No ens han deixat cap altra alternativa que guanyar

Intervenció en l’acte en record als alcaldes republicans a l’Ajuntament de Tiana.


Bon dia a tots i a totes,

M’estendré una mica, però en realitat us vull parlar d’una sola cosa. Dels intents constants de Catalunya de canviar Espanya i de com, malgrat tots aquests intents al llarg de la història contemporània, no ens n’hem sortit.

Tal dia com avui, un 14 d’abril de 1931, més o menys cap a aquesta hora, un dimarts, el regidor electe Lluís Companys va irrompre a l’Ajuntament de Barcelona a prendre possessió de l’alcaldia i proclamar la República des del balcó de l’Ajuntament. Avui fa 87 anys.

Tres quarts d’hora després, Francesc Macià, màxim dirigent d’ERC, un partit fundat feia 3 mesos, arribava a la Plaça de Sant Jaume. L’avi es va enfrontar amb Companys per la deslleialtat però al cap de res va sortir al balcó de la Diputació de Barcelona per proclamar la República Catalana integrada dins la Federació de Repúbliques Ibèriques.

1931. Catalunya, palanca de canvi. Com una fitxa de dòmino els fets es van precipitar al conjunt de l’Estat. A última hora de la tarda, a Madrid, el rei marxava camí de l’exili i es proclamava oficialment la República. A Barcelona, les masses ocupaven els carrers de manera festiva amb el crit “Visca Macià, mori Cambó!”

Com és sabut, la República catalana va ser virtual. El gest de Macià va activar l’alarma a Madrid. L’endemà mateix de la proclamació de Macià, tres ministres del govern provisional d’Alcalá Zamora van aterrar a Barcelona, molt nerviosos, amb la missió de fer desistir Macià. Li van prometre el restabliment immediat de la històrica Generalitat, la desaparició de les diputacions provincials, i un nou Estatut. El que seria l’Estatut de Núria del 32, al qual Madrid li va passar el ribot (amb això dels ribots i els Estatuts, Madrid hi té traça), i el text va quedar molt desvirtuat respecte les aspiracions catalanes.


Avancem uns anys. Octubre del 34. Companys, president de la Generalitat (Macià havia mort 10 mesos abans), va liderar la revolta del 6 d’octubre contra la involució conservadora del govern republicà. El detonant va ser la Llei de Contractes de Conreu tombada per Tribunal de Garanties de la República (el que vindria a ser ara el Tribunal Constitucional). Empès pels rabassaires, l’aliança obrera i sectors de l’esquerra, Companys va proclamar l’Estat Català i es va aixecar contra la República a les 8 i 10 del vespre del 6 d’octubre de 1934.

Aquest nou intent de República catalana no va durar ni 10 hores perquè a les 6 del matí del 7 d’octubre, el comitè revolucionari, atrinxerat al Palau de la Generalitat, es rendia davant l’exèrcit espanyol.

La reacció de l’Estat va ser implacable: suspendre l’autonomia (el típic 155), nomenar un governador central dirigit des de Madrid (una mena de Millo), i condemnar a 30 anys de presó a tot el Govern, enviant-lo als penals de Cartagena i del Puerto de Santa Maria. A més, Madrid va engegar un període de repressió a tots els municipis de Catalunya. Més de 7.000 presos polítics, en total. A més del Govern, el comandant Enric Pérez Farràs, cap dels Mossos d’Esquadra (el Major Trapero de l’època), i el capità Frederic Escofet, també al capdavant del cos de policia, que havien restat lleials a la Generalitat, van ser condemnats a mort. El president espanyol Niceto Alcalá-Zamora al final, però, els va indultar, commutant la pena per 30 anys de presó.

La inestabilitat d’un govern espanyol autoritari i immers en diversos casos de corrupció va provocar un avançament electoral al febrer de 1936, amb victòria del Front Popular. L’1 de març, el Govern va tornar triomfal a Barcelona i Lluís Companys va pronunciar la cèlebre frase: “Tornarem a lluitar, tornarem a sofrir, tornarem a vèncer”. Va passar 1 any i 4 mesos a la presó.

Els Fets del 6 d’octubre van deixar 74 morts. Van ser fets molt greus, i en realitat van ser un preàmbul de la Guerra Civil que esclataria dos anys més tard. El govern de Lluís Companys va passar la frontera cap a l’exili, com milers de catalans, el 5 de febrer del 1939. La història de la guerra i la postguerra la coneixem molt bé. Exili, repressió i el president de la Generalitat afusellat, l’únic president d’una democràcia europea afusellat.


Catalunya, motor de canvi, tot i la repressió. Avui és un bon dia per recordar el llegat de la Segona República. En polítiques socials (la prestació d’atur neix a la República) o en educació: la renovació pedagògica de la República és l’embrió del model actual d’escola catalana.

La República, però, va ser un miratge. L’Espanya oligàrquica reaccionària ha barrat el pas al llarg de la història contemporània als canvis socials. És estructural. Espanya no va viure la revolució burgesa clàssica. La gran majoria de la societat espanyola del XIX, sobretot agrícola, va continuar congelada culturalment en l’antic règim.

L’Espanya de “charanga i pandereta”, l’Espanya “que ora y bosteza” i “embiste cuando se digna usar la cabeza”, que escrivia Machado.

La burgesia incipient, en lloc de desbancar del poder l’aristocràcia terratinent s’hi va acabar aliant. I el poder de la monarquia, la noblesa i l’Església es va mantenir més o menys intacte fins ben avançat el segle XX.


