Tiana, hem votat!

Ara ja es pot ensenyar aquesta foto. La gran conjura.

Conjurats tots per poder votar. Un dijous a la nit amagats al Cau. Reunió d’urgència per salvar l’institut. Per salvar les urnes. El Cau, ple a vessar. Fora d’aquesta sala hi havia més gent que no surt a la foto. Limitem l’assistència a dues persones per entitat. Conjurats tots.

La missió és omplir l’institut d’activitats per donar raons als Mossos per no haver de precintar: massa gent, no podem actuar perquè seria desproporcionat. En una hora i mitja surten moltes i moltes idees per mantenir viu l’institut. La vila d’art i cultura. A Tiana, ho portem dins.

Un cop muntada la Festa Grossa –cada entitat col·labora organitzant una activitat– creem els dispositius.

De mobilitat (pàrquing al pati de l’institut, voluntaris regulant l’aparcament, servei de minibús), d’intendència (esmorzar i dinar casolà pels membres de les meses) o de logística (llum, taula de so i altres coses que no explicarem mai). Es crea una caixa de resistència que acaba recollint 1.500 euros.

I passem el divendres i el dissabte. I en paral·lel, des de feia mesos, un altre equip secret preparava el referèndum: les urnes, les paperetes, el cens… Tot amagat. I dissabte a la nit ens diuen que necessitem 7 ordinadors.

I els joves del Cau, en un gest de gran generositat i comprimís, els cedeixen. Joves dormint al passadís de l’institut per protegir les urnes.

I arriba diumenge. I, a les 5:30, l’entrada a l’institut és plena a vessar: ja hem guanyat. Entren els Representants de l’Administració i aplaudim tots ben fort. Són treballadors de l’Ajuntament!

I entren les urnes. I els Mossos deixen fer. I entren els membres de les meses. I l’Estat saboteja internet de l’institut i un equip d’informàtics voluntaris que apareixen sota les pedres troben la manera de restablir l’accés a la xarxa.

I a mesura que avança la votació i van arribant imatges i imatges de la repressió brutal de la Guàrdia Civil, la por s’apodera de la bona gent aplegada a l’institut. I el que fins llavors havia estat una demostració de democràcia, de dret a decidir, de sprint cap a la independència, si voleu; es converteix en una defensa aferrissada del poble. Atrinxerats tots. A pèl. Indefensos. Com quan el 94 se’ns cremava el bosc.

I, de sobte, fem córrer whatsapps: ei, que podrien estar venint, pugeu tots que hem de salvar els vots! I en mitja hora l’institut torna a ser ple de gent de totes les edats. Indepes i no indepes. Defensors del referèndum i no. Al final tot es redueix a una qüestió de supervivència. El poble salvant el poble. La dignitat. Perquè fórem, som, i perquè som, serem.

I arriba més gent. I un grup idea un pla secret de fugida per salvar les urnes. Amb gent amagada a la carretera, als accesos al poli; per informar de qualsevol vehicle sospitós. Corredors amagats al camí, a la riera, a punt per fer l’Enrucada de la seva vida. Conjurats tots. Mireu, jo crec que una situació així no s’ha viscut a Tiana des de l’episodi de Càndid Balin salvant l’Església durant la Guerra Civil.

Els qui no hi eren, no ho entendran mai. Perquè el que es va crear aquest cap de setmana a l’institut –la por i la ràbia, la tribu, el poble– és difícil d’explicar. I vam plorar tots molt. I ens abraçàvem. I la gent va començar a cridar: hem votat, hem votat! I algú d’un país llunyà dirà: home, votar tampoc té tant de mèrit. Però sí, a Catalunya, i a Tiana, a l’any 2017; votar ha estat tota una proesa.