dels membres de la família ens veu (les parets no arriben fins al sostre) i riu fent-nos senyals que no és aquí on se suposa que hem d’estar. Tot d’una, comprenem que ens hem estat pixant a la dutxa dels nostres amfitrions, cosa que podríem considerar de molt mala educació. Entre el fet en si i l’alegria dels yuuuuus, l’atac de riure és tal que ens fan mal una bona estona les costelles.
Aquell dia em fa pensar en la classista i condescendent campanya siente un pobre en su mesa que, als anys cinquanta, la dictadura franquista va promoure per festes. L’objectiu era netejar consciències burgeses i disfressar el brutal règim amb un translúcid vestit de caritat cristiana. Al contrari, pels nostres amics vietnamites, degut a la il·lusió que desperta Occident, va ser una mena d’assegui dos rics a la seva taula, i això sí que té un veritable mèrit.
Van ser unes quantes hores. En elles no vam poder comunicar-nos més que per senyes. Vam aconseguir preguntar els noms, brindar, establir els seus parentius familiars i poc més. No obstant això, quan les bones intencions són les que manen, no es necessita res més per apropar-se a una altra persona. Gràcies per convidar-nos.
