Tu i jo som còmplices d’assassinat
L’última setmana als grans mitjans els va passar inadvertida la publicació d’un nou decret llei contra l’atur. Segons aquest, a partir d’ara, tota persona que es trobi sense feina pot ser detinguda per la policia i privada de la seva llibertat en uns centres que seran construïts especialment amb aquest objectiu. Aquestes presons estaran envoltades d’altes tanques amb ganivetes i vigilades per un cos especial de policia al qual, de manera excepcional, no li seran aplicades les lleis espanyoles per tal que així puguin utilitzar qualsevol mesura per evitar que els interns escapin.
Si la notícia del paràgraf anterior fos certa, vull pensar que la nostra societat no ho permetria. Es convocarien protestes a totes les ciutats contra la brutalitat de la llei, s’escriurien un munt d’articles clamant al cel… El govern, encara que fos per la por a perdre vots, es veuria obligat a retirar la mesura i es podria veure forçat a dimitir a causa de les pressions internes i internacionals.
Llavors, per què està passant ja una cosa terriblement semblant a Melilla i a la resta de la frontera amb l’Àfrica? Quines poden ser les raons per les quals permetem que milers de joves que no han comès cap delicte siguin privats de la seva llibertat, apallissats i molts morin pel simple fet de buscar un futur millor?
Legalisme? No crec que la raó de fons sigui l’assumpció miop que, per viure en un país, calen papers. Les lleis s’han de fer per a l’home i no en contra d’ell. A més, en qualsevol cas, el decret sobre els aturats també s’hagués convertit en llei injusta però l’haguéssim tombat.
Por? Sí, segurament hi ha bastant d’això. Ens envaeixen. Ens quedarem sense feina. Por sol ser sinònim d’ignorància. Per començar, sense feina ja ens hem quedat i el culpable no ha estat la immigració. L’argument de la invasió cau pel seu propi pes. Excepte uns pocs aventurers, molt poca gent al món abandona la seva llar si no és impulsat per la necessitat de guanyar-se la vida. Ja va sent hora d’adonar-se que cal començar a repartir, a deixar de viure a costa d’altres. Si al món hi ha per a tots però només ho gaudim uns poquíssims, i ho fem a través de l’extorsió, és clar que la justícia no està de la nostra part.
Crec que el motiu principal de la impassivitat davant del crim a tanques i pasteres és la manca d’identificació amb els joves que intenten arribar fins aquí. Amb els aturats, que som nosaltres mateixos o algú molt proper, ens veiem molt més reflectits que amb un paio de Guinea-Bissau. Per començar són negres. O sigui, diferents; uns altres. Què sabem dels seus països? Entre poc i res. Han de ser molt diferents a nosaltres. Gairebé tant com ho és un animal.
Hi ha un experiment realitzat l’any 1963 i que mostra de forma tenebrosa fins a quin punt el grau d’empatia que sentim cap a una persona ens fa tolerar el seu dolor, tot i que siguem nosaltres mateixos els que l’infligim. En l’experiment Milgram, un voluntari és incitat per part de l’experimentador a sotmetre descàrregues elèctriques progressivament més fortes a un altre participant cada vegada que aquest comet errors en un exercici de memòria. El participant que rep les descàrregues és un actor i, en realitat, no pateix cap dany, però això no ho sap el voluntari. Encara que l’objectiu principal de l’experiment és explicar com la majoria de persones som capaces de fer coses horribles per obediència deguda (el 65 % dels voluntaris van aplicar la descàrrega màxima de 450 volts, quan ja feia estona que l’actor fingia estar inconscient) , els resultats també van mostrar que com més identificat socialment se sentia el voluntari amb l’actor, menys procliu era a sotmetre’l a les descàrregues.
Les persones que intenten arribar aquí i són colpejades, violades, o moren al desert, al mar o als peus d’una tanca, són com tu i com jo . No només això, són els millors representants de les seves societats , els més vàlids, doncs cal ser jove i emprenedor per atrevir-se a això. La desgràcia dels seus països d’origen és doble, doncs a la desestructuració crònica se li suma la fuga de cervells que, ironia, aquí no deixem entrar.
Als governants d’allà ja els va bé la situació, ja que és una via d’escapament per a gent que, d’una altra manera, iniciaria protestes internes. Però les responsabilitats vénen sobretot d’aquest costat. Recordem que primer els vam esclavitzar per tal d’obligar-los a construir el nostre progrés, per després atorgar-los una independència de paper mullat que serveix d’excusa per tornar a esclavitzar-los només de forma una mica més subtil, gràcies a dictadors amics i polítiques de segrest. Ara que hem destruït les seves societats ja no volem que entrin?
Superar aquest sot d’indiferència és realment senzill. Només cal fer un petitíssim esforç mental. Per començar cal preguntar-se, faríem nosaltres el mateix? Posa’t que ets tu, i que neixes en un lloc que en moltes coses és més un infern que un país, sense cap possibilitat de canviar. No intentaries emigrar? Si la resposta és sí però tot i així vols que s’eviti l’entrada dels immigrants, l’única justificació que pots esgrimir és l’egoisme. Així que accepta-ho i no intentis colar falsos arguments si parles sobre aquest tema. Pregunta’t també si vols ser egoista tota la vida. A més, no som ara, una altra vegada, un poble emigrant? Com pot un poble emigrant negar a un altre el mateix dret que a ell s’atorga?
