El paper de la meva família a la Guerra Civil espanyola

Per Uri A.

Hulton Deutsch (Getty Images)

Deia l’escriptor americà Douglas Coupland que totes les famílies són psicòtiques. Pel que fa a la meva, jo potser no diria tant, però sí que patia un cert trastorn dissociatiu de la identitat, el que abans es deia doble personalitat.

La cosa anava així: a la família del meu pare mai es parlava de la guerra. Tal com la ciutat d’Alessia als còmics d’Astèrix, era com si mai hagués existit. Bé, en veritat, tampoc ens explicaven massa cosa de cap altre tema. Els meus avis paterns, encara que simpàtics i amables, eren de tracte més aviat fred. Penso que no els devien agradar massa els nens perquè als néts mai ens van fer petons, ni abraçades i, de fet, quan el meu pare era petit el van posar a un internat, no se sap massa perquè (qui collons posa el seu fill a un internat?). També podria comptar amb els dits de la mà els cops que hi vam anar a dinar un diumenge, o a celebrar qualsevol cosa. Així que mai els vaig sentir parlar de coses d’adults davant nostre. Per aquest motiu, durant una gran part de la meva vida, sempre els vaig tenir per apolítics i, encara que sabia que eren conservadors*, suposava que al no haver estat represaliats pel bàndol guanyador preferien passar pàgina. Al que és passat, l’oblit.

O almenys això pensava jo fins que el meu pare es va encarregar d’esmerçar el meu error. Em va dir que no els agradava gaire parlar tant de la guerra, però sí que ho feien quan nosaltres no érem davant. El meu avi Quico (Francesc Amat i Milà), que es va incorporar a la guerra amb la lleva del Biberó, parlava de la guerra una mica com una successió d’anècdotes plena de calamitats: gana, fred, etc. En un moment donat, no se sap massa ni quan ni on (potser durant la batalla de l’Ebre?) es va passar als Nacionals. El meu pare creia que no ho va fer per idees, sinó per deixar aquelles calamitats i menjar i vestir bé com a soldat. També em va comentar el meu pare que molts diumenges anaven a dinar a casa seva una part de la família de Sant Just Desvern (entre ells el fundador de l’organització armada EPOCA, precursora de Terra Lliure) que havien estat al camp de presoners republicans d’Argelès, i que ja s’entén que a les sobretaules parlar de la guerra no hagués estat el més adequat. També vaig descobrir que després de la guerra el meu avi Quico va ser regidor a l’Ajuntament per la Falange, i anys més tard encara ajudava en coses del Movimiento. Això em fa recordar que cada dissabte tenien a berenar a casa seva al cap de la Policia Local i a la seva família, fet que em deuria haver fet sospitar molt abans sobre la seva filiació política. En resum, que al contrari de la meves primerenques impressions infantils, no es pot dir gens ni mica que fossin apolítics i la resta de la meva família sempre els va considerar del bàndol guanyador.

A casa els meus avis materns, en canvi, sempre es va parlar obertament de la guerra i de la posterior postguerra i dictadura. Tant la família del meu avi com la de la meva àvia havien tingut certa filiació política, a grans trets d’esquerres i catalanista, i van sortir escaldats del conflicte. Però parlar-ne, en parlaven. Amb naturalitat, conscients que no s’havia fet res vergonyós o reprovable, però amb un evident pòsit d’amargor, com sempre passa amb els perdedors, els quals, a més de la derrota, han de patir la posterior humiliació per part dels vencedors (és allò que la cultura popular anomena “ser cornut i pagar el beure”).

