Entrevista amb Saïm: “Fràgil”

Foto: Josep Castejon

Per comprar el disc, escoltar-lo i llegir la versió traduïda al castellà d’aquesta entrevista dirigiu-vos al blog de BCore Disc

Una de les propietats més al·lucinants que té la música és que et pot provocar els més diversos i inesperats sentiments: de vegades amb la lletra, o els acords, o una barreja de totes dues coses. També té la capacitat de transportar-te al passat, a moments viscuts, amb una efectivitat que no té res a envejar a la màquina del temps d’H.G. Wells. Això pot ser bò o també pot ser dolent, com pot corroborar qualsevol persona que hagi experimentat el desamor i de sobte es trobi en un bar on sona “la cançò” compartida amb el seu antic amor.

Saïm és un d’aquells grups que fan cançons que et remouen. Tot i la energia que desprenien, tant a Qwerty com a Accidents, els seus anteriors discos, ja hi havia frases i passatges que coïen, que ressonaven dins nostre i que tenien la capacitat de fer-nos pupa, tal com si ens haguéssim empassat un entrepà de xinxetes.

Ara, per cortesia de les discogràfiques BCore Disc, Saltamarges i Bubota, Saïm acaben de treure Fràgil, un disc que esperava amb candeletes però que per aquests motius que us explico també em provocava un cert recel. Coneixia l’efecte que havia tingut en mi Accidents, on de vegades semblava que el seu cantant i lletrista, Joan Roig, tenia accés a furgar dins el meu directori de racons foscos. Un cop passada l’aprensió, però, he recordat que Saïm, apart de la capacitat de posar-nos malenconiosos, també tenen el superpoder de fer-nos sentir més vius que una centella. L’enlluernadora fressa que fa el trio (en Joan, na Natàlia i en Daniel), i la seva capacitat de crear petits himnes quotidians, també ens fan venir ganes de saltar, ballar, esgargamellar-nos i aixecar el puny eufòricament, i això, en temps com els que estem vivint d’incertesa, control social, angoixa, apatia i falta absoluta de vida social, no és poca cosa. Sí, que voleu que us digui, encara que sigui en la soledat de les nostres cases, escoltar a Saïm a tot volum sempre serà millor per les nostres ànimes que posar-se a fer ximpleries al balcó.

A propòsit d’Accidents, ja vaig entrevistar a Joan Roig, i ja vam parlar d’Aina, d’Antònia Font, de Dischord, de la llengua, d’ensaïmades i del fet de viure a una illa, així que aquest cop em venia de gust parlar d’altres coses. Al final ha sortit això que teniu aquí sota. Em perdonareu, però crec que entre els dos hem inventat un nou gènere: les entrevistes d’autoajuda punk-rock.

_______

Traiem-nos els detalls tècnics i la logística ben ràpid del mig: com ha sigut fer un disc en plena pandèmia? Com us ho heu fet? Dona’m algun detall pels freaks de la tècnica, si vols.

La veritat és que el disc es va gravar abans de la pandèmia, quan no sabíem el que mos venia a damunt. El problema va ser que només gravàrem la part instrumental. Jo no vaig poder cantar per una infecció al coll. Això me va durar com mig any. Una vegada recuperat, arriba el “coronita” i vàrem haver d’esperar a sortir del confinament per acabar les veus, per això vàrem acabar fent-ho a Mallorca amb en Michael a l’estudi Favela.

Veus alguna diferencia entre aquest disc i els dos d’abans: musicalment, líricament, en la seva intenció?

Sincerament, crec que no veig massa diferència. Anam seguint la mateixa línia, intentam ser honests amb el que som i el que feim. Potser ens hem intentat complicar una mica menys, hem fet estructures més senzilles i líricament seguesc el meu camí. Podríem dir que és més positiu, però tampoc ho tenc clar.

Diria que la diferència més gran és en quant a so: aquest sona una mica més potent, més guitarrer, això és degut al canvi d’estudi. Ja sabem que en Santi és més hardcoreta. Ell ja tenia molt clar com havia de sonar la guitarra, el baix i la bateria, jo no li tenia tant.

