La pilota a la teulada de Cuba
Cuba, un matí assolellat de juliol. Bé, a Cuba això d’assolellat sobre. Ya tu sabes, una calor infernal. Com ahir i com demà. El gran viatger i millor compadre Jaume i un servidor hem comprat un parell d’entrades per un pesito cadascuna (uns 3 cèntims d’euro) per presenciar el joc de pelota(beisbol) entre l’Holguín i el Gibara. D’acord, no és el partit del segle, i tampoc de l’any. La lliga nacional va acabar amb les finals d’abril. Aleshores, a la calor ambiental se li va sumar la calor passional dels seguidors de cada equip. A les esquinas calientes de cada població (reunions informals a les places on l’exercici és discutir ) cada analista va donar la seva opinió i l’animós caràcter cubà es va burlar més que mai de l’equip rival.
Prenem seient a les grades. A punt de començar el partit, el públic ens dóna la seva reprimenda per la nostra distracció en no aixecar-nos amb l’himne nacional cubà. Com si ens cremés el cul, ens alcem ben rígids per paliar el nostre error. ¡Asere, tremenda cagada!
El joc comença i aprofitem per intentar desxifrar com funciona això de la pelota. Ja ens perdonaran, nosaltres venim d’un país futboler i res més. Segons sembla, es tracta d’aconseguir més carreres que el rival, i aquestes s’obtenen quan un atacant (els que bategen) aconsegueix tornar al punt de sortida passant abans per les diferents bases. Si l’atacant aconsegueix batre comença el moment d’èxtasi, aquell que dóna sentit a un esport de masses. Aleshores, l’ordre es transforma en un aparent caos en què els atacants avancen bases mentre els defensors intenten tornar a fer seure al públic. Però bé, no cal dramatitzar. El partit no és important, fa calor… Els pocs que han vingut, tot homes, aparenten ser uns quants més pel fet de tenir cada extremitat en un seient diferent. Sembla que el moment orgull nacional va acabar amb l’himne.
El dictador Batista va escapar de la revolució amb la cua entre les cames i un bon botí sota del braç. Els guerrillers van aconseguir acabar amb la mà invisible però negra dels Estats Units. No obstant això, la passió per la pelota, que va ser introduïda per mariners nord-americans i per cubans que tornaven d’aquest país, va romandre intacta. De fet, el mateix Fidel Castro presumeix d’haver estat en el passat un gran pelotero, abans de canviar bat per fusell. Però la veritat, veient el següent vídeo, impagable document, sembla deduir-se el contrari…