Així que la meva família era una mica com Jekyll i Hyde. L’única cosa que compartien les dues parts de la família era una incapacitat quasi total per sortir-se’n a la vida. El meu avi Quico devia ser una de les poques persones al món que, tot i haver estat del bàndol guanyador a la guerra, haver sigut de la Falange i tenir contactes i família ben situada dins d’un règim, el franquista, basat en el nepotisme més salvatge, mai se’n va beneficiar econòmicament el més mínim. Mentre molts dels seus camarades s’enriquien ràpidament mitjançant l’especulació i l’amiguisme, ell va passar una gran part de la seva vida provant de treure suc de les pedres. Com un Reginald Perrin nostrat, va engegar multitud de negocis fallits: va obrir una botiga de motos, va ser representant de joies, distribuidor d’unes baldufes que feien llum i soroll, i fins i tot va obrir una botiga de llanes amb la meva iaia Remei, en la que mai hi vaig veure a ningú comprant, només a velles petant la xerrada i criticant a tots els veïns. Pel que fa a l’altra banda, la materna, el meu avi Josep també va intentar redreçar un negoci de construcció durant la postguerra que finalment es va ensorrar, i va passar la resta de la seva vida treballant on podia, de paleta i d’encarregat d’obra, mentre la meva avia Miquela feia de mestressa de casa.

En fi, que tot plegat era una mica com aquell episodi d’Hotel Fawlty dels alemanys, on el gerent de l’hotel, en Basil Fawlty (interpretat magistralment per l’ex-Monty Python John Cleese) perd l’oremus després que li caigui un cap d’ant dissecat a la closca i comença a faltar al respecte a uns clients alemanys amb tot tipus de referències a la Segona Guerra Mundial. La meva família tenia dues personalitats dividides: com el Basil Fawlty d’abans i després de la commoció cerebral. Mentre que la part paterna havia decidit “no parlar de la guerra”, la part materna no podia evitar parlar-ne, sovint amb gran vehemència i acompanyant el discurs d’exabruptes i insults cap al bàndol colpista. La meva àvia Mique, bàsicament utilitzava les seves peripècies com a refugiada de guerra a tall d’advertència, per tal que ara que per fi teníem democràcia, o alguna cosa que s’hi assemblava vagament, no ens poséssim massa en política, que si no tornaria “el general amb el sabre” (aquestes eren literalment les seves paraules). El meu avi Josep en canvi no podia evitar cagar-se en Franco i fotre’s amb la gent de dretes, capellans i tota la tropa. Estem parlant d’un home llegit i autodidacta, de forts principis i gran sentit de l’humor, però de caràcter difícil. D’un home, en resum, capaç de girar-li la cara a la seva filla petita (la meva mare) per dir que en Franco “tenia cara de bon home”.

Els moments en què més es tocava el tema guerracivilesc solia ser a les sobretaules de diumenge, quan ens reuníem tots a casa els avis materns. Allà, amb la innegable influència de la mistela i altres licors de la Terra Alta, tothom hi deia la seva i, com en tota història oral, els fets i la gent se superposaven fins que inevitablement s’acabaven barrejant de forma inextricable. Una altra conseqüència d’aquesta oralitat és que, com sol passar a les històries familiars, els records no queden enregistrats enlloc i corren l’alt risc de desaparèixer o de pervertir-se fins a restar irreconeixibles un cop desapareguts els seus propietaris. I així va ser. Un cop morts els meus avis, la meva mare va quedar com a única guardiana de les memòries familiars: qualsevol dubte sobre les odissees familiars passava per ella, la qual ens treia de dubtes pel que fa a possibles llacunes o confusions.

Quan fa uns deu anys va contraure un càncer, la meva mare va prendre la decisió de posar-ho tot per escrit, suposo que per endreçar els records i per tal que en el pitjor dels desenllaços no es perdessin totes aquestes memòries. Un parell d’anys després, no gaire abans de morir, vaig ser el dipositari de la seva herència, l’única tangible que he rebut de la meva família. Ni casa pairal, ni capital al banc; només quatre folis per les dues cares escrits del seu puny i lletra, més un petit sobre ple de cartes esgrogueïdes que els meus familiars a les presons franquistes van enviar als que van quedar-ne fora, totes elles escrites en obligat castellà i amb la imposada capçalera d’¡Arriba España! ¡Viva Franco! i l’Año de la Victoria afegit al costat de la data.