Com heu viscut personalment, i com a grup, el confinament i la suposada “nova normalitat”?

El confinament com a grup, realment, una merda. Res d’assajar, ni veure’ns ni poder fer res de feina. Ens ha frenat, com a tots. Com si no fos suficient el que ens frenam noltros mateixos. Diguem que no ha ajudat gens als grups, a la música. I sobretot als grups més “renouers” que no hem pogut tocar enlloc. No me veig tocant per gent asseguda, amb la fredor que comporta. Noltros entenem la música com un moment social, de compartir, cooperar, i sentir una mica les pells. Supòs que si això continua no ens quedarà d’altra que reinventar-nos i tocar com puguem. O fer un concert per streaming, però per ara no. No vull que aquest món virtual guanyi la batalla.

Sí que personalment, he de dir que m’ha anat bé el confinament, podria dir que ha estat una mica catàrtic. Quan hi estàvem no ho veia però una vegada passat he entès moltes coses de jo mateix i sí que m’ha frenat una mica, cosa que necessitava. Però ara ja estam acabant la paciència, el concepte de “nova normalitat” me pareix una gran cagada, no veig res de normalitat, i menys nova. De fet, se pareix més a una vella anormalitat que ja van viure abans, amb aquest control. L’altre dia vaig sortir a tirar el fems passades les 22h i la policia me va aturar. Hola 1984. M’indigna una mica. És cert que ara mateix sí que ha d’haver una mica de fre, empatia i pensar una mica més en els altres, cosa que no tothom sap fer. Som un gran defensor del sentit comú. Entenc que la manera de viure és fer-nos la vida una mica més fàcil els uns als altres, ja tot és suficient horrible com per encara complicar-nos entre nosaltres. Com ho hem de fer? Ni idea, confiant, supòs.

Meme: Uri Amat

Creus, com diu alguna gent, que aquesta crisi de la pandemia ens farà millors o ets més com el Houellebecq que diu que després d’això tot serà igual “però una mica pitjor”?

Crec que tot seguirà una mica igual, i per tant, empitjorant. Acabarà per normalitzar-se, durem mascareta i en uns anys ho haurem oblidat, som bastant bons en oblidar les coses dolentes. Li haurem de donar la raó a en Michel. Crec que necessitam una altra cosa perquè les coses canviïn, de fet la pandèmia ens ha recordat que el capitalisme s’ho menja tot, i no s’atura.

Tot té un final, i tot és fràgil. Una roca acabarà fent-se trossos, erosionant-se, però d’una manera bastant més lenta. Al final tot depèn del temps, d’on comença i on acaba tot. Com les pel·lícules, acaben bé o malament depenent del moment en que s’acaba.

Per què el disc es titula ‘Fràgil’? ‘Fràgil’ referit a qui o a què?

Del sentiment de fragilitat, aplicable a tot. Tot té un final, i tot és fràgil. Una roca acabarà fent-se trossos, erosionant-se, però d’una manera bastant més lenta. Al final tot depèn del temps, d’on comença i on acaba tot. Com les pel·lícules, acaben bé o malament depenent del moment en que s’acaba. I amb la pandèmia s’ha demostrat que som encara molt més fràgils. Sabent això, sabent que som tan fràgils és quan podem començar a fer coses. És un bon origen de tot, com l’ou de la portada.

M’agrada el contrast entre música una mica potent i al mateix temps tan fràgil. També m’agrada la lectura de “rompre els ous”. T’he contestat?

A part del títol del disc, també hi ha els de les cançons: ‘Tristesa’, ‘Desordre’, ‘Intempèrie’, ‘Contratemps’… No sembla que siguis l’alegria de la huerta, però sempre que hem parlat em sembles un tio amb sentit de l’humor i relativament optimista, a pesar de tot. El disc també ho vol ser, encara que no ho sembli a primera vista?

Hahaha, faig el que puc. Sempre pens que hem d’intentar riure i fer riure, no hi ha millor tractament, ja hi ha suficient merda al món. Però a l’hora d’escriure no tenc humor, tampoc és una música alegre. M’agrada moure’m per l’ambigüitat, intentar suggerir, o no ser evident. Intentar no avorrir.

