El passat de Potosí (I)

A 4090 metres sobre el nivell del mar, Potosí (al centre-sud de Bolívia) és la ciutat més alta del món. Paradoxalment, també es pot afirmar que és una de les ciutats que ha hagut de viure amb el cap més baix al llarg de tota la història.

El motiu de l’existència i la desgràcia de Potosí és un mateix: la plata. Quan a un bolivià se li pregunta sobre aquesta ciutat, és molt probable que ajunti les mans en forma de piràmide per fer referència al Cerro Rico, la muntanya als peus de la qual descansa. Tot seguit, potser aplani una mica la punta dels dits per representar així com aquesta ha anat disminuint d’alçada. Al llarg dels segles, el Cerro Rico ha anat escopint tones de plata a la mateixa velocitat que s’ha anat empassant les vides dels miners que l’han treballat.

El Cerro Rico de Potosí.

Alguns asseguren que amb la plata usurpada al Cerro Rico durant el domini espanyol, s’hauria pogut construir un pont per unir Potosí a Espanya i que encara n’hauria sobrat per a transportar aprofitant la nova infraestructura. Potser és una mica exagerat, però el que està clar és que les entranyes d’aquesta muntanya van ajudar decisivament al progrés del què ara alguns anomenen Occident. Tal com va passar en altres llocs, com per exemple a les plantacions tropicals, els indígenes i els esclaus portats d’Àfrica es van convertir en un simple combustible a consumir per tal de fer funcionar la màquina de generar riqueses.

Explica la llegenda que, abans de l’arribada dels espanyols, el inca Huayna Cápac, malalt, es va fer portar a unes aigües termals que havien d’ajudar-lo a sanar. De camí, es va trobar amb el Sumaj Orcko, o turó preciós en quítxua, del qual havia escoltat grans elogis dedicats a la seva forma cònica perfecta i a la seva gamma de tonalitats vermelloses. En aquells temps, la plata i l’or que l’imperi extreia no s’utilitzaven per comerciar sinó tan sols com a ofrenes als déus. Les sospites que a l’interior d’aquell turó podrien haver metalls preciosos impulsà l’inca a organitzar una expedició amb l’objectiu d’embellir encara més el Temple del Sol de Cusco, capital de l’imperi inca. Però quan els miners van intentar foradar la pedra i extreure la primera veta de plata, una terrible veu, com si es tractés d’un tro, va sorgir del més profund de sota dels seus peus: “No és per a vosaltres, Déu reserva aquestes riqueses pels que vénen de més enllà “. Els inques, presos pel pànic, van fugir i, a partir de llavors, aquella muntanya va passar a ser coneguda com a Potojsi, que significa “explosió”.

Nens jugant a l’actual Potosí.

Però un cridador de llames inca, de nom Diego Huallpa, va canviar el curs de la història. Corria l’any 1545 i els espanyols ja feia temps que havien arribat al que, per a ells, era un nou món. Com feia sempre, Diego va sortir a pasturar amb les seves llames, extraordinàries supervivents capaces d’aprofitar el poc que creix a 4000 metres. Però aquell dia dues d’elles es van escapar i Diego va començar a perseguir-les. Com que en arribar la nit encara no havien aparegut, per no morir de fred es va apropar a la paret de la muntanya i va encendre una foguera. Va ser en aquell moment quan la llum del foc va reflectir-se en una veta de plata pura i va revelar així el gran secret amagat.