En les pàgines que segueixen em proposo redactar el que explica ma mare en aquests quatre folis. No hi he posat massa cullerada: he corregit algun error en els llocs o les dates que he detectat en contrastar-ho amb la història més o menys oficial, alguna errada ortogràfica i en alguns moments afegeixo alguna cosa de collita pròpia per fer-ho més entenedor per la gent que no està familiaritzada amb els protagonistes. La resta és bàsicament el paper de la meva família (materna) a la Guerra Civil espanyola explicat per la meva mare. No hi ha en aquesta història grans gestes heroiques ni grans i espectaculars pics climàtics a l’estil Spielberg; només el drama d’unes persones corrents atrapades en un conflicte que els va acabar venint molt gran. Ja sabem el final de la història: una lluita desigual contra el feixisme internacional acaba de manera catastròfica en part gràcies a la passivitat dels nostres veïns europeus.

El meu propòsit és apropar la lupa als efectes que va tenir aquella desgràcia descomunal en la meva família i també fer un petit homenatge a la dignitat individual de la meva mare, Magdalena Romeu Aubanell, i els meus avis materns, Josep Romeu i Miquela Aubanell, unes persones a qui mai els van anar excessivament bé les coses, però que van anar fent sense perdre el sentit de l’humor ni avergonyir-se de res. Ah, també vull dedicar-ho als meus besavis i besàvies, que deu-n’hi-do el que van rebre tots plegats. Pel que fa a la part paterna de la meva família, ja us n’he fet cinc cèntims. Insisteixo que no en sé massa cosa més, a part de la que ja us he explicat.

Família Aubanell (Gandesa, Terra Alta):

  • La iaia “Mique”: La meva àvia Miquela Aubanell i Tarragó.
  • L’avi “Gori”: El meu besavi Gregori Aubanell, pare de la meva iaia “Mique”.
  • El tiet Josep: Germanastre de la meva àvia Miquela, fill de la segona dona de l’avi Gori.
  • La iaia Macària: Segona dona de l’avi Gori i mare del tiet Josep.

1936: Vilalba dels Arcs (Terra Alta)

Com és ben sabut, a la rereguarda republicana hi havia una revolució en marxa, amb milicians de la CNT i la FAI col·lectivitzant la terra. A Sant Boi no s’hi va oposar resistència, però a alguns llocs de la Terra Alta s’hi van resistir per la força. Un d’aquests llocs va ser a Vilalba dels Arcs on hi va haver enfrontaments amb la gent de dretes del municipi (inclòs el capellà, que disparava a la gent des del campanar a l’estil del serial shooter Charles Whitman). A Gandesa es va saber, i hi va anar gent a veure què passava, entre ells el meu besavi Gori. En els enfrontaments hi va haver més d’una trentena de morts, entre gent del poble i milicians. L’avi Gori sempre va dir que ell no hi va participar, que només hi havia anat “a treure el nas” i que el van involucrar com a represàlia d’un veí conservador de Gandesa, que l’acusava de no haver fet prou per salvar el seu fill, que suposadament havia mort a mans dels anarquistes.

1937–38: Batalla del Segre (Front d’Aragó, des de Mequinensa -on es troben l’Ebre i el Segre- fins als Pirineus)

Amb la guerra ja avançada, a Gandesa hi van muntar un hospital de sang, on atenien els ferits del front. La meva iaia Mique hi feia de voluntària. Allà va ser on un milicià li va donar un mocador de seda de la CNT-FAI, amb un dibuix preciós, que encara conservo emmarcat i penjat a una paret de casa.

Per causa de la batalla de l’Ebre i posteriorment del front de Lleida, van anar evacuant a gran part de la població civil dels pobles de la Terra Alta. No tothom va marxar, però els partidaris de la República, entre els que hi havia la nostra família, van decidir fugir per si anaven mal dades.

La meva iaia Mique sempre explicava que van marxar amb el matxo, el carro i la cabra lligada al darrera. Viatjaven en filera i de nit perquè durant el dia els bombardejaven els avions feixistes.

