L’alegria de morir (a Săpânța)
Hi havia gana i el cel amenaçava a Săpânța, per tant, segurament, era un bon moment per anar passant cap a l’hostal. Caminant direcció a la carretera, vam creuar per entre mig d’un grup de dones grans vestides amb les típiques robes negres d’aquesta part rural del nord de Romania. En deixar-les enrere, de la anònima massa es va separar i definir una de les figures, la qual va començar a seguir les nostres passes.
- Food? (menjar en anglès) -, ens va dir sense deixar de caminar.
Vam pensar que, segurament, tenia un restaurant o bé en coneixia l’amo, i que, potser, sí que era millor menjar quelcom en aquell moment, atès el difícil que és de vegades trobar restaurants a Romania.
- Yes, yes, food. Restaurant?
- No restaurant. My house!
L’Anna i jo ens vam mirar entre sorpresos i suspicaços. Pel que semblava, la dona ens estava convidant a casa seva… Vam pensar que podia ser enriquidor i que, si resultava ser alguna cosa estranya, sempre podíem arrencar a córrer.
La senyora va prendre la davantera i, en un moment donat, va creuar el carrer cap a una de les cases de l’altre costat. Obrint la porta del jardí, ens va convidar a passar. Al moment, ens vam ficar dins d’una petita estada que feia les funcions de cuina, sala d’estar i dormitori. Dins hi era una dona més jove i de mirada tímida, la seva filla, entre els atuells d’una petita cuina de llenya. La diferència tèrmica amb l’exterior era abismal. Fora feia un fred mes de març, però dins el foc de la cuina ho inundava tot d’una calor molt agradable. Semblava que, tot i haver just al costat una casa més gran i de nova construcció, les dues dones preferien, sàviament, passar l’hivern en aquests tot just quinze metres quadrats.
La veritat és que necessitàvem reconfortar-nos una mica després d’haver estat caminant força estona. Havíem vingut a Săpânța per conèixer l’anomenat Cementiri Alegre. Aquest cementiri ve a ser una nota dissonant en el concert de penes i laments amb què la cultura occidental sol encarar la mort. El cementiri és un bosc de centenars d’acolorides creus de roure de metre i mig d’alçada. En elles, uns dibuixos mostren escenes de la vida o del moment de la mort dels que jeuen just a sota. Els epitafis, escrits en llengua local, són una barreja d’humor, sàtira i nostàlgia que narren les aventures, defectes i desgràcies dels que ens han precedit en l’infortuni.
Qui va començar a donar vida a aquest cementiri va ser l’ebenista Stan Ioan Pătraş (1908–1977), qui als 14 anys ja es podia trobar gravant creus. No obstant això, va ser a partir de 1935 quan realment va començar a dotar-les d’aquest toc tan personal. Jugant amb els colors va saber donar simbolisme als seus dibuixos: verd per a la vida, groc per a la fertilitat, vermell per a la passió, negre per a la mort.
Quan Ioan Pătraş va poder estrenar la seva pròpia creu i l’epitafi, que ja tenia preparats, el va substituir el seu aprenent Dumitru Pop, qui segueix actualment mantenint un alegre veïnat.
En els escrits de les tombes es descriuen també intimitats i vergonyes dels qui ja no poden protestar. L’afició per la beguda, per les faldilles… Săpânțaés un poble petit, on tot s’acaba sabent. Tant és així que, al poc d’entrar a la casa on havíem estat convidats, la senyora ja ens va assenyalar, amb cert desdeny, que la seva filla estava separada.
És difícil posar edat a qui ha viscut al camp tota la vida, però l’anciana tenia una energia molt superior a la que semblava correspondre-li. És admirable com, podríem dir que gairebé aïllada de la resta del món, xipolleja paraules d’anglès, francès, italià i espanyol. Tot a força d’haver anat abduint cap a les seves quatre parets a espècimens de turistes com nosaltres. Ens va convidar a compota de poma i ens va metrallar amb preguntes diverses. Al cap d’una estona ens va ensenya la casa nova del costat, on va obligà l’Anna a vestir-se amb roba tradicional i a mi a fotografiar-la.
En un menjador de mobles antics va buscar i trobar una fotografia:
- Mama…-, ens va assenyalar. Kaput!
- I aquest? -, Li vaig dir assenyalant la foto d’un home en un quadre alt.
- Oh! Papa… Kaput!
Realment, aquesta gent no li té massa respecte a la mort. Tampoc a la pròpia. Amb quina alegria ens va mostrar el tros de meteorit que, ens va explicar, feies uns mesos li havien tret del ronyó! En acomiadar-nos, la senyora ens va insistir a què li enviéssim per correu algun pot de xampú i sabó de casa nostra. Pel que semblava li agradava col·leccionar fragàncies, així que, en tornar, li vam enviar el paquet promès.
S’ha teoritzat amb què aquesta falta de solemnitat davant la mort pot explicar-se a través de les arrels dàcies de la zona, i, concretament, amb el fet de considerar-la com un feliç pas a l’eternitat al costat del déu Zalmoxis. Qui sap… El que sí que està clar és que, prenent-se la vida com se la pren qui va ser la nostra amfitriona -amb energia, generositat i curiositat- no queda res per lamentar una vegada arriba l’inevitable.
Sub această cruce grea
Zace biata soacră-mea
Trei zile de mai trăia
Zăceam eu și cetea ea.
Voi care treceți pă aici
Incercați să n-o treziți
Că acasă dacă vine
Iarăi cu gura pă mine
Da așa eu m-oi purta
Că-napoi n-a înturna
Stai aicea dragă soacră-meaSota aquesta pesada creu
Jeu la meva pobra sogra
Tres dies més hagués viscut
Jo jauria i ella llegiria (aquesta creu)
Vosaltres, que per aquí passeu
Si us plau, no proveu de despertar-la
Perquè si a casa ella torna
Més em criticarà
Però jo bé em portaré
Per a que ella de la tomba no torni
Queda't aquí, estimada sogra!
