El passat de Potosí (i II)
Arribats a aquest punt les històries divergeixen. Uns diuen que Diego Huallpa, coneixedor de la llegenda, va decidir no tocar la plata. Altres afirmen que va voler aliar-se amb un amic seu per explotar el negoci però que, en sorgir desavinences entre ells, aquest va explicar tot als espanyols. O potser fos el mateix Diego qui ho va explicar.
No importa, el resultat de la història és el mateix: els espanyols es van assabentar del descobriment i, el 1545, van fundar, al peu del Cerro Rico, el que en un primer moment va ser conegut com a Villa Imperial de Carlos V. A partir d’aquest moment, la plata va començar a fluir a tones en direcció a la Casa de la Contractació de Sevilla. Des d’allà, una part era destinada a cobrir les excentricitats dels monarques i la resta, la gran majoria, s’esfumava direcció a Holanda o Anglaterra, amb l’objectiu de pagar als creditors europeus de l’aventura transoceànica espanyola. La nova ciutat va créixer a un ritme vertiginós i, tan sols vint-i-vuit anys després de la seva fundació, comptava amb 120.000 habitants, els mateixos que la Londres de l’època. Potosí es va convertir, de llarg, en la ciutat més poblada del nou continent, i també en una de les majors del món.
El que va seguir a aquella troballa va ser una orgia de plata, opulència i poder a costa d’una autèntica massacre a comptagotes. La plata va atreure capitans, sacerdots i cercadors de tresors. Gairebé per art de màgia va aparèixer una enorme ciutat i una desordenada societat on alguns vivien extasiats de riquesa i altres deprimits de pobresa. Esglésies i palaus naixien del no-res tan ràpid com tavernes i salons de prostitutes. La flamant ciutat es va convertir en una mena de casa del conte de Hansel i Gretel però de plata. Al 1658, durant la celebració del Corpus Christi, els carrers per on passava la processó van ser aixecats i pavimentats amb aquest metall preciós.
Com sol passar, la riquesa d’uns pocs va ser construïda sobre la base de la desgràcia de molts altres. Els milions de quilos de plata extrets del Cerro Rico van ser canviats per la vida i la mort de milions de persones. Com que no hi havien suficients indígenes per mantenir la producció, des de l’Àfrica van arribar el que, simplement, eren considerats carregaments d’esclaus. Es calcula que, des de 1545 fins al 1825, data de la teòrica independència boliviana, vuit milions de persones van morir com a conseqüència del treball amb la plata a Potosí. Els miners morien en terribles accidents o malalts de silicosi. Als enginys, on se separava la plata del que no s’obtenia benefici, els efectes tòxics del mercuri també causaven la mort. Amb la finalitat d’augmentar la productivitat, el 1572 el virrei de Toledo va instaurar la llei de la mita. Per aquesta, els miners estaven obligats a viure 4 mesos dins de la mina, treballant durant torns de 12 hores i sense veure la llum. En sortir, molts morien com a conseqüència del treball forçat i altres quedaven cecs en sentir una altra vegada la brillantor del sol.
Potosí va ser important mentre va tenir plata. Les quantitats ingents que van ser exportades van suposar la base del creixement d’Europa. Però, al segle XVIII, gairebé ja no se’n podia obtenir més i, aleshores, va començar el declivi de la ciutat. A poc a poc va anar caient en l’oblit fins arribar al que és ara: una bruta ciutat que encara segueix intentant viure del poc que li queda a la muntanya. Mentrestant, desagraïts, els països adinerats l’han oblidat.