1938–39: Sant Boi de Llobregat (Baix Llobregat)

Totes les famílies dels refugiats van ser distribuïdes pels pobles del Baix Llobregat. A la família de la meva àvia els va tocar Sant Boi de Llobregat. Un cop a Sant Boi els van assignar a famílies benestants, que eren obligades per les autoritats republicanes a rebre’ls: pagesos amb cases grans o magatzems, torres de gent rica, etc. La meva iaia Mique s’estava amb uns oncles (el coco Tomàs i la tieta Dolores) a casa dels senyors de Can Caralt, una gent adinerada del carrer Raurich.

Algunes famílies van ser molt mal rebudes (entre elles el meu besavi Gori, la seva segona dona Macària i el seu fill Josep, germanastre de la meva àvia) però a la meva àvia i els seus oncles els van tractar bastant bé. De dia feien vida al garatge de la finca però a la nit els deixaven dormir dins de la casa.

De l’any 38 al 39 van estar-se a Sant Boi. La meva àvia va entrar a treballar a l’ajuntament, va conèixer el meu avi Josep (que l’ajudava a fer els comptes) i es van enamorar. A partir d’aquí la meva àvia va estar molt bé, perquè anava molt a casa la família del meu avi i la seva mare Lola, que segons la meva mare era molt bona dona i l’ajudava molt.

1939: Gandesa / Barcelona

L’any 39, immediatament acabada la guerra, els nacionals van fer tornar a tothom als seus pobles. Només arribar van agafar pres a l’avi Gori, per allò de quan va anar a “treure el nas” a Vilalba dels Arcs.

Un cop detingut, va començar un calvari per al meu besavi: primer el van portar a Lleida, on va ser condemnat a mort. A casa sempre es deia que havia tingut sort, perquè altres republicans eren assassinats pels carrers. Va estar sis mesos a la presó sense poder-se canviar ni de roba, esperant cada dia el moment que l’anessin a buscar per executar-lo. També es deia que l’avi Gori va pecar d’ingenu, ja que es pensava que al no haver fet res dolent no li passaria res i no va voler marxar cap a França. Tanmateix potser això el va salvar: d’altres de Gandesa sí que ho van fer, entre ells el pare de la cunyada de la meva àvia, que va seguir el trist periple de molts altres exiliats: camps de concentració d’Argelers i Saint-Cyprien i finalment Mauthausen, on va morir, com quatre-cents altres republicans. Es deia Llorenç Batiste.

Seguint amb l’avi Gori, després de Lleida va ser traslladat a la presó de Sant Elies, al barri barcelonès de Sant Gervasi, i després a Montjuïc, al Palau de les Missions. Un cop a Barcelona li van conmutar la pena de mort per cadena perpètua. Després d’això el van enviar a Organyà (Alt Urgell), a fer treballs forçats. Hi va estar set anys. Finalment, després d’una amnistia general per buidar les presons, que estaven saturades, el van alliberar.

Però tornem a 1939: deiem que, un cop acabada la guerra, els nacionals van fer tornar els refugiats als seus pobles d’orígen. Un cop arribats els refugiats a Gandesa, les falangistes, uniformades, van humiliar a les dones republicanes tot el que van poder. Les escupien, les rapaven al zero i les feien netejar els llocs on hi havien estat els soldats, plens de polls, xinxes, etcètera. A la meva àvia no la van rapar perquè hi van intercedir la seva madrastra Macària i la seva família (de Ca’l Coralet), que eren catòlics i de dretes. Tanmateix, la meva àvia no va poder aguantar aquells mal tractes i va decidir marxar, amb l’ajuda dels de Ca’l Coralet. Se’n va anar sola, caminant fins a Mora d’Ebre, uns vint quilòmetres, on va agafar el tren per tornar a Sant Boi via Barcelona.

La meva àvia explicava que durant tot aquest temps que va estar a Gandesa es veien focs follets a les serres de Pàndols i de Cavalls, degut a tots els morts sense enterrar que havien quedat després de la batalla de l’Ebre.

