El moment per l’optimisme
Les notícies polítiques dels últims temps estan caient, l’una rere l’altra, com a lloses que van aixafant l’esperit d’aquells a qui ens agradaria veure un món amb valors solidaris. La tragèdia humana a Síria i l’indecent menyspreu polític europeu, el vot del Regne Unit per matar el projecte de la Unió Europea, la derrota del procés de pau a Colòmbia, la traïció de l’elit del PSOE a allò que fa temps que no representa. La victòria de Trump als Estats Units sembla, per ara, la penúltima estacada a l’espera del que pugui passar a les properes eleccions de països com França o Alemanya.
La primera reacció a aquest seguit de punyalades és abaixar els braços. Sembla que no hi puguem fer res. La majoria d’aquests esdeveniments han sorgit a partir del vot de la gent; precisament el que sempre estem reclamant. Si així ho vol la majoria del poble, quins arguments podem contraposar-hi? Paga la pena seguir intentant-ho?
És cert que el primer que hem de fer és acceptar el moment actual. El present ja no el canviarem. Però no és menys cert que hi ha una explicació racional al perquè sembla que el món s’ha tornat boig. A més, i això és il·lusionant, podem canviar les coses amb menys temps del que ara ens pot semblar.
Com explica molt bé l’activista i escriptor George Monbiot, el neoliberalisme ha fet perfectament la seva feina. Amagat en l’anonimat i en la confusió de les paraules, on benefici serveix tant per definir allò que és productiu a nivell social com allò que només és un joc de cartes, ha acabat per fer-nos creure que el sistema actual és l’únic possible. No només la dreta sinó també la suposada esquerra -com ara el PSOE, el Partit Demòcrata dels EUA o el PS francès- parlen un mateix llenguatge que no se surt d’un marc inqüestionable. En un món on hi ha recursos per tothom, la qualitat humana més valorada és la capacitat de competir. La gent escolta als polítics però quan els toca fer no canvien res. En aquest escenari, és fàcil d’entendre com s’acaba votant més amb el fetge que amb el cap. S’acaba anant en contra de tot el que proposi l’establishment; sigui bo o dolent, tan se val. Si sumem a això el baix nivell educatiu de la societat, un altre dels assoliments del neoliberalisme, el còctel és explosiu.
Ara bé, la victòria definitiva per part del neoliberalisme comença l’any 2007, quan a la seva crisis l’esquerra política no sap contraposar cap solució. De les boques d’aquells que representa que han d’oferir alternatives només en surt la paraula No. Un discurs negatiu contra tot però que en el fons s’ha cregut la gran mentida: que no hi ha alternativa. Per aquest motiu, crec que ara és el moment de l’optimisme. Un optimisme com a exercici de realisme, ja que la realitat és que si no aconseguim transmetre alternatives el futur és massa inquietant. Necessitem optimisme per tenir l’energia necessària per il·lusionar-nos i mobilitzar-nos. Cal un discurs positiu que, més que centrar-se en anar contra el que hi ha, sàpiga oferir coses noves. L’espècie humana és capaç de fer canvis de mentalitat col·lectius molt ràpidament, per tant, deixem enrere el pessimisme i comencem ja a construir. Encara hi som a temps, però ens hi hem de posar.