Jo crec que se pot ser pessimista-realista i seguir, poder viure content. Perquè pots veure el tassó mig ple o mig buit, però la veritat és que queda menys aigua que quan està ple del tot. Simplement hem d’aprendre a riure’ns de noltros i de tot. Treure importància a les coses, i al mateix temps saber i tenir clar què és el que importa.

Em representen molt les teves lletres, que denoten una visió gens edulcorada del món que ens envolta (com quan dius: “Saps que vendran més hòsties, mos ho hem après de memòria”). Com es pot fer per navegar en aquesta vida entre aquest realisme (que per se comporta un cert pessimisme i negativitat) i l’optimisme i/o esperança, sense els quals segurament ens enfonsaríem? O creus que amb la resignació n’hi ha prou per tirar endavant?

M’agrada que te representin, no sé si és massa bo. Jo crec que se pot ser pessimista-realista i seguir, poder viure content. Perquè pots veure el tassó mig ple o mig buit, però la veritat és que queda menys aigua que quan està ple del tot. Simplement hem d’aprendre a riure’ns de noltros i de tot. Treure importància a les coses, i al mateix temps saber i tenir clar què és el que importa.

Resignar-se és una opció igualment vàlida i no vol dir dolenta, és una opció per tirar endavant. Sempre hi haurà qualque motiu de resignació, però també trobarem motius per avançar, la sort és que hi ha molts camins, i la nostra missió és trobar-los.

De què parlen les teves cançons? De vegades sembla que parlin de relacions (d’amistat, de parella) però després veus que no, que hi ha més complexitat allà dins del que sembla? D’on treus la inspiració?

Amb les cançons sempre començ per jo, pel que pens o què me passa. I sí que xerr de relacions, persones que hi són o que hi han estat, amics, coneguts, etc. Intenta entremesclar dos temes i jugar entre ells, fer símils, utilitzar metàfores o simplement associar idees. A vegades pens que són massa evidents i a vegades me fic sense voler dins un laberint, sigui com sigui, així queden. No vull ser massa clar, és important suggerir, fer pensar, fins i tot que es puguin treure més idees de les que realment hi ha. Que siguin lletres vives, que impulsin una mica a la recerca de cadascú. I potser, no aconseguesc res i se queden en frases posades malament. La qüestió és intentar-ho.

No sé si se pot dir inspiració: tenc dies que escric molt a una llibreta o al bloc de notes del mòbil mateix. A vegades m’inspiren unes imatges, una pel·lícula, un llibre, un cartell pel carrer (que mai els llegesc), una frase, un moment del dia, un record, un objecte que tens de fa temps. Pot inspirar-te una conversa amb un desconegut o un missatge qualsevol de whatsapp.

A ‘Contratemps’ cantes “deixes rastres enmig dels desastres, mos reinventam, mos diazepam”. Què vols dir amb això? Va, ho provo d’endevinar jo: ¿potser que la vida consisteix en els desastres que ens passen, les reinvencions que hem de fer per provar d’arreglar-los, i els diazepams d’entremig per passar el tràngol? Ho encerto?

No sé què puc afegir, ho has explicat molt bé. Era una excusa per jugar amb la paraula diazepam, forma verbal de la primera persona del singular de diazepar. Arreglar-nos, perquè sempre hi ha qualque cosa rompuda.

La tristesa és una merda però té coses molt bones. Per exemple, quan estic trist és quan tenc més idees i estic més creatiu. Les lletres me surten soles. Després ho llegesc i segurament és una patata però són llavors per arribar a una altra cosa. La tristesa no és dolenta, és la felicitat en potència. Si sempre estàs content, com saps que ho estàs realment? Necessitam estar trists, necessitam estar a terra per valorar i gaudir estar a dalt en un moment donat, per saber que estam contents, hem de saber què és estar trist de veres.

“Tristesa, m’alegra disfrutar-la”. De veritat? Desenvolupa’m això Joan, si et plau.