Un cop a Sant Boi va tornar a viure a casa el meu avi Josep, el seu futur marit, però va haver de posar-se a fer de minyona, a una casa que tenien quatre fills i que li feien passar molta gana, però almenys va poder guanyar algun caleró i podia comprar menjar per portar-li al seu pare, l’avi Gori, a la presó.

La meva mare explica que a la postguerra tota la meva família va passar molta gana i privacions. La meva àvia només tenia dos vestits i uns sostens, s’ho rentava i s’ho tornava a posar.

Família Romeu (Sant Boi, Baix Llobregat):

  • L’avi Josep: El meu avi Josep Romeu i Gelabert.
  • Plàcid Romeu Gelabert: El meu tiet avi, germà del meu avi Josep.
  • Josep Romeu i Torelló “Pepet de l’Hostal”: El meu besavi, pare del meu avi Josep. Actor còmic amateur i regidor a l’ajuntament de Sant Boi per ERC quan va esclatar la guerra.
  • Iaia Lola: La meva besàvia Dolors Gelabert.

1936–39: Sant Boi de Llobregat

El meu besavi, el “Pepet de l’Hostal”, durant la Segona República va ser membre d’ERC. La Guerra Civil el va enxampar de regidor a l’Ajuntament de Sant Boi, càrrec que havia ocupat només uns pocs dies, en substitució d’un dels regidors de la Lliga que havia estat apartat del càrrec per una pressumpta malversació de cabals públics.

Al seu fill gran, Plàcid, el van mobilitzar just al començament de la guerra i el van enviar al front de Terol, on els feixistes el van fer presoner i enviar a un batalló de treballs forçats, fent carreteres, ponts, etc. Hi va ser quatre anys.

Cap al final de la guerra, quan les coses anaven mal dades per la República, van acabar mobilitzant també a l’avi “Pepet” que ja tenia més de cinquanta anys. A la seva lleva en deien popularment “la quinta del sac”, perquè ja s’havien acabat tots els petates i anaven amb totes les pertenences ficades en un sac. Com ja he comentat, a mitjans de 1938 el meu avi Quico, de la part del meu pare, també va ser cridat a files en una altra lleva històrica, la del “Biberó”. Eren tots nois nascuts el 1920, així que alguns van participar en batalles tan sagnants com la de l’Ebre quan només tenien disset anys.

Mentre el “Pepet de l’hostal” i el seu fill Plàcid eren a la guerra, el meu avi Josep, que llavors tenia 14 anys, anava fent de manobre amb un paleta amic de la família, torrava cafè per a l’agrupació de botiguers i, ja al 1938, va entrar a treballar a les oficines de l’Ajuntament. Mentrestant, la seva mare, la Lola, anava venent el poc gènere que quedava a la seva botiga i amb això anaven tirant.

A tot això cal afegir que el meu avi estava inscrit per anar a fer d’aprenent de mecànic d’aviació a Rússia. Havia de marxar el 7 de febrer de 1939, però el mateix 26 de gener van entrar les tropes franquistes a Barcelona, fet que va suposar la caiguda de Catalunya i va precipitar la derrota de la República, i ja no va poder marxar. En cas contrari, potser jo estaria escrivint això en alfabet ciríl·lic des d’una datxa a les afores de Moscou i no des del pis a Sant Boi que comparteixo amb el meu pare.

Aquell mateix any 39, amb la desfeta de la República, el meu besavi Pepet va intentar creuar a França, com milers d’altres republicans, però al ser a prop de la frontera no ho va veure clar i va decidir tornar a casa, a Sant Boi. Ell i cinc més del poble van fer a peu tot el periple, des de Barcelona fins a la frontera amb França i altre cop tornar a Barcelona. A Mollet, un oficial franquista que havia sigut client del meu besavi i que tenia ordre d’enviar-los a un camp de concentració, els va deixar marxar.

