Son presos polítics

“Hem de parlar clar”

La meva resposta a l’alcaldessa de Tiana al ple municipal arran de la negativa del PSC de tornar a penjar la pancarta amb el lema “Són presos polítics” al balcó de l’ajuntament.


Jo crec que hem de parlar clar. Perquè hi ha una qüestió de fons transcendental. L’abús de poder de l’Estat. I una derivada que és el silenci còmplice d’una part de l’Estat.

Ho deia aquest cap de setmana l’Ernest Maragall en una entrevista.

El fons del conflicte que vivim és el que hi ha entre un Estat que abusa del seu poder legítim i una societat que vol construir un poder democràtic alternatiu. Amb aquest abús de poder, l’Estat està destruint la seva pròpia norma. Per tant, està legitimant que la considerem inaplicable, obsoleta. És l’Estat qui està destruint la Constitució, la llei d’enjudiciament criminal, qui abusa del Codi Penal. Hi ha una majoria de la societat catalana molt significativa que vol construir alguna cosa digna i millor que això. Sense abús de poder i amb respecte per a tothom.

I per això hem de parlar clar. Perquè, sinó, tots els demòcrates, tots els que creiem en l’Estat social i democràtic de dret, sigui o no sigui una República catalana aquest Estat o sigui el propi Estat espanyol, tots serem còmplices del que està passant.

Són presos polítics. I així ho ha d’expressar aquesta institució, el ple municipal, l’Ajuntament de Tiana, si no en vol ser còmplice. Si no vol ser còmplice d’aquestes barbaritats.

No tinc cap dubte que la majoria de tianencs i tianenques creuen en l’Estat social i democràtic de dret. Cap dubte. Ja no és que ho certifiquin els resultats electorals del 21-D a Tiana, 7 de cada 10 votants van votar contra el 155. Contra les opcions que representen el PSC, C’s i el PP. 7 de cada 10.
No són només les majories.

Parlem de vulneracions tan evidents com impedir als diputats Junqueras i Sánchez el dret a la participar de la vida política. A assistir al ple.

I encara més, negant-los la possibilitat d’assistir al ple, al conjunt de la societat, independentistes i no independentites, també als del bloc del 155, al conjunt de la societat els estan negant el dret a ser representats políticament. Són càrrecs electes, no jutjats. Sense sentència. Ja no entro al fons de la qüestió si han comès o no uns delictes (que és evident que no perquè no hi ha hagut violència en cap cas, ni sedició, ni rebel·lió) és que són diputats empresonats sense cap justificació.

Bé sí, amb justificacions polítiques. Totes les decisions del jutge Llarena que queden plasmades en les interlocutories. Cada vegada que rebutja la posada en llibertat d’algun dels encausats sempre fa servir motius politics. Sempre apel·la al fet que si els deixa en llibertat hi podria haver reiteració de delicte, declarar la independència. Les mesures cautelars no son preventives de delictes. En cap cas ho han de ser. No pot ser el propòsit d’una mesura cautelar.

La resposta de la fiscalia de no tornar a demanar l’euroordre per detenir Puigdemont, tots els motius que exposa el jutge Llarena en aquella resposta son polítics, no son penals.

I davant d’això, l’alcaldessa de Tiana ens demana que ens quedem de braços plegats. Que siguem còmplices. No. Hem de fer pedagogia i explicar a la ciutadania que s’estan vulnerant els drets més bàsics. No ho podem permetre. Jo almenys, com a càrrec electe, i parlo també en nom de la Cristina Comas, amb la responsabilitat pública que tenim, no acceptarem NO dir les coses pel seu nom.

Son ostatges polítics. Què més ha de fer Joaquim Forn. Ha renunciat a ser diputat. Ha dit en públic i en privat que es distancia de l’estratègia del govern a l’exili. I malgrat tot segueix en presó preventiva. Quina reiteració de delicte pot fer? Si està destituït, si ha renunciat a la seva condició d’electe.

Quan no hi ha arguments penals i s’han de fer servir arguments politics és que ha desaparegut la justícia. La resposta nostra, de la gent de bé, de la societat civil, dels representants del poble, no pot ser quedar-se de braços plegats.

Aquesta coherència entre les decisions del govern i del poder judicial expressa no només una involució democràtica per pèrdua de qualitat dels procediments, garanties i drets bàsics, sinó del conjunt de l’establishment de l’estat espanyol, més enllà de partits o institucions.

I no ens podem quedar de braços plegats. Són ells, però podríem ser qualsevol de nosaltres. No és el que hem fet, és el que pensem.

Aquest país serà sempre nostre.