Sí, ho sé, disfrutar és un barbarisme. No existeix en català, però a vegades no me sent còmode diguent paraules que mai utilitz normalment, seria gaudir i mai l’he emprada. Se’m concedeix el perdó?

I ara, de veres, la tristesa és una merda però té coses molt bones. Per exemple, quan estic trist és quan tenc més idees i estic més creatiu. Les lletres me surten soles. Després ho llegesc i segurament és una patata però són llavors per arribar a una altra cosa. La tristesa no és dolenta, és la felicitat en potència. Si sempre estàs content, com saps que ho estàs realment? Necessitam estar trists, necessitam estar a terra per valorar i gaudir estar a dalt en un moment donat, per saber que estam contents, hem de saber què és estar trist de veres.

Foto: Josep Castejon

Moltes de les teves lletres són en segona persona del singular. Qui és aquesta persona? Ets tu que parles amb tu mateix? Canvia a cada cançó? Amb qui parles? Amb l’oient, amb amics, ex-parelles? A qui et dirigeixes?

Normalment me xerr a mi mateix, com si fora un personatge o un amic. Sense intenció de pontificar ni adoctrinar. Dir el que pens, el que sent, ara i aquí, a vegades una idea o un pensament abstracte. També puc dirigir-me a qui escolta, però prefereixo que qui escolta se senti com la primera persona. Que participi. No vull explicar-te la meva vida ni tampoc aconsellar-te.

Quan et vaig contactar per concertar l’entrevista, vam acabar parlant de problemes personals compartits: de separacions, d’angoixes, d’ansietat, de depressions, de pastilles i de tractaments… Crec que vaig començar jo (ho sento) però tu em vas dir que t’havia emocionat, perquè, en les teves paraules, “de vegades necessitam xerrar de veres i obertament de les coses, ja estic fart de sempre quedar per la superfície”. Per què creus que es parla tan poc de la salut mental? Per què s’estigmatitza tant, si el capitalisme ens torna a (quasi) tots tarats?

Uri, som uns emos. I ja està. Me va encantar que anéssim cap allà amb el tema de conversa. No és fàcil xerrar de tot això, supòs que entre tu i jo ens és fàcil perquè no ens tenim la confiança suficient com per evitar-nos. Normalment evitam el tema, també ho vares dir: quan un està bé no vol escoltar els problemes dels altres. Jo crec que a tots ens pot tocar. Sí que veig que de cada vegada se’n xerra més: de psicòlegs, de medicació, de teràpia. Aquests darrers anys n’he parlat bastant amb persones que m’he anat trobant. El resum és que la majoria patim una cosa o una altra. Com tu bé dius, el capitalisme ens fa tornar idiotes, i noltros mateixos tampoc feim massa per evitar-ho. L’egoisme, l’avarícia, la por. Mira el que passa aquí. Pens que ens hem d’ajudar, ens hem d’intentar fer la vida una mica més fàcil entre noltros, aquest hauria de ser el sentit de la vida, si tots ho féssim, què podria anar malament?

Il·lustració: Roger Peláez

En relació a l’anterior pregunta, l’altre dia llegia una tira del Roger Peláez en la que citava a en Mark Fisher, quan parla de la patologització de la classe obrera, la qual aïllada individualment, acaba creient que els problemes i conflictes col·lectius són paranoies personals. Què en penses d’això que diu el Mark Fisher via Roger Peláez?

M’encanten els dibuixos d’en Roger Peláez. Pens que és una mica així, igualment molt complexe i difícil de generalitzar. Però sempre ha estat així, volen que tots siguem iguals, volen assegurar-se que si no ets igual que els altres, ets un problema. Es veu ara. Per exemple, el meu pare no vol tenir mòbil, passa d’ell, pensa que estam tots alienats amb els mòbils, i té raó. Què passa? el sistema fa que necessitis el mòbil per anar pertot. I el tema de la medicació, del psicòleg, ens fan entrar dins unes dinàmiques a on ens diuen que ha de ser així, i si dubtes, si ho qüestiones acabes amb ansietats, depressió, etc. I la medicació què és? Com el Soma d’Un món feliç, anestesiar-nos, tenir-nos controlats i mig adormits. Ens volen contents, que no ens queixem massa, que tenguem lo mínim per pensar que estam bé, perquè pensem que tenim sort. I sobretot volen que tenguem por a perdre aquesta suposada comoditat. El sistema és aquest: o estàs dins o estàs en contra. Els diferents molesten. Crec que el deure nostre és aconseguir fer entendre que tots som diferents, que tots som lliures de ser qui volem i com volem. Que hi ha lloc per tothom.