Un cop a Sant Boi va provar de tirar endavant el negoci de construcció amb aquell paleta amic i el meu avi fent de manobre, però al cap de sis mesos el van fer presoner. Com que no podien imputar-li res, el van acusar d’“auxilio a la rebelión” i “profanación de una tumba” (que mai va ser profanada per ningú) de Ca’n Ros, una família rica de Sant Boi, que són els que el van denunciar. Un cop detingut el van portar a Sant Feliu de Llobregat, on li van fer una farsa de judici en el que el van condemnar a dotze anys i un dia. D’allà el van portar a la presó Model, a Barcelona, on hi va estar dos anys fins que en va acabar sortint per una altra amnistia.

A la seva dona, la iaia Lola, també la van posar a la presó però només hi va ser dos dies perquè un oficial franquista dels que s’allotjaven a les cases del poble (a casa nostra n’hi havia dos) va moure uns fils per tal que l’alliberessin. Després, com a la majoria de dones republicanes, la van fer escombrar carrers, netejar cinemes i llocs on havien viscut soldats. Tot això, la meva besàvia ho va viure amb molt de patiment i després ja sempre va estar malalta del cor.

Després de la Guerra, al meu avi Josep l’obligaven fer instrucció amb la Falange del poble, però com que tenia el pare i el germà presoners i havia de treballar, va decidir no anar-hi més. Per fer això va haver de demanar permís als caps de la Falange del poble, alguns d’ells membres de la nostra mateixa família. A la família sempre s’ha cregut que devia de ser el Pepet Milà Gelabert (1909–1975), que era falangista, i cosí tant del meu avi matern Josep com de l’avi Quico per part de pare. Aquest Pepet Milà als anys seixanta va ser arribar a ser alcalde, fet que li devia venir de ser Jefe del Movimiento de Sant Boi durant la guerra i postguerra.

I fins aquí arriba el paper de la meva família a la Guerra Civil espanyola. La meva mare acaba la seva crònica familiar amb una anàlisi personal dels efectes secundaris que la derrota i posterior humiliació rebuda van tenir sobre la psique i l’esdevenir de la nostra família. Concretament diu: “Jo sempre he cregut que tot el que la nostra família va passar durant la Guerra va marcar la nostra vida per sempre. No vam tenir la força de voluntat per enfrontar-nos a tantes coses i sempre vam arrossegar l’estigma dels perdedors, fins ara”.

No és una idea gaire esperançadora però, encara que tampoc crec que sigui el factor principal de la falta d’èxit a la vida d’alguns membres de la meva família, alguna cosa d’això sí que hi deu haver. Jo, per si us interessa la meva opinió, n’estic ben orgullós de l’herència rebuda i, encara que no comulgo amb aquesta idea de formar part d’una nissaga condemnada per a la qual, com si de licàntrops es tractés, d’una esgarrapada en van sortir segles de condemna, reconec no em fa cap vergonya formar part del bàndol dels perdedors. Per sort o per desgràcia, tant en la guerra com en la vida el bàndol dels guanyadors poques vegades és el correcte.

Nota *: El pare del meu avi Quico, l’Avi Sisquet (Francesc Amat i Batllori), petit empresari terrisser, actor i director teatral, havia estat vinculat a la Lliga i al Centre catòlic de Sant Boi de Llobregat, el nostre poble. Pel que fa a la família de la seva dona, la meva avia Remei Lluch Perales, també venia d’una família catòlica i conservadora del barri de Collblanc, a L’Hospitalet. D’aquesta part de família se’n parla a bastament a la biografia del meu besavi patern: Ricard Lluch, pessebrista (1895–1988) editat per Publicacions de l’Abadia de Montserrat. És sobretot la visió d’una persona catalanista de dretes, religiosa, un gran artesà ebenista, molt conservador però amb alguns punts de genialitat.

--

--

Get the Medium app

A button that says 'Download on the App Store', and if clicked it will lead you to the iOS App store
A button that says 'Get it on, Google Play', and if clicked it will lead you to the Google Play store