Saltem uns anys. La Transició. Franco ho va deixar tot “atado y bien atado”.

La Constitució del 78 és una pacte polític que deixava via oberta al legislador per desplegar un estat asimètric amb plenes competències per a les nacions històriques. També és cert que la Carta Magna, volgudament ambigua, obria el meló del cafè per a tothom. I aquest és el camí que va escollir el PSOE impulsant la LOAPA, fent pinça amb la dreta de la UCD.

La Constitució, a més, va blindar un sistema electoral fet a mida perquè guanyés la UCD. Alimentant un sistema bipartidista, estable, infranquejable al canvi. Amb aquest sistema electoral és molt difícil acabar amb el règim del 78.

Ho veiem ara de nou, quan van mal dades, els dos grans partits fan pinya. PP (amb la crossa ara de C’s) i PSOE. Tanto monta, monta tanto.

Hi ha una anècdota molt famosa durant la Restauració borbònica del XIX sobre el cacic de la ciutat de Motril, província de Granada. Després d’unes eleccions, quan la diligència va arribar amb els resultats electorals, van anar al Casino del poble. Un cop allà, el cacic va mirar els fulls amb els resultats electorals, i davant els veïns expectants va dir el següent:

Nosotros, los liberales, estábamos convencidos de que ganaríamos las elecciones. Sin embargo, la voluntad de Dios ha sido otra.

Després, el cacic, va fer una llarga pausa i va afegir:

Al parecer, hemos sido nosotros, los conservadores, quienes hemos ganado las elecciones.

Això és la història de l’Espanya oligàrquica. Tanto monta, monta tanto.


M’agradaria abans d’acabar situar-nos al present. He volgut fer tot aquest recorregut per prendre consciència que tot el que està passant a Catalunya no surt del no-res. L’obstinació dels catalans per construir un país més just socialment, més lliure, no és pas nova, prou que ho sabem. I la resposta autoritària, en bloc, de la casta, de les elits de l’Estat, tampoc.

Sembla mentida que al segle XXI les paraules exili i presó malauradament tornin a ser ben vives. Davant els intents de canvi de Catalunya, l’Estat respon com sempre.

L’escriptor Isaac Rosa tuitejava l’altre dia:

A los que hace años pedíamos a los indepes catalanes que se quedasen en España para transformarla juntos y hacerla + democrática y justa, se nos está quedando una cara de espanto solo comparable a la que tendremos si un día se independizan y nos dejan solos con toda esta caverna.

Mireu, per qüestions laborals he tractat de prop aquest últim any l’Oriol Junqueras, la Carme Forcadell, el Raül Romeva… i molt especialment la Marta Rovira. Només puc dir que són bones persones, honestes, completament compromeses, com ha quedat demostrat, amb els valors de la democràcia. Persones lluitadores, rigoroses, que han presentat un programa polític (agradi o no), que han guanyat unes eleccions i que s’han limitat a complir amb un mandat democràtic obtingut a les urnes.

Exigim una resposta política a un problema polític.

La lluita i la dignitat dels nostres polítics a l’exili o a la presó entronca amb la lluita i la dignitat dels nostres alcaldes republicans. Eduard Simó, Marcel·lí Garriga, Josep Rosselló, i pels tianencs i tianenques que es van veure obligats a exiliar-se en acabar la guerra civil.

I pels que es van quedar aquí, i van patir els efectes de la postguerra.

No em vull allargar massa més, però hi ha una anècdota poc coneguda de la Lola Anglada que il·lustra aquesta dignitat. Explicada per ella mateixa al llibre Lola Anglada. Memòries 1892–1984.

En entrar les tropes de Franco, acabada la guerra (explica la Lola), un oficial italià amb l’ajut d’un altre oficial alemany instal·laren una cuina ambulant a la plaça de l’ajuntament amb una caldera de coure que l’emplenaren de bons macarrons que es coïen en foc valent. En ser feta la cuita, l’oficial italià omplí una gran plàtera d’aquells macarrons guarnits de formatge, olorosos i bonics, i, acompanyat de dos soldats, es dirigiren a casa. Al reixat varen fer-nos senyal que aquell present era per a nosaltres. El meu pare, mort de fam com jo mateixa, obrí uns ulls com a taronges, mentre jo deia decidida a l’oficial: «Ah!… Ahir bombes… avui macarrons… Aneu a passeig!». I els tanco el reixat pels nassos.
Jo no sé si em varen comprendre, per bé que la meva expressió dura els va fer marxar cames ajudeu-me. Mentrestant, al meu pare, com a un infant, li saltaven les llàgrimes bo i dient «Ai els macarrons!… Ai els macarrons!». «Ja tornaré a cercar herbes al torrent. No ve d’un dia», vaig dir-li.

Lola Anglada, una republicana de pedra picada.

Acabo. Deia Gramsci: “Instruïu-vos, perquè necessitarem tota la nostra intel·ligència. Emocioneu-vos, perquè necessitarem tot el nostre entusiasme. I organitzeu-vos, perquè necessitarem tota la nostra força”. Som el poble, “unit, alegre i combatiu” de l’Estellés. Som l’1 d’octubre. No ens han deixat cap altra alternativa que guanyar.

Gràcies, Carme, per la iniciativa de retre aquest homenatge que es fa cada any i que enguany pren més sentit i força que mai.

Visca Tiana. Visca Catalunya. I visca la República.