Sort a Porto
Hi ha ciutats que marquen la seva personalitat basant-se en la modernitat, o en tot el contrari. Altres destaquen per estar a prop del mar o a les muntanyes. Porto és especial. Aquesta ciutat sembla que, a propòsit, no hagi volgut definir-se. Sigui per les cases a mig derruir, per la increïble visió d’un futurisme ja passat en el pont Don Luís I creuant el Duero, pels seus carrerons costeruts o pel seu modern i eficient metro, Porto el que vol és no deixar-se etiquetar tan fàcilment. Al contrari, prefereix anar sorprenent canviant sobtadament d’humor.
Un d’aquests rampells de la ciutat pren forma en unes empinades escales que, en pocs minuts, transporten de la turística ribera del Duero a l’amplitud altiva del costat de la Sé (la catedral). Per fer-ho en tan poc temps, les escales són una espècie de túnel màgic, amb un estat d’ànim propi definit per una absorbent decrepitud.
Aquest carrer és també una imatge de la dignitat de qui resisteix. Aquí el cel està emmarcat per la base del mastodòntic pont Don Luís I, el qual s’obre pas a cops de colze entre els antics edificis que resisteixen. Altres cases confrontants van ser derruïdes a finals del S. XIX per fer pas a l’ufanós i indiferent pont, però encara algunes es mantenen dempeus, mirant-li als ulls i resistint els tremolors que les assalten cada cop que passa el metro pels seus caps.
En la meva segona visita a Porto, aquest surrealista punt era un dels marcats pel retrobament. Quan al final el vaig trobar, vaig aixecar la mirada per deixar-me portar pel remolí d’emocions que irradia. Tant vaig aixecar la mirada, que no vaig poder veure com la meva sabata trepitjava una brillant i sobirana merda que s’havia autoproclamat reina de l’esglaó.
Empès temporalment fora del viatge, amb trossos de pinces d’estendre intentava oblidar la profunda impressió que, jove ella, havia deixat a la meva sola. Alhora, un territorial gos, potser l’autor de l’obra d’art, resseguia els meus passos marcant-me a la seva manera a casa de qui estava. En un moment donat, una bona senyora va aparèixer per la finestra i em va oferir una mica de paper de cuina, sentint llàstima per mi amb la mirada i, segurament, amb una mica d’aquell patriotisme compungit que ens envaeix quan a un estranger li passa alguna cosa al nostre país.
Amb paciència vaig poder reprendre el camí, assimilant que aquest era, precisament, un altre dels encants de la ciutat; un tret d’una de les seves múltiples personalitats. Porto és una ciutat fascinant, que val la pena recórrer mirant a banda i banda. Encara que millor no oblidar, de tant en tant, fer una ullada a baix.