Diria que tots tenim un punt neurodivergent perquè tots som diferents i els nostre cap funciona diferent ja sigui biològicament o per l’experiència viscuda. Està clar que alguns mos podem adaptar més al sistema que altres. I així passam desaparcebuts. A tot això, m’agradaria molt més ser punk.

L’altre dia una amiga em va dir que creia que tots els seus problemes mentals li venien de ser neurodivergent, de no sentir o pensar com la majoria de persones. Jo li vaig dir mig en broma que això no era ser neurodivergent, que això era ser punk, i ella em va respondre que també, perquè la majoria de punks tenien trastorns d’adaptació. Tu com ho veus això? Ets més punk o més neurodivergent?

I no és posar-nos una etiqueta per justificar-nos o excusar-nos? Diria que tots tenim un punt neurodivergent perquè tots som diferents i els nostre cap funciona diferent ja sigui biològicament o per l’experiència viscuda. Està clar que alguns mos podem adaptar més al sistema que altres. I així passam desaparcebuts. A tot això, m’agradaria molt més ser punk.

A ‘Enemic’ quan cantes allò de “Te present el meu pitjor enemic, sempre al meu costat. Obert 24 hores” suposo que et refereixes a tu mateix. Realment som tots els nostres propis pitjors enemics?

En el meu cas concretament, sí som el meu pitjor enemic. Dins la cançó vull anar cap a la incoherència de cada un. Allò de queixar-nos i no fer res per canviar-ho.

També dius que, per moltes coses dolentes que ens passin, “l’amor sobreviurà perquè estarem preparats per començar a ballar”. Encara que sovint faci mal, l’amor, i també el ball (l’alegria, vaja) són l’única cosa que ens pot salvar, oi?

“Salvar” en el sentit que “això és el que me’n duc” el “que me quiten lo bailao”. Seria més un cant cap a l’ara, a viure el que tenim, el moment, l’instant. No sabem quan arribarà la fi del món. Cadascú viurà la fi del seu propi món. Però mentre hi som, anem a viure-ho, a gaudir-ho i a ballar-ho. I pens seriosament que l’amor (cap a una persona, animal o cosa, i cap a un mateix) és el que ens uneix, el que ens pot ajudar, el que ens fa ser més empàtics, el que fa que ens cuidem sense esperar res i el que farà que poguem riure i estar contents un dia de merda qualsevol.

Per acabar voldria que ens expliquessis una mica quines coses culturals t’han flipat últimament. Què has llegit, vist o escoltat que t’ha distret, fet riure, emocionat o t’ha fet recuperar la fe en la humanitat?

La fe en la humanitat no l’hem de perdre mai, tot i que sigui una idea, i que no ens ho acabem de creure. Els darrers llibres que m’han fet creure: Los detectives salvajes de Bolaño, Possessions de na Llucia Ramis, Cançó de la plana de Kent Haruf…

Música (no estic massa al dia del que sona ara) però el darrer que he escoltat i m’ha fet vibrar una mica: Metz, Idles, Snail Mail, Soccer mommy, Lucy Dacus, Protomartyr, l’altre dia vaig revisitar Aina i mai perden amb el temps.

El cinema darrerament no m’està fent vibrar i mira que m’encanta. Algunes sèries: Years and years, the Leftovers, El Col·lapse…

--

--

Get the Medium app

A button that says 'Download on the App Store', and if clicked it will lead you to the iOS App store
A button that says 'Get it on, Google Play', and if clicked it will lead you to the Google